xirucaires golden walkers

De Premià al tunel de Montsolís

2011-12-19T02:47:00.000-08:00

Dia 10 de novembre de 2011

Sant Sadurní d'Osormort a el Mas del Silenci

2011-12-19T02:32:00.000-08:00

Dia 15 de desembre de 2011

Sant Pere de Bertí

2011-04-26T11:35:00.000-07:00

Dia 14 d'abril de 2011 (dia de la República)

Camí de ronda Calonge a Platja d'Aro

2011-03-10T11:16:00.000-08:00

Dia 10 de març de 2011

Itinerari:

seguir el camí de ronda des de Sant Antoni de Calonge fins a Platja d’Aro. Els cinc excursionistes ens trobem al final del Passeig Marítim de Sant Antoni de Calonge, davant del restaurant El Racó.

El dia és esplèndid, tal com estava previst en les previsions de met.cat. Un dia assolellat però també fresquet, just per caminar amb comoditat.

Emprenem el camí de ronda des de Torre Valentina en direcció a Platja d’Aro i anem seguint aquest camí que va vorejant cales, pins i construccions.
Ben aviat ens trobem amb la primera dificultat. El camí està desfet, en un tros, segurament pels cops de mar, no d’aquest any, sinó d’anys ja una mica llunyans. Ens lamentem que el responsable (Ajuntament o Generalitat o a qui correspongui) no en tinguin cura com caldria. Estem en un país on el turisme és important i deixem que es facin malbé algunes coses boniques que tenim (com aquest camí).
El camí, tot i ser fàcil, no fa més que pujar i baixar escales i, de tant en tant, et baixa fins alguna cala, avui desèrtica i encara més preciosa que altres dies d’estiu. Sol, aire net, aigües netes, tranquil·litat, soroll de mar, olor salobre, tot al nostre favor.
Si, però, el que dèiem. El camí primer desfet (que ens ha permès passar) i ara tallat. Una torre que sembla de les de vigilància i la seva reixa, ens priven el pas. Està en males condicions i fan bé de no deixar passar, però, fins quan?

En no haver-hi pas pel camí, baixem per les roques fins pràcticament a l’aigua i, donant una llarga volta, tornem a agafar el camí de ronda.
Quan ja gairebé arribem a Platja d’Aro, una altra esllavissada que ens ha semblat massa important com per jugar-nos el tipus i decidim girar cua i tornar cap al punt de partida.

En un pas no massa viu, però sense perdre el temps, hem caminat unes 3 hores (des de les 10.30 fins a les 13.30), entre anar i tornar.

Reposar forces
Anem a dinar a la taverna marinera PEPA CANEJA, a Palamós, al final de tot i sobre el port (tel 972602394). Dinem molt bé i a bon preu (13 euros el cobert, amb postres i vi de la casa de l’Empordà). Avui l’amo no ens canta havaneres (que es veu és una activitat de caps de setmana o de l’estiu).
Tertúlia: Cuba, visions d’un turista.

Desprès de dinar donem un tomb fins al far, des d’on veiem entrar a port les barques de pesca i convidats pel nostre company que té una casa a Sant Antoni, anem a fer-la petar una estona. El tema ve rodat: Guinea, els canvis, els records familiars, documents d’abans de la independència. Molt entretingut i interessant.

Del Pla de la Calma al Tagamanent

2011-02-13T14:05:00.000-08:00

Dia 13 de gener de 2011

De Tavertet a Rupit

2011-02-13T13:35:00.000-08:00

Dia 10 de febrer de 2011

Els excursionistes d’avui som sis. Hem quedat que ens trobaríem a les 10 del matí davant de l’església, per començar la caminada.

L’excursió presenta un problema tècnic, no de dificultat pròpiament, que en tot el trajecte deu haver-hi com a molt uns 400 metres de desnivell, sinó de coordinació o planificació. Si volem anar i tornar pel mateix camí, són cinc hores si escaig de caminar, per la qual cosa el nostre guia decideix (democràticament, amb consulta al poble), que ell i un altre excursionista, aniran amb un cotxe fins a Rupit, passant per la pista dels caminants i, desprès retrocediran fins al punt d’encontre.
Dit i fet. L’opció sembla prou convenient i tots ens hi apuntem.
Els uns, se’n van amb cotxe i desprès, des de Rupit, s’enfilen per un corriol entremig del bosc, que desprès s’eixampla seguint una ruta GR molt ben marcada. És una ascensió que dura una hora. Es passa entremig d’un bosc de faigs, roures i boix. En algun moment s’obre el bosc i travesses uns prats ben bonics. Finalment arribes al punt d’encontre quan es torna a trobar la pista forestal i comença el camí que planeja fins a Tavertet.
Els altres que surten des de Tavertet per la pista asfaltada que subsumeix l’antic camí GR i que ocasiona alguna disconformitat entre els excursionistes, tota vegada que la ruta asfaltada passa per punts més allunyats de les cingleres i perd espectacularitat. Així i tot la ruta resultant es prou espectacular i, quan com avui la boira ocupa les valls més profundes, les fotografies són molt boniques.

Quan ens retrobem els dos petits grups d’excursionistes, és el moment en que comença el descens cap a Rupit, deixant la pista forestal i agafant el GR que ens porta directament fins a Rupit.
Ja a baix el poble anem a travessar el riu per la palanca i enfilem a l’interior del poble. Un dia bonic i el poble, avui tranquil (no com els caps de setmana), resulta un passeig prou agradable.

Dinem a Rupit. Primer encarreguem una taula a la fonda recomanada per un indígena, però finalment no li fem cas i anem a un altre restaurant, perquè tenia més bona vista (com si quan mengem miressin el panorama). El restaurant escollit Hostal Estrella (dues estrelles). Bé, mengem a la carta i els preus són raonables. Bon vi del Montsant (dues ampolles) i ens posem a la feina. Del panorama mai més se’n va parlar.

Nota: si repiqueu sobre les imatges, aquestes es faran més grans i més visibles.

Saldes - Boscos del Gresolet

2010-11-05T08:35:00.000-07:00

Dia 28 d'octubre de 2010

Pla de la Calma - Montseny

2010-06-11T14:03:00.000-07:00

Excursió dia 10 juny 2010

Les previsions meteorològiques són bones i, per tant, no en fem ni cas del fet que estigui plovent una mica durant tot el viatge i que estigui molt tapat el cel. Tenim confiança amb els nostres meteoròlegs i no ens arronsarem pas per quatre gotes.

Pesi a tot, avui bé sigui per la mala imatge del temps o per altres contratemps, només som quatre els excursionistes.
El trànsit està molt col·lapsat i arribem mitja hora tard al punt d’encontre.

El trajecte està molt ben indicat des de Sant Celoni (sortida de l’AP7). A continuació agafem la C35 en direcció a Granollers i al cap d’un o dos quilòmetres, a mà dreta, agafem la BV 5301 en direcció a Santa Maria de Palau Tordera i Collformic, que és el punt d’encontre, aproximadament poc desprès del quilòmetre 26.

Per veure si escampa el temps prenem un cafè en el mateix restaurant que hi ha a Collformic i en vista que la cosa no canvia, decidim fer el que estava previst, fer l’excursió pel Pla de la Calma.

Ben disfressats amb la capelina i altres andròmines, emprenem el camí que surt al costat mateix del restaurant, a l’esquerra. El camí és relativament pla i fins i tot permet que els cotxes i circulin (només ens creuem amb un).
Segueix plovent i força boira, però nosaltres seguim.

L’excursió ha estat força interessant i com que hem vist poca cosa (la boira i la pluja ho han impedit) segurament caldrà tornar-hi un altre dia.

Horaris
10.45 arranquem des de Collformic
12.14 arribem a una bifurcació, al Tagamanent o a un altre lloc.
12.35 comença a aclarir-se el temps
13.00 alguna ullada de sol
13.45 arribem al punt de sortida (Collformic)

14.10 arribem al restaurant Can Barrina

Marata - Vallès Oriental

2010-05-20T10:30:00.000-07:00

Excursió dia 13 de maig de 2010

L’excursió d’avui ha aconseguit reunir a 6 caminants. Degudament instruïts ens hem trobat al poble de Marata, per aconseguir aquest objectiu hem hagut de seguir les minucioses instruccions que al respecte el nostre guia ens havia facilitat prèviament.

Tal com estava explicat en la convocatòria una vegada deixaves la carretera de Cardedeu a Granollers i agafaves el trencall cap a Marata, el paisatge canviava i podies començar a gaudir de la pau, tranquil·litat i bellesa d’aquella contrada. Ara, amb els camps sembrats que començaven a treure les espigues el paisatge era bonic de veritat, en bona part degut a l’aigua que esta caient, no avui però si tots aquests dies enrere i que fa que el verd sigui magnífic i que algunes flors de camp (roselles i altres) i donin una nota de color suficient per donar una nota entre tanta verdor.
Dels sembrats a manca dels experts en la matèria, no ens hem posat d’acord en què eren, fora del blat en que tots hi hem estat d’acord (fins aquí arribem), la resta ha quedat en una nebulosa, que si ordi, que si civada.

L’excursió
Pròpiament ha estat una passejada pels camins que el nostre guia havia escollit i verificat en dies anteriors (se suposa que devia tirar pedretes blanques, altrament era fàcil perdre’s a arribar a algun altre lloc diferent del seleccionat).
Ha estat una caminada d’unes tres hores, això si, per terreny pla i còmode, en alguns llocs amb una mica de fang, però res més.
El temps, tot i les previsions força insegures, s’ha portat bé i ens ha deixat caminar sense haver de posar-se capelines o obrir un paraigües.

Horaris
10.08 sortida des de Marata
13.09 arribada, recuperació dels cotxes i inici del trajecte fins a la Fonda Europa

La Fonda Europa de Granollers
Aquesta fonda és una institució de la contrada. Allí hem anat a raure i tot i que potser tenen menús els plats estan a preus absolutament raonables, per la qual cosa ens hem llançat a menjar a la carta.
Sobre els vins i degut a les tristes previsions del ZP hem demanat el de la casa (ja no estem per tonteries que el ZP ens han dit que ens congela la pensió). Tot molt bo i digne.
Hem tingut un petit problema. Resulta que molts de nosaltres hem demanat mongetes bullides amb un raig d'oli (desprès va resultar que van venir acompanyades de cansalada i botifarra) i allí va sorgir la discussió. De si les mongetes eren prou bones, si tenien pell, si eren del ganxet o de Santa Pau (o d’algun altre lloc).
Plantejada la qüestió vam quedar que la resoldríem un altre dia anant a Can Ferran de Sant Quirze del Vallès.
Tornem cap a casa sense cap entrebanc i a una hora molt raonable.

Mare de Déu del Mont

2010-04-23T07:59:00.000-07:00

22 d’abril de 2010

Els set excursionistes, desprès de petites incidències en la recerca d’un pont petit que hi havia a no sé on, ens hem trobat a Besalú a les 11 del matí. El destí ens ha dut a prendre un cafè a cal Parent on, finalment, desprès de l’excursió hem anar a dinar.

L’excursió
Avui toca anar al Santuari de la Mare de Déu del Mont a la Garrotxa. És una muntanya de 1.123 metres d’alçada on, al cap de munt hi ha el Santuari.
És un punt mític degut a la seva història i també a les magnífiques vistes que hi ha del Canigó, de les planúries empordaneses, del Pla de l’Estany i dels Pirineus en general.
La història diu que Mossèn Cinto Verdaguer l’any 1884 hi va passar l’estiu i va escriure algunes parts del poema El Canigó que ja tenia força avançada. Li devia ser fàcil, doncs la visió que des d’aquell punt hi ha sobre el mateix massís del Canigó facilita la inspiració.
També va escriure sobre les gents de les contrades i el poema:

A LA VERGE DEL MONT
Oh Mare de Déu del Mont,

¿Com tan alta en sou pujada,

en un trono de penyals

dalt al cim d'una muntanya?

¿És per sentir els Angelets,

o per rebre el bes de l'alba

o per abastar un estel

el més bell de l'estelada?

No és per sentir els Angelets,

puix us volten en garlanda;

ni per veure eixir el sol;

per Vós no s’és post encara;

ni per abastar un estel:

prou n'esteu ben coronada;

sinó sols per beneir

d'Empordà l'hermosa plana

que teniu a vostres peus

pregant-vos agenollada.

La imatge de la Mare de Déu que dóna nom al santuari i, per extensió, a la muntanya és, en origen, una marededéu trobada, que ja era venerada, almenys des de 1222. Fou a principis del segle XIV, entre 1311 i 1318, que l'abat Bernat va fer construir un santuari per a la imatge fora del monestir, al punt més elevat de la muntanya. L'èxit de la iniciativa, amb gran atracció de pelegrins, provocà una disputa amb el bisve de Girona, Guillem de Vilamarí, que senyorejava el monestir, per controlar-lo. El bisbe interposà un plet, que acabà el 1319 amb un conveni entre les parts, segons el qual l'abat en mantindria l'administració i el bisbe el dret de visitació i la jurisdicció, i a més rebria un cens anual 10 lliures de cera.
El 1461, en la vigília de la Guerra Civil Catalana, el bisbe hi va intentar prohibir el culte per considerar-lo un lloc on es reunien elements rfemences i antifeudals. El 1577 l'abat nomenà dos seglars com a administradors, amb facultats molt àmplies, que s'organita en en la confraria de sant Joan Baptista. Aquesta confraria és el precedent de la comissió per a la reconstrucció del santuari, creada el 1962 i transformada en Patronat del Santuari de la Mare de Déu del Mont el 1969, i de l'encara més recent Associació Amics del Mont.
Des de 1592 els abats de Sant Llorenç del Mont, molt minvat, van ser substituïts per priors, al ser agregat el monestir al de Sant Pere de Besalú. Des del 1833 el capellà custodi fou nomenat pel bisbe i, un cop suprimits tots dos monestirs el 1835, es féu càrrec també de la parròquia rural de Sant Llorenç de Sous instal·lada entre les ruïnes del monestir del Mont. El 1936, poc després de la guerra civil, fou saquejat pels anarquistes.
Entre 1949 i 1957 s'hi establí una comunitat de caputxins, que no prosperà per les difícils comunicacions que encara hi havia, abans de la construcció de la carretera. Entre 1962 i 1964 el patronat del santuari emprengué obres de consolidació i restauració, especialment a l'església. A partir de 1997, el bisbat de Girona, l'Ajuntament d'Albanyà i la Generalitat de Catalunya han renovat totalment l'hostatgeria i el restaurant.
Des d'antic el santuari ha atret pelegrins i romeus, sobretot de les contrades del voltant. Molts pobles de l'Empordà, la Garrotxa i el Pla de l'Estany hi organitzen anualment romiatges. La Mare de Déu del Mont és patrona de l'Empord'a.

Com des de Besalú fins al Santuari hi ha molt desnivell, hem començar l’excursió des de Beuda a 855 metres d’alçada, amb la qual cosa descobrim que l’ascensió al Santuari per un camí de cabres, tal com ens va fer passar el nostre guia, va ser de 268 metres d’ascensió que no és cap marca, però que ens serveix per preparar-nos per ascensions de més envergadura.

Horaris
11.43 Beuda
12.43 Santuari
13.00 Reprenem la tornada
13.48 arribada a Beuda, Monestir de Sous
13.53 s’acaba la visita al que queda del Monestir

dinar a cal Parent (menú jueu de 18 euros, més molt de vi blanc, queda per 23 euros).
El dinar prou bo amenitzat per una forta discussió sobre si els camps sembrats, ara de color groc, eren naps o era colza. Finalment la narració històrica de com es desenvolupà l’europa del centre i els països balcànics, aconseguir fer que s’acabés la festa en pau.
Vam guardar per un dia de festa una ampolla de vi (obsequi d’un excursionista), un vi de Nulles –Adernats 2009-.

17.07 Besalú
17.30 tornada a casa

El monestir de Sant Llorenç del Mont
Aquest Monestir (modernament i de forma impròpia Sant Llorenç de Sous) d’estil romànic català fou una abadia benedictina de l'antic comptat de Besalú, dins els límits del bisbat de Girona, situada a l'extrem més meridional de l'actual terme municipal d'Albanya (Alt Empordà). Les seves ruïnes es troben en el pla de Sous, a la falda de la muntanya del Mont. Fou centre del poble de Sous, actualment deshabitat, pertanyent a l'antic municipi garrotxí de Bassegoda, que fou incorporat el 1988 al d'Albanyà i, per tant, a la comarca de l'Alt Empordà. A les seves ruïnes es construí, a principis del segle XIX, l'església parroquial de Sant Llorenç de Sous.

Les primeres notícies que es tenen d'aquest monestir es remunten a l'11 d'abril del 871, quan fou citat en un precepte expedit a favor del monestir de Sant Aniol d'Aguja pel rei franc Carles el Calb. Entre les possessions d'aquest monestir hi havia la muntanya de Sant Llorenç, amb l'església que hi havia estat fundada (montem sancti Laurenti cum basilica in honore Sancti Laurenti eusdem fundate).
El monestir tenia planta rectangular, orientada al migdia. El conjunt constava de dues àrees aproximadament d'igual extensió: al nord, l'església; i al sud, el claustre i les dependències monacals.
L'església, de grans dimensions, era de planta basilical, amb tres naus i tres absis semicirculars. Pertany, estilísticament, al romànic llombard, del segle XI. La nau central comunicava amb les laterals a través de tres arcs formers de mig punt que descansaven sobre grans pilastres sense decoració, les quals suportaven les voltes, de quart de cercle les laterals i segurament de canó la central. Els absis estan decorats per la part exterior amb arcs cecs i faixes llombardes i per l'interior amb fornícules entre semicolumnes i capitells; el central té tres finestres de mig punt i els laterals només una. Sota el presbiteri hi ha una petita cripta. D'aquesta església es conserva completa la capçalera, la porta principal (sense decoració) i un dels laterals fins a l'arrencada de la volta de la nau central. Davant de la porta, situada a ponent, hi havia un atri, del qual només es conserva part d'un mur.
La porta que comunicava l'església amb el claustre és al mur meridional d'aquella. Del claustre, que tenia planta irregular, segurament per adaptar-se a la topografia del terreny, només en resta la galeria adossada a l'església. Aquesta galeria està coberta amb volta de quart de cercle i té finestrals de mig punt. Les fotografies antigues que se n'han conservat indiquen que les altres galeries tenien coberta d'embigat de fusta inclinada i arcs de mig punt que descansaven sobre columnes distribuïdes en un sol rengle, tot datable en el segle XII. Els capitells estaven decorats amb motius vegetals i els que no foren robats es conserven en el Museu d'Art de Girona i en el Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles. Verdaguer encara va poder veure una part del claustre dempeus el 1884.
A l'entorn del claustre hi havia les dependències monacals, en part fortificades, i datable entre els segles XI i XIII.

El 1983 fou declarat Bé Cultural d'Interès Nacional. A partir de 1984 s'emprengueren campanyes de neteja, excavació i consolidació del conjunt monumental, a càrrec del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. El 2008 s'ha aprovat un projecte de restauració, impulsat per l'Ajuntament d'Albanyà i la Diputació provincial de Girona, que és afavorida per la recent potenciació turística del santuari. El conjunt, ara cedit a les institucions públiques pel bisbal de Girona, és actualment visitable, tot i que cal tenir en compte que es tracta d’unes runes en reconstrucció, interessants però que els queda molt per acabar aquesta reconstrucció.

El Maresme

2010-04-06T09:40:00.001-07:00

Desprès de la nevada

Dia 18 de març de 2010

Sant Mateu, cornisa Litoral

2010-04-06T09:07:00.000-07:00

Una passejada pel Maresme

Dia 10 febrer 2010

Trobada al restaurant Mont-Bell

2010-01-15T03:58:00.000-08:00

Dia 14 de gener de 2010

La meteó ens ha avisat que el temps previst per avui pintaven bastos. Per tant, hem canviat l’excursió prevista per una trobada a l’hora de dinar.
El restaurant escollit va ser en funció de l’excursió prevista, concretament el Restaurant Mont-Bell que està a la carretera de Masnou a Granollers en el quilòmetre 8,5
Finalment ens hem reunit 5 excursionistes que, excepcionalment només devem haver fet unes passes des del cotxe fins a la cadira del restaurant.
Hem d’agrair l’assistència de l’excursionista que amb restes de la passa d’estomac i panxa, fruit del temps, va fer l’esforç d’acudir a la cita. Li vam preparar un caldet i un peix a la planxa. Sembla que l’afectat no en sortirà perjudicat amb el dinar per convalescents.

Els demés hem demanar un arròs de peix que tenia molt bona pinta. Quatre coses per picar i ja està la tertúlia servida.

No es poden fer referències al que es va dir perquè entre tots varem arreglar el món i, per fer-ho, va caldre desqualificar a un munt de persones, de tot tipus i condició, per la qual cosa obviem fer-ne expressa menció.
Els que no hi heu anat tot això que us heu perdut, però vaja, hi haurà altres ocasions.

Les tines de la vall del Flequer

2009-12-14T08:14:00.000-08:00

Dia 10 de desembre de 2009

Els excursionistes d’avui (quatre) ens trobem a uns tres quilòmetres des de la sortida 49 de l’autopista Barcelona-Manresa, seguint la carretera que va des de la població del Pont de Vilomara a Rocafort. Deixem la carretera en aquest punt en una desviació cap a Oristrell, des d’on es divisa a la dreta, molt esvelta, una casa gran. Allí esperem el nostre guia pel dia d’avui. Per una sèrie de circumstàncies que no venen al cas, tenim la sort de disposar de forma altruista d’un guia formidable, entusiasta del territori, de les tines i de moltes altres coses ja que en sap un niu. Ens havia d’acompanyar una estona i finalment ens acompanya gairebé tot el matí. Com som poquets, ens convida a portar-nos en el seu cotxe (un 4x4, que els camins ho necessiten).

L'excursió

Entrem en el parc donant un gran tomb per la val l del Flequer. Molt aviat ens aturem per veure unes tines, les primeres dels nostre recorregut. Sorgeixen les primeres dificultats. Resulta que el territori és força complicat degut a que fa més de cent anys que les terres de cultiu van ser abandonades i envaïdes pel bosc. Aquest bosc ara està format bàsicament per pins, joves i espessos, que dificulten de forma més que notable el poder caminar per acostar-se a les tines. Poc desprès en veiem unes altres juntament amb les barraques corresponents que servien als pagesos per resguardar-se, desar eines i en alguns casos fer-hi estades curtes durant les èpoques en que calia fer més treball al camp. Aquestes barraques estan fetes de pedra seca, amb una teulada en forma de cúpula, feta de t al manera que la mateixa pedra era suficient per fer que el teulat s’aguantés d’una manera ferma. Per damunt de la teulada hi havia una capa de terra amb vegetació, tot plegat feia més habitable aquesta barraca i la protegia del fred i la calor. Ens aturem per veure a distància les grans masies, algunes d’elles fortificades. Cases grans de l’entorn que en el seu temps van ser d’una gran importància econòmica. La seva força es mesurava per la producció de vi i per la quantitat de mossos que tenia al seu servei. Seguim per anar cap a les Balmes roges, unes balmes situades molt prop de la carena d’una pedra rogenca que en el seu moment van estar habitades i encara en queden restes, tant de les pròpies edificacions com d’algunes tines construïdes en el seu interior.Desprès anem cap a la masia de El Farell, situada al cim d’un turó (un far) des d’on hi ha una vista esplèndida. A l’entrada del camí que hi porta una alzina important (alzina del Pelegrí).S’ha fet tard i el nostre guia ha de canviar la professió per anar cap al seu restaurant (Cal Carter). Ens deixa al costat dels nostres cotxes i ens acomiadem d’ell de forma provisional, doncs ens tornarem a trobar a l’hora de dinar en el seu restaurant. Com sigui que l’excursió d’avui ha sigut bàsicament en cotxe, decidim caminar una mica, i seguim a peu una camí que ens acondueix per la vall. Fem un tomb sufici ent per agafar gana i desprès d’una hora (o una mica més) recuperem els cotxes per traslladar-nos a Mura, a Cal Carter.

Fi de festa

Teniem en la nostra memòria el record d’uns cigrons esplèndids que feien a Cal Carter, per tant, la comanda es configura amb dues racions de cigrons (amb una mica d’all i oli al forn, que no té fortor), i desprès dues racions de carxofes (una altra especialitat: carxofes, ou ferrat, i bolets, tot barrejat). El segon plat també excel·lent, cadascú demana el que li sembla. Finalment un “digestif” i ben contents cap a casa.

El pont gòtic de Vilomara

Ens queda encara una visita per fer: el pot gòtic de Vilomara. Està en el camí i decidim passar un moment per a veure'l. És força espectacular, llàstima que l'entorn per veure'l no està massa preparat.

Les tines
A continuació us presento un estudi que he fet sobre el tema amb uns dibuixos que expliquen el procés (és com els estudis que encarrega la Generalitat, bàsicament amb la tècnica de copy-past de les webs que he anat trobant a la xarxa)

Els termes de Mura, Talamanca i Rocafort durant l'alta edat mitjana van ser coneguts amb el nom de "Vall de Nèspola" topònim que fa referència a la riera de Nespres que rega i uneix els tres termes municipals. El relleu muntanyós, els camins estrets i escassos i el seu aïllament respecte les grans ciutats, els van convertir en els "tres pobles de mala mort" de què parla la dita. Era, és, un territori on els boscos ocupaven la major part del sòl. Un sòl sec i pedregós que no podia admetre cap altre conreu que no fos el de la vinya.
Durant el s. XIX el Bages va ser la comarca de Catalunya que més hectàrees de vinya tenia plantades i la que més hectolitres de vi produïa. El 1860 el 64% de les terres conreades eren de vinya. Pel que fa als tres termes municipals una de cada tres hectàrees estaven plantades de vinya; i encara se'n van plantar més quan a França hi va arribar la fil·loxera (1868) i va devorar els seus ceps.
Tot plegat va fer que els pagesos d'aquestes terres plantessin les vinyes en els vessants més costeruts de les muntanyes i solucionessin el problema del transport de la verema i la necessitat d'una fermentació homogènia amb la construcció de les tines i la fabricació del vi al peu mateix de les vinyes. Aquesta característica -única a tot Catalunya- ha esdevingut, juntament amb les barraques i marges de pedra seca, un dels signes d'identitat dels tres municipis.
La majoria d'aquestes tines solen estar reunides en grups i escampades pels tres municipis, si bé la més alta concentració es dóna en el municipi del Pont de Vilomara i Rocafort, i especialment a la Vall del Flequer i a la riera de Nespres.
Les tines solen ser de forma cilíndrica -tot i que n'hi han de cúbiques-, fetes amb pedra i morter de calç, i revestides interiorment per unes grans rajoles (cairons) de ceràmica envernissada de color roig de 40 x 40 cm.i lleugerament corbades en les tines cilíndriques. Se n'han inventariat prop del centenar. La capacitat mitjana sol d'unes 87 cargues de vi (10.500 l.). En tres casos s'han trobat dates a les llindes (1828, 1875 i 1911)

Una mica d’història
En el decurs dels segles XVIII i XIX a Catalunya van créixer de forma extraordinària les terres dedicades al cultiu de la vinya, degut a l’augment de la població i de l’exportació de grans quantitats d’aiguardent cap al nord d’Europa i a Amèrica. Aquesta situació va ser especialment important encara amb l’aparició i difusió de la plaga de la fil·loxera a França que va permetre que durant uns anys el preu del vi fos realment molt alt.

Així, gran part del territori estava destinat al cultiu de la vinya. Ja no tant sols els terrenys planers i de millor qualitat, sinó que també els terrenys més abruptes i escarpats que avui no es podem ni tant sols imaginar com a terrenys aptes per a cap tipus de cultiu. Si passegen per aquestes contrades hem d’imaginar-nos els vessants de les muntanyes, avui ocupats per boscos, plantats de vinya, amb marges de pedra seca que delimitaven estretes feixes de terra aspra i difícil de cultivar. En molts indrets fins i tot els animals de peu rodó, matxos, someres i rucs, tenien l’accés difícil i els ceps es treballaven a cop d’aixada i d’arpiots. Aquesta situació va provocar l’aparició d’unes construccions singulars, les denominades tines enmig de vinyes. Són el que en altres indrets de Catalunya es coneixen com cups o trulls. Són instal·lacions per a transformar el most en vi i que habitualment estan situades a la masia o casa del pagès productor. Aquest sistema de fer el vi és un cas únic a tot el món i atrau els especialistes en el negoci del vi, en la seva producció i en l’entorn històric que ho va propiciar.

Saldes i Serra d'Ensija

2009-12-01T10:46:00.000-08:00

Dia 19 de novembre de 2009

Avui som 8 excursionistes, comptant-hi el nostre guia. Ens hem reunit a les 10 en el quilòmetre 11,7 abans d’arribar a Saldes. Ens desviem per anar a deixar dos dels cotxes en el restaurant Pedraforca on, quan acabem l’excursió anirem a dinar (és qüestió d’estalviar gasolina).Continuem una mica més per la carretera del restaurant amunt, fins a poca distància deixem definitivament els cotxes i comencem a caminar.L’excursió del dia d’avuiL’inici de l’excursió comença en una carretera abans d’arribar al poble de Saldes. Una carretera que porta fins a l’Hostal Pedraforca, on deixem un parell de cotxes i continuem uns pocs quilòmetres seguint la carretera, fins que trobem l’encreuament d’una pista forestal que ens durà per la serra d’Ensija. Un desnivell no massa pronunciat que ens va enfilant i ens permet contemplar uns paisatges magnífics, tant de la pròpia serra d’Ensija com del massís del Pedraforca, que a tothora tenim davant a l’altra banda de la muntanya. A cada moment ens sembla que la vista és diferent de la que havíem vist pocs metres abans, per la qual cosa ens aturem per fer una nova foto. Desprès comprovarem que pràcticament són idèntiques. Anem pujant per una pista forestal en mig dels boscos de pins relativament joves que han crescut sobre unes terres en altre temps de cultiu, barrejats amb boixos força grans.Podem veure, en mig del bosc, prats i marges que donen notícia de que en un altre època tota aquesta contrada havia estat conreada. També veiem alguna resta de corrals, pletes i fins i tot alguna casa.Quan arribem al cim de la serra hi ha un pla (on arriba també una carretera asfaltada) i, a poca distància, el poble medieval ara en ruïnes.Ens aturem cinc minuts al poblat medieval i emprenem la tornada, però ara seguint un camí diferent. Baixarem pels graus. Una zona rocosa que és força espectacular.Travessem el riu salat, i una sèrie de ponts que passen per damunt dels rierols i que ha estat construït pel departament de medi ambient. El camí està molt ben senyalitzat i hi ha una sèrie de cartells que van explicant històries de la comarca.L’entorn en el que ens hem mogut durant tot el recorregut de la sortida, correspon a la zona mitjana de l’obaga de la serra d’Ensija (falda nord), entre els 1200 i 1600 metres, que a través dels anys a sofert una sèrie de canvis considerables degut als aprofitaments que els recursos naturals han anat experimentat d’acord amb les necessitats de la població que ha habitat a la zona Es té coneixement des d’antic i fins al segle XVI, que el recurs principal de la serra d’Ensija era la ramaderia ovina i el negoci de la llana, posteriorment i fins a principi del segle XX l’aprofitament de la terra per cultiu fins els 1600 metres d’altitud va ser prou notable degut a el increment de la demografia a les zones rurals, si bé la davallada demogràfica de les zones de muntanya va ocasionar des de fa uns cent anys un abandó dels cultius i una rapida invasió del bosc, i això va portar un nou aprofitament, el de la fusta per nodrir la gran demanda que requerien les mines de carbó de l’alt BerguedàDes dels anys trenta del segle XX, l’aprofitament del bosc ha anat paral·lel a l’explotació minera, que en el cas de Saldes va començar més tard que la resta de la comarca. En la Serra d’Ensija s’ha vist afectada aquesta explotació minera en diferents indrets, si bé en l’entorn en que ens hem mogut, no existeix cap accés directe a explotacions sota terra, ni a cel obert.Aquests darrers anys, han tancat totes les explotacions de mineria i la demanda de fusta ha sofert un retrocés considerable, i tal com hem pogut comprovar la nova explotació dels recursos naturals, estan sent els de tipus recreatius, turístics i d’esbarjo.

Visita al poblat medieval de Palomera

Aquest indret és conegut per la gent del País, com el Roc de Palomera, doncs és una penya-segat completament voltat per un barranc i per tan l’únic accés possible, és fent una grimpada per un corriol que mena a la part alta de l’esmentat roc, té una llargada d’uns 200 metres i una amplada màxima de 70 metres.Consta informació documentada del poblat, des del segle XII, fins al principi del segle XVI, en que va quedar totalment deshabitat En el moment de més concurrència hi habitaven 20 famílies, i per les diferents informa

cions que ens han arribat, sabem que era una possessió dels feudals de Bagà, la coneguda nissag

a dels Galceràn de Pinós.Només s’ha portat a terme una campanya d’excavacions, i per tan cal creure que són unes restes arqueològiques molt poc estudiades, malgrat ser un tipus únic de poblat ramader i situat a un altitud considerable, a fi d’aprofitar al màxim tan les pastures d’estiu de la part alta de la Serra d’Ensija, com els prats de la part més baixa de la muntanya.

Horaris
10.30 comencem a caminar
12.30 arribem a la Pleta de la Vila
12.45 visitem el poblat medieval de La Palomera
14.25 arribem al punt de sortida

Fi de festes

Ens quedem a dinar a l’Hostal Pedraforca. És l’hora de rebobinar la pel·lícula del dia. Tots hem quedat ben satisfets i al restaurant ens alimenten més que correctament. A l’hora dels “digestifs” la conversa s’eixampla. No falten temes. Des dels fets d’actualitat, fins a consideracions sobre el territori.Ha estat una

sort disposar d’un guia expert que coneixia molt bé la contrada i intentem (i aconseguim) convèncer-lo per veure si més endavant ens acompanya una altra vegada.

La Foradada, l'Esquirol

2009-10-26T08:21:00.000-07:00

Dia 8 d’octubre de 2009

L’excursió

El temps ens l’havien anunciat una mica complicat, per la qual cosa, l’excursió prevista a Collada Mantet i Pic de la Dona va ser posposada per la direcció tècnica i substituïda per una que pràcticament va ser un passeig per a jubilats.

Vam retardar la sortida i vam decidir trobar-nos a les 10.30 del matí a l’Esquirol o el que és el mateix, Santa Maria del Corcó.

Potser pel fet que l’excursió prevista era més llarga, o potser pel mal temps previst, finalment vam quedar només sis excursionistes.

Arribem a Santa Maria de Corcó a les 10.50 per agafar el camí cap a La Foradada.
El temps, contràriament a l’enunciat, és solejat i lluminós; no sé com deu estar per les serralades de Núria i Vallter.

Una pista forestal ben fàcil que ens porta planejant fins a un punt en que hem de baixar per trobar la riera que va formar la roca foradada. ^Per baixar a la Roca Foradada, hi ha, en la mateixa pista forestal, un rètol que ho indica.
La baixada a la riera és un caminet estret però curt i sense problemes, fins i tot en algun lloc hi ha baranes.
Arribem a un lloc ombriu que en ple estiu deu ser ben agradable fins i tot per banyar-se. És la riera de les Gorgues, que travessa tot el terme, doncs neix a sola el pla d’Aiats i va a parar al pantà de Sau, a l’Alçada del Salt del Cabrit. Conforma un engorjat molt espectacular amb nombrosos salts d’aigua i restes de molts molins fariners. Destaca, la Foradada entre l’Esquirol i Cantonigrós, `per més que qualsevol racó d’aquesta riera és recomanable.
Ara ens trobem en que baixa poca aigua i el salt de la Foradada i el mateix gorg que forma no són massa espectaculars. El que si és ben interessant és el conjunt, unes altes roques al voltant d’aquest gorg i salt d’aigua i, naturalment la roca foradada per l’acció de l’aigua.

Fem unes fotos per immortalitzar el moment i agafem el camí de tornada, doncs finalment pensem en que cal anar a dinar a l’Esquirol, on hi ha restaurant que sembla es menja prou bé.
Entre anar i tornar, dues hores, aproximadament.

Fi de festes

Arribem a Ca’l Ignasi, un lloc prou recomanable (carrer Major, 4 Cantonigrós, 93.852.51.24). El cuiner l’Ignasi, prou competent i amb prestigi, i la seva dona al menjador. Un ambient confortable i una atenció i menges prou interessant.
Com ens havien fet propaganda dels bolets, demanem per si tinguessin ous de reig (ous regis) i, oh! sí, en tenen. Ens porten un cistellet i demanem provar-los (amb moderació, doncs sembla que són cars).
El pica a pica, amb els ous de reig inclosos, i un segon plat per cadascú. Molt bé, molt bo i no massa car.
Hi tornarem (al restaurant, a la Foradada, no cal)

Prat de Cadí

2009-07-06T03:42:00.000-07:00

Dia 2.7.2009

L’excursió
Dels que estàvem disposats a gaudir d’aquesta meravella, només hem quedat 5 excursionistes.
El dia sembla prou bo per caminar, tot i que quan hem passat per Bellver hi havia una mica de boira que el sol ha anat aixecant de mica en mica.
Havien quedat de trobar-nos a les 9 del mati a Martinet i, des d’aquest punt, pujar en cotxe fins al poble d’Estana.
Travessem Estana i deixem el cotxe una mica més amunt.
El camí està ben marcat i resulta difícil perdre’s. El primer tram és una mica més costerut. Puja entre vegetació abundosa i entre roques, fent una mica de ziga zaga, però quan comences a bufar resulta que el camí es torna més amable i amb poca pujada.
A tothora passem entre pins i vegetació, per la qual cosa el fet que sigui un dia solejat no ens preocupa gaire, tot i que havíem fet cas del nostre guia que ens recomanava dur barrets, bastons i altres rampoines.
Fem les parades que convé perquè tothom arribi sense problemes, i al cap d’una hora i 25 minuts arribem al pla que se’ns obre davant del nas.

És realment fantàstic. El camí et porta a una clariana, un prat molt gran vorejat per una banda d’arbres (pins i avets) i per l’altra unes roques altíssimes que pugen verticalment i que tanquen la vista. És la Serra del Cadí.
Les flors que tenim ara són petites, amb grans clapes de color groc. Es veu encara alguna clapa de neu entre les roques, per les canals d’escalada.

Ens asseiem en un costat del prat, a l’ombra, per gaudir de l’espectacle i reposar forces. Ben bé ens hi haurem estat mitja hora. Es tractava de gravar en la retina el paisatge i, per si no quedava ben gravat, fer fotos de l’espectacle.

Martinet de Cerdanya 1.150 metres
Estana 1.500 metres
Coll de Pallers 1.550 metres
Coll Roig 1.700 metres
Prat de Cadí 1.860 metres

Horaris:
9.40 Estana
10.10 Coll de Pallers
11.05 Prat de Cadí
11.41 emprenem el retorn
12.53 arribem al cotxe

Temps de caminar (a un pas còmode): 1.25 h de pujada; 1.12 h de baixada.

Fi de festa
Discutim on podem anar a dinar, tot i haver fet una pre-reserva en un restaurant, considerem que val més canviar i ens decidim per la Covadana, a Urús, un restaurant que està força bé tot i algunes petites mancances com les dels postres que no ho tenen massa ben resolt. Curiosament en aquesta època de l’any hi ha molts restaurants que estan de vacances i la nostra selecció ha hagut de limitar-se als que hi havien oberts.
Sortim ben dinats i ben beguts (el just per no donar positiu), i donem per acabada l’excursió, probablement la darrera de l,a temporada.

Puigsacalm

2009-06-22T22:24:00.000-07:00

Dia 11.6.2009

Avui toca excursió. Era la tan desitjada (o publicitada) de Prats del Cadí, una excursió relativament curta i, segons els coneixedors, molt bonica. Un punt de partida per fer altres excursions una mica més importants.
Aquest era el panorama, fins que dels designis van fer que els excursionistes anessin donant-se de baixa.
En vista del panorama, el nostre guia va proposar-nos canviar la ruta, i com havien quedat només 3 del total, l’excursió proposada va ser La Foradada, prop de Cantonigros.
Quedem doncs de trobar-nos el dia d’autos als quatre camins, per prosseguir només amb un sol cotxe.
Ara bé, una vegada ens vam trobar, nova proposta sobre la taula. Per l’hora que era vam acordar que potser una passejada tan curta no era el més adient i, sobre la marxa vam canviar novament la destinació. Ara si, segur, aniríem al Puigsacalm.

Agafem doncs la carretera que va des de Torelló a Olot. A mig camí es troba el Coll de Bracons, des d’on comença pròpiament l’excursió a peu.
El dia és esplèndid i per tant hem de tenir una bona caminada. A més, aquest any ha plogut a cor que vols, per la qual cosa el panorama és ben bonic i verd. La carretera que ens porta al coll, des que han obert aquesta obra d’enginyeria que és el túnel de Bracons, és molt tranqui-la, doncs pràcticament només hi passem els excursionistes i algú que té la seva masia i/o explotació agrària o d’animals (bàsicament vaques) en aquesta contrada.

El camí, fora del moment d’arrencada està ben senyalitzat i només hi ha un punt on cal anar en compte per no equivocar-se. Aquest punt és quan et trobes el camí barrat amb una corda i, pocs metres més endavant hi trobes un rètol que diu ... Fora d’això, s’ha de ser molt despitat per perdre l’orientació, tot i que sempre n’hi ha algun que es perd.

El camí segueix un bon tros per entre una fageda, on a més hi ha boix, ginebró, i algun altre arbre, però no pins. És ombrívol i agradable tot i que en realitat va pujant de mica en mica ja que sense ser cap cosa de l’altre món, el desnivell (entre el Coll de Bracons i el pic del Puigsacalm) és de prop de 400 metres.
Arribem a la font Tornadissa al cap d’una hora. El nostre pas és molt civilitat, fem 5 minuts de descans i continuem l’ascensió pels prats de sobre la font, que ens porten fins una valla de fusta (segurament per controlar el bestiar), i llavors continuem altra vegada per entre els arbres.
Només ens queda la darrera pujada, 10 minuts. Finalment arribem al cim. Un lloc molt bonic, però tot i el bon dia que ens fa hi ha una mica de calitja que no ens deixa veure prou bé el panorama.
Com cada vegada que arribes al Puigsacalm et trobes uns bitxos (uns bitxos entre escarabats i mosques) que estan molestant lleugerament al personal. Què hi farem...

10 minuts de descans, vistes, fotos, i altra vegada cap avall, que el restaurant encara és una mica lluny.
El descens ens costa més o menys el mateix temps que la pujada, i arribem altra vegada als cotxes a les....

Horaris:
9.26 Coll de Bracons
10.02 Creuament Callada Sant Bertomeu
10.38 Font de la Tornadissa
11.20 Puigsacalm
13.23 Coll de Bracons

La restauració
Com arribem altra vegada al cotxe a les , ens sembla prudent telefonar al restaurant abans de presentar-s’hi, doncs estimem que fàcilment podem encara trigar ¾ d’hora. El restaurant ens diu que no patim, que ens esperen.

Baixem doncs fins a Manlleu i tornem a enfilar cap a Cantonigros, on hi ha el restaurant Ca l’Ignasi que havíem triat per recuperar forces. Hem fet una mica de marrada per no conèixer bé les carreteres, però també hem arribat.

El restaurant és molt acollidor i tot i haver arribat gairebé a les 4 no ens fan mala cara, ben al contrari. Segurament perquè el restaurant el porten una parella, el cuiner l’Ignasi i la seva muller.
Sigui com sigui ens entaulem amb bona disposició.
Menú de la casa: format per un tast (abundós) dels plats més reeixits del restaurant. El menú costa 35 euros, però hi afegim el vi i el cafè i una propina per intentar compensar el desordre del nostre horari i ens surt per 50.
Vi, el recomanat de la casa: vinyes aspres, molt bo. Un vi novell de l'Empordà que valia 15 euros l’ampolla.

Pou de glaç de Canyamars

2009-04-25T07:02:00.000-07:00

Dia 16 d’abril 2009

L’excursió d’avui promet ser curta, entre altres coses perquè el temps no està massa segur (coses de la primavera) i a més, el nostre xerpa particular està encara una mica tocat (no ho explico perquè com és llarg potser no em quedaria espai per l’excursió). Així doncs, per diferents motius, avui som 5 excursionistes.

L’objectiu és doncs el Pou de glaç de Canyamars. Es tracta d’una construcció del segle XVI o XVII que ha perdurat fins avui, curiosa de veure, que ens transporta a l’era preindustrial. Ara està reconstruït i sobretot a l’estiu és usat per fer-hi activitats culturals, com petits concerts o altres (tampoc és tant gran per permetre activitats més multitudinàries).El pou està a la sortida de Canyamars i, per tant, no és la típica excursió en la que al final arribes a allò que vas a veure, sinó que ho trobes de seguida. Desprès, però, continuarem per la pista forestal fins a Can Pau de la Rosa, uns quans quilòmetres més enllà.

Itinerari
Hem quedat de trobar-nos a les 10.30 a la plaça de l’església de Canyamars, punt de sortida i ben a prop d’Argentona. Canyamars és un cul de sac i la carretera s’acaba (o comença) al quilòmetre 0. En aquest punt hi ha un indicador ben visible a l’esquerra i aleshores la carretera es bifurca en dos carrers estrets. Hem agafat el de l’esquerra, i a la plaça hem deixat el cotxe.
Per arribar fins a Canyamars, des de Barcelona, hem agafat l’autopista que va de Barcelona a Palafolls i després la que va de Mataró a Granollers. Hem anat fins a Dosrius i a continuació fins a Canyamars. Està molt ben indicat, no hi ha cap problema.
A deu minuts de l’aparcament ja trobem el pou de glaç, fem la visita i continuem per la pista forestal caminant una bona estona més.
Es tracta de passejar (mai més ben dit) per una pista forestal que puja lentament fins arribar a una espècie de coll con ja es veu Arenys de Munt.
El camí és prou entretingut, sobretot aquest any que hi ha hagut abundoses pluges. Tot és verd, els ocellets canten i només de tant en tant et trobes algun altre excursionista que o bé simplement ha anat a fer una passejada o be ha anat fins al Santuari del Corredor (que no queda pas massa lluny).
Una passejada que ha durat 3 hores i que al final fins i tot hem hagut de mirar el cel diverses vegades ja que amenaçava pluja, però no ens ha plogut fins al viatge de tornada quan ja estàvem dins el cotxe.

El pou de glaç
El pou de glaç es troba molt aviat i allí ens esperava un empleat de l’Ajuntament que molt amablement ens va obrir elm pou i ens va donar unes quantes explicacions.

Una cava o pou del glaç, és un forat a la muntanya, generalment circular, realitzat amb el propòsit d'omplir-lo de neu o gel a l'hivern i disposar-ne durant la resta de l'any. La part superior es tancava amb una coberta en forma de volta que tenia unes obertures per permetre la introducció i l'extracció de la neu o el glaç; tot i que de vegades disposaven d'una entrada inferior per a l'operació d'extracció. Es van construir entre els segles XVI i XIX durant la petita Edat de Gel, que va portar la neu a indrets on avui dia no acostuma a nevar ni un sol dia a l'any. Durant aquella època l'emmagatzemament i distribució de gel va arribar a ser un negoci important que involucrava una part significativa de la població rural. Se’n troben exemples al llarg de tot el Mediterrani oriental.
Hi ha exemples de pous de glaç repartits per tot el territori. Així queden restes interessants a:
Maçanet de la Selva, pou de glaç de Buscatell, recentment restaurat, un dels més grans que resten. Com gairebé totes els altres venen del segle XVII i es van usar fins a mitjan segle XIX.
Ametlla del Vallès, pou de glaç de can Draper (s XVII S XVIII)
Ares del Mestrat: Nevera “dels Regatxols”, prop d’Ares del Maestrat (Castelló)
Tagamanent, pou de glaç d’Avençó, en la mateixa riera d’Avençó, una de les valls més fredes del Montseny.
Mazaugues, Provence: Museu de gel, a la Provença en el massís de la Sainte-Baume.
Oliana: Pou de gel, es troba a llevant d’aquesta població de la comarca de l’Alt Urgell.
Solsona: Pou de gel, amb notícies d’aquest pou des de 1683

Reposar forces
El dinar l’hem fet a Can Baladia a Argentona. El restaurant és una casa modernista que és a on estiuejaven els Baladia. La Teresa Baladia fou la dona que va inspirar La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors. En Ramon Casas la va pintar d’amagat mentre retratava la tia Ramona (que no era tan guapa, ni tan atractiva). Tota aquesta informació i més la podeu trobar al llibre d’En Xavier Baladia “Abans que el temps ho esborri”, que va publicar Edicions La Magrana no fa gaire (2004 ).

A banda d’aquestes coses culturals (sense massa interès) el restaurant té una bona cuina i ens hem apuntat al menú que no arribava als 20 euros per cap (estem en temps de crisis). Desprès, com sempre, si hi afegeixes el vi els cafès i alguna altra cosa, hem hagut de augmentar una mica el pressupost.

Horaris:
10.35 sortida des de Canyamars
10.45 arribada al pou de glaç
11.00 continuem per la ruta
12.20 arribem al coll
13.45 arribada a Canyamars
14.00 restaurant Can Baladia d’Argentona

Corol·lari
L’excursió ha sigut ben bonica i interessant, relaxada i amb força xerrera que, a més, ha sigut instructiva, doncs sempre hi ha qui coneix coses de primera mà. Per primera vegada no hem criticat els que no han vingut, però que no serveixi de precedent...

Montsoriu

2009-02-13T10:02:00.000-08:00

Dia 13 febrer 2009

És la segona vegada que (els xirucaires) anem a aquest Castell. Val a dir que la primera van ser molts pocs els que ho van aconseguir. Aquesta vegada hem sigut deu (un èxit de l’organització). Per molts motius, l’excursió promet.És possible, però, que l’explicació de la primera excursió ens pugui semblar una mica diferent de la d’ara, però així serà més distret.El castell està situat a sis-cents quaranta metres d’altura, a cavall dels termes d’Arbúcies i Sant Feliu de Buixalleu. Ofereix un mirador fantàstic sobre el Montseny, les Guilleries, el massís del Montnegre, les valls d’Arbúcies i Breda i la costa al voltant de Blanes.Havíem quedat de trobar-nos a l’encreuament de la carretera d’ Hostalric a Breda, amb la desviació que va a Fogueres de Montsoriu. Allí estàvem a les 10 del matí, amb un dia esplèndid, solejat i sense vent. Suposo que l’ascensió ens devia costar una hora i mitja des d’aquest punt fins al castell i tot i que es pot anar-hi pràcticament per la carretera asfaltada que porta fins a Fogueres, vam decidir agafar el camí, ben assenyalats que hi porta.És una ascensió costeruda, per un bonic camí ple d’alzines, arboç i algun pi. Ens adonem de que les alzines estan encara en explotació surera i moltes d’elles estan escrostonades.L’ascensió de referència està molt ben indicada, els cartells no et permeten perdre’t, així com tampoc ho permet la visió que ja des de molt avall tens del propi castell.

El castell

Arribem al castell i allí ja ens esperava una guia que havia pujat des de Arbúcies. Ens va acompanyar per tot els castell i ens va donar unes interessants explicacions del que havia sigut i del que encara es pot endevinar. En primer lloc ens va situar geogràficament, la situació d’aquest castell respecte al voltant, respecte als passos naturals, respecte al port de Blanes que en aquella època devia ser important.Pel que fa al castell el cronista reial Bernat Desclot l’esmentava el 1285 com “un dels més bells i nobles del món”. Avui les velles parets del castell encara guarden l’aire del que va ser una de les fortaleses més grans de Catalunya.Hi ha diverses teories sobre el nom; unes ho relacionen amb un nom germànic com tots impronunciables i encara més difícils d’escriure (perquè ja no ho recordem); altres ho relacionen amb l’abundància de suro (mont – surio); n’hi ha que fan referència al riu (mont – so – riu); i altres com a muntanya solitària (mont – soliu). Cal triar el que més ens agradi.L’activitat constructora del castell va durar 500 anys el que es reconeix amb l’existència de diferents cercles concèntrics.La història del castell comença en l’època neolítica, ja que s’han trobat restes que així ho acrediten. En l’època medieval hi va haver una forta activitat i els Cabrera van estar vinculats al castell on vivien i a més tenien extenses possessions de terres al seu voltant. Alguns dels seus senyors van estar vinculats a determinats fets històrics, con la conquesta de Mallorca a les ordres de Jaume I.El declivi del castell va començar al SXV quan la família Cabrera es va traslladar al castell de Sant Joan de Blanes i més tard sembla que es va traslladar a Sicília on els impostos que podien percebre dels serfs eren més importants que no pas a Montsoriu. A més el castell va sofrir les destrosses de la guerra dels Remences. Més tard el castell va anar a parar a Francesc I de Montcada, al S XVI, desprès als ducs de Medinaceli i finalment l’any 1998 va passar a ser propietat del Consell Comarcal de la Selva, amb la condició que estarà a les seves mans mentre facin obres, per la qual cosa les obres estan garantides per molts anys.
La nostra guia a més de donar-nos les explicacions pertinents en diu que ella és arqueòloga i que ha participat en els treballs que s’han fet al castell. No fa massa anys (el 2005) encara van trobar un bé de Déu d’objectes medievals dipositats en una de les dependències del castell, hi havia un parament de taula per 50 serveis complerts, copes, plats, (forquilles no que no n'hi havien ni s'usaven, perquè? si tenien dits... ganivet tampoc, que només n’hi havia un pel cap de taula, ja que els nobles, com ara passa amb els nostres capitostos de tot tipus, acostumen a aixecar el colze més del convenient i moltes vegades acabaven completament torrats, per la qual cosa el que tinguessin un ganivet a les mans podia ser un perill. Altrament, el menjar és servia a la taula ja trossejat i no els calia usar ganivet). També van trobar juntament amb aquests objectes d’ús quotidià del castell, una bona quantitat de becs d’ocells, que segurament responia a que aquella dependència també era un rebost per guardar menjar (en aquest cas ocells).Vam anar visitant les dependències o el que havien sigut dependències i finalment sota el pati d’armes hi havia la reserva d’aigua, un dipòsit segellat on no hi entrava la llum, que els permetia guardar aigua en especial per cas de setge. És evident que l’aigua no la devien usar per rentar-se (no calia) doncs altrament la reserva hauria sigut insuficient. Algun xirucaire espavilat pregunta si hi havia boscos com ara. Ens diu la nostra guia que no. Era un terreny amb herbes i com a molt algun arbust, però no arbres, doncs haurien pogut ser incendiats i perjudicar les defenses del castell. Anem veient les defenses, les formes d’embut per entrar-hi i com això obligava a passar, els possibles atacants, d’un en un. Total, que tant emocionats estàvem que ens van deixar un xirucaire de l’equip tancat dintre el castell (al castell no s’hi pot entrar a no ser que algú autoritzat t’obri els cadenats -fins i tot hi ha alarmes connectades, perquè es veu que de brètols n’hi ha per tot arreu-). Sortosament el vam poder salvar sa i estalvi i no va quedar com una resta arqueològica més per ensenyar als excursionistes que vinguessin en el futur. De totes maneres l'empresonament al castell devia ser dur ja que al sortir anava dient: sóc el vescompte de Cabrera... Dels castells sempre en sorgeixen llegendes. Algunes relacionades amb els seu origen, amb els moros i cristians. D’altres amb bruixes vestides de blanc que van fugir cap al gorg Negre, a Gualba, o de trobades romàntiques de la dama Roja i el cavaller vestit de negre i també de passions i crims certs o imaginaris dels temps feudals.

Nota: hi ha informació d’aquest castell a:
Suplement n. 169 de l’Avui, de gener 2009
Associació Amics del Castell de Montsoriu

Fi de festes

Acabada l’excursió toca anar a dinar. Avui estem ben orientats, tenim els nostres experts que ens han aconsellat anar a la Fonda Montseny on, com a mascaró de proa, tenen el cuiner que havia estat 23 anys al Via Veneto, lloc que tots nosaltres coneixem perquè tenim el morro fi i hi anem dos cops a la setmana. Fins i tot hi ha que recorda els plats més especials del restaurant (en aquest cas el Via Veneto) que naturalment han importat cap a la Fonda Montseny.El restaurant té un menú de 15 euros i també la carta (això si, jaa un altre preu). Perquè no sigui dit, tots ens apuntem a la carta (no la més alta) sinó una per cadascú. Desprès, quan han portat la factura hem vist la diferència, encara que cal dir que els preus qualitat són molt correctes (7o euros per càpita). Els experts ens recorden el foie passat per la paella amb no sé quines exquisideses, així com el caneton, que ve a ser (Petit Robert) un canard petit. Malauradament en Joan Coromines no va considerar estudiar aquesta paraula, la devia considerar un gavatxisme i ho va deixar per les cartes dels restaurants de luxe i, per tant, no en sabem l'origen etimòlògic, el nom potser ve de la regla mnemotècnica del picantó amb els seu parent el pollastre; canard, caneton), que és una altra especialitat que ara el nostre cuiner no ens por oferir perquè li falta la màquina de trinxar ossos. Es tracta d’un petit canard, desossat i regar amb el suc que fan els ossos trinxats i premsats davant del client, que veient el suc i la sang que hi raja es veu que es transforma (en vampir?) i comença a fer salivera.

Ara, abans de continuar, per desengreixar de tanta brutalitat medieval i pantagruèlica, uns versos de Maria Àngels Anglada:

Nascuts de sang i amb clara sang rentats,
Però no creats per un dia vessar-ne.
Perquè la sang és per batre joiosa-
Al front clar dels infants, i al cor dels vells
Molt cansats d’estimar-

(continua, però em sembla que ja en teniu prou)

Bé, com aquests plats no els hem trobar, ens hem conformat amb els canelons de capó amb trufa negra d’Osona; amb els pèsols del Maresme amb cansalada i botifarra negra, carxofes fetes no sé com, i de segon, des de la becada (plat al que ens hem apuntat dos o tres; en deuen tenir una bona collita al rebost) que te la serveixen amb el bec inclós (per fer la comprovació) i tot i l’amenaça que seria un plat particular amb un fort gust, els que l’han degustat n’han quedat molt satisfets. El maitre, per intentar desanimar-nos ens explica quan la becada està a punt de ser deglutida, i resulta que la pengen pel cap fins que el pes del cos els trenca el coll; llavors està a punt de ser guisada. Continuem amb el filet de bou amb salses de no sé què, o bé els peus de port farcits de trufa negra, o el rap (de muntanya?) amb diverses salses.
Ja havent triat tothom, s’ha produït un petit esvalot: calia triar el vi, que si de Rueda (és car), que si el garnatxa del Priorat, finalment ens hem decidit per un garnatxa del Priorat, però, resulta que només en quedava una ampolla, per la qual cosa hem hagut de rebaixar -en les ampolles següents- la qualitat (com a las Noces de Canaà). Avui, però, hem tingut la sort que amb nosaltres teníem experts en temes d’aigua, tot i que la veritat, han preferit dedicar-se exclussivament al tema del vi.
La sobretaula, distesa, pròpia de persones que tenen l’esperit tranquil i la panxa plena i de beneficiar-se dels vapors etíl·lics dels garnatxes ingerits. No hem arreglat el món, però ben poc n'hi ha faltat.
El cheff Muniesa, ens ha vingut a saludar. Un home molt amable i força jove, a qui li hem preguntat de com anaven les coses (desprès d’haver-se independitzat). La seva visió no és massa falaguera, no hi arriba gaire gent, tot i que per l’any vinent, els compromisos ja contractats (banquets) li han de salvar els mobles.

La triple expectativa del dia d'avui s'ha complert: excursió, bonica i interessant; cultura, explicació històrica i arquitectònica del castell; i gastronòmica, amb un cuiner molt experimentat i de nom.

A les 6 més o menys, hem aconseguit aixecar-nos de la taula, llepant-nos els morros de satisfacció, tant per les viandes com per la companyia. Perquè havien estat prou bé (les viandes) i la conversa havia sigut animada. No hem aconseguit arreglar el món, però ben poc se’n hi ha faltat.

La tornada sense problemes ce circulació.

Monestir de Sant Pere de Casserres

2009-01-18T12:14:00.001-08:00

Dia 4 desembre 2008

Ens varem trobar a les 10 del matí al Parador de Sau. Després de fer obrir el bar ens varen preparar uns cafès i tallats i un cop ja amb forces varem començar l' excursió des de el mateix Parador. Aquest cop es va integrar al grup un nou excursionista i en total varem ser sis.
És una excursió amb algunes petites pujades i baixades però sense grans desnivells. El parador està a 540 m. d’alçada, mentre que el Monestir està a 450 m. Varem caminar aproximadament una hora i mitja per anar i potser una mica menys per tornar. Varem passar per l’antic camí dels monjos, que és un camí de ferradura, amb vistes al pantà i amb algun tros ombrívol i humit. Un cop al Monestir varem tenir temps per visitar-lo i mirar un audiovisual que projecten. Les vistes des del Monestir són magnífiques. El Monestir està situat a la carena de Casserres que en aquest lloc forma una petita península rodejada per un espectacular meandre del riu Ter. El Monestir que ara es troba molt ben restaurat és el monument romànic més important de les Guilleries, va ser construït al segle XI, i es l' únic monestir de l' ordre benedictina a la comarca d' Osona.

Una mica d’història
Ja en el 898 està documentada l’existència d’un Castrum Serrae que complia una funció estratègica i defensiva en aquest territori. En el seu interior hi havia una petita església consagrada a Sant Pere.
El domini era dels Comptes de Barcelona tot i que els feudataris eren els vescomtes d’Osona i Cardona. L’any 1006 van traspassar els drets als abats i al prior del cenobi. El castell fou totalment derruït en la guerra civil catalana del 1463, mentre que el monestir havia sigut començat a edificar en l’any 1005, quan la vescomtessa Ermetruit va demanar la cessió del domini de Casserres.
Al voltant d’aquest monestir s’explica una història propera a una llegenda urbana. Fa molt temps va néixer un fill en una família molt rica i poderosa que, als tres dies de néixer ja parlava com un adult. Els va dir als seus pares que moriria molt aviat i que quan moris l’havien de carregar en una burra cega i que ella sola el duria fins al lloc on s’hauria de construir un monestir... és més llarg, però finalment va anar a parar al lloc on ara està construït el Monestir. Els frares havien conservat el cadàver del nen sant, fins que fa uns 30 anys el van robar. Per secret de confessió es va poder recuperar tot i que la seva conservació actual, segurament derivat de les penalitat dels robament, està en un estat lamentable.
Casserres és l’única casa benedictina d’Osona amb vida monàstica durant molts segles i la que ha deixat un més important llegat històric i monumental. També va passar d’abadia a prioral, però la seva unió al monestir borgonyó de Cluny li va assegurar més de tres segles de notable vida religiosa. Com molts altres monestirs tingué un parell llarg de segles de decadència, però en compte de ressorgiment tardà el 1573 fou unit com a simple granja, lloc d’explotació o font d’ingressos als jesuïtes del col·legi de Betlem de Barcelona. Ells van mantenir-hi encara el culte fins a la seva expulsió per Carles III el 1767.
Posteriorment va passar per diverses mans i propietaris, circumstància que van afavorir la seva degradació.
El 1931 el Monestir fou declarat Monument Històric i Artístic Nacional, però les malvestats de la guerra civil no van ajudar gens a una restauració, fins que en el 1960 la difusió de l’obra d’Eduard Junyent la Catalunya romànica va fer possible que es prenguessin en serio la restauració empresa pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat els any 1994-98.

Pel que fa a l’església és una de les més importants (romànica) de Catalunya per la seva dimensió i singularitat; és més ampla que llarga. El refectori, la cuina, el claustre,... tot molt interessant.

Ens va cridar més l’atenció el fet que quan s’entra al monestir hi ha una placa amb el nom d’En Joan M. Pujals. Primer algú va pensar que devia estar enterrat allà, però després vaim veure que no, que només era per deixar constància de que s’havien iniciat les obres de restauració quan ell era Conseller de Cultura (com veieu al pobre, algú ja l’havia enterrat). Després a dintre l’església hi ha una altra placa del dia de la inauguració de la restauració amb les noms de l’expresident Pujol, el del President del Parlament de Catalunya i el de tots els bisbes assistents a l’acte, en la que fan servir una paraula, que no recordo, per fer referència a aquest acte.

Fi de festes
Un cop acabada l' excursió varem anar a dinar a Ca La Manyana que es un hostal restaurant situat a Sant Julia de Vilatorta on varem dinar molt bé i varem tenir una bona sobretaula amb una interessant tertúlia. Per tant, queda pendent una excursió que ens permeti anar a dinar al restaurant Fussimanya de Tavèrnoles, del que ens han parlat molt sovint però que encara no hem tastat la seva cuina.

Via Romana de Parpers, riera de Riudemeia i el Cros d’Argentona.

2009-01-09T07:49:00.000-08:00

Dia 20 novembre 2008

Malgrat ens faltessin dos puntals, que estan de viatge per les antípodes, seguim amb la nostra consuetudinària sortida mensual.

Aquesta vegada amb una directora d’excursions competent i coneixedora del territori, ens hem passejat per les estribacions de les muntanyes del maresme i de la zona nomenada “Parc de la serralada litoral”.

Ens trobem set caminants a les nou del matí a les afores d’Argentona, per emprendre una suau caminada cap dalt el Coll de Parpers. Aquest coll de 310 metres d’alçada que separa el Maresme del Vallès Oriental, ha estat de sempre la cruïlla de camins entre Mataró i Granollers. Si bé ara hi ha una autopista (de pagament, naturalment), en tot el segle passat funcionà la carretera C 1415, que uní des de 1891 les dos comarques. Però nosaltres no estem per carreteres i hi anirem per la Via Romana, abans, però, admirem una magnifica masia, que va ser decorada per en Josep M. Sert. Ara hi fan casaments. En diuen Bell Recó.

Fins al esmentat any 1891, la via romana unia les poblacions de Iluro (Mataró) i Granularia (Granollers), i ha estat ben alliçonador pujar per aquest camí mil·lenari tot comprovant tant l’esforç que devia suposar la seva construcció com les dificultats de comunicació existents durant centenars i fins a milers d’anys. Hem pogut contemplar malgrat el seu deteriorament, la construcció romana dels murs que protegien el camí i les explicacions respecte de pagesos i pescadors que l’utilitzaven per el comerç entre les dos comarques i fins i tot bandolers que senyorejaven per aquells voltants.

Arribats a dalt el Coll, contemplem un gran monument, erigit en recordança de la molta gent del maresme que allà van ser afusellats en la guerra incivil de trista memòria, i que amb la democràcia va ser rebatejat en honor de tots els morts tant d’una banda com de l’altra.
Seguidament continuem per un agradable camí de baixada que tot passant entre boscos ens deixa al peu de la dita riera de Riudemeia, riera que per la seva llera seguim tot contemplant un boscos ben frondosos fins que arribem a Can Riudemeia. Allà contemplem un monumental pi i intentem visitar la antiga casa o masia que ens diuen està datada de principis del segle XI, si bé no es pot veure, i a més constatem des de fora que està força deteriorada. Un dels avantpassats d' aquesta nissaga va ser el primer en trepitjar les platjes de Mallorca, quan Jaume I va conquerir-la el 1229.

Seguidament, i en total desprès de dos hores de camí, arribem als cotxes, i continuem cap a Argentona per a visitar la joia arquitectònica d’aquesta població. Es tracta de la casa Garí construïda per en Puig i Cadafalch a les darreries dels segle XIX. Està molt ben restaurada i fa goig de veure. És realment impressionant aquesta joia del modernisme, està molt ben restaurada amb l’inconvenient que no es pot visitar i ens hem d’acontentar tot veient-la des de fora resseguint els murs d’un immens i meravellós jardí.

Finalment, poc abans de dinar visitem les instal·lacions de floricultura d’una moderna explotació floral del Maresme, on la guia ens explica tot el procés de cultiu i posta en comercialització dels lil·liums, tot quedant sorpresos dels amplis hivernacles molts d’ells en plena producció.
Acaba la jornada amb el dinar en el restaurant Ferran’s de Cabrera prop de Vilassar amb un menú arregladet que ens permet una bona xerrada culminada amb els cafès i una grapa digestiva. En el transcurs del dinar entre les moltes coses que hom parla es recomana un llibre que sota el títol “Abans que el temps ho esborri” ha publicat edicions la Magrana i que val la pena de llegir, però que degut als efluvis digestius no va ser possible recordar el nom de l’autor.

Més informació a:

http://traianus.rediris.es/viasromanas/parpers.pdf

http://www.tdr.cesca.es/TESIS_UAB/AVAILABLE/TDX-0507108-162204/oov15de40.pdf

http://idd00pfq.eresmas.net/ruta/Parpers1.html

Vall Ter - Coll Mentet - Gombrèn

2008-10-16T07:49:00.000-07:00

Dia 9 d'octubre de 2008

Hem començat el nou curs. Desprès de l’estiu convé tornar a posar-se en forma. Ara toca anar al Pirineu ja que més endavant serà difícil tornar-hi.

Ens trobem els cinc d’aquesta sortida a les nou i poc mes a l’estació d’esquí de Vall Ter (2.200 metres), el temps es va aguantant, si bé dalt els cims, enfarinats del dia anterior, la boira fa de les seves. Fa força fred, però caminant no es deixa notar.

(Nota: el mapa no sé com fer-ho perquè es vegi bé, com a solució si repiqueu sobre el mapa s'amplia i es pot llegir)

Anem pujant cap al coll de Mentet, tot admirant els cims que van sorgint, que si el Gra de Fajol, el Bastiments, el pic de la Dona (que no es veu per la boira), i arribem amb poc menys d’una hora a la collada del Mentet (2.400 metres). Aquest Coll fa de terme amb França, i es veu una bona vista, llàstima de que la boira ens tapa el Canigó. La pujada no ofereix cap dificultat, com a molt tenim la boira que ens fa la guitza. Aquest era el lloc que havia de ser la referència de la nostra excursió per una promesa visió fantàstica que veiem i endevinem, però no podem lluitar contra les inclemències del temps.

Com a cosa curiosa d’aquest coll, a més de la fita que assenyala el límit entre dos nacions, hi ha un senyal (francès), que indica que tot està prohibit, vaja “interdit” en versió gavatxa.

El nostre sherpa havia decidit que havíem de pujar al Pic de la Dona (2.700 metres), però el pic no es veu, està embolcallat per la boira, i per tant decidim donar una volta per la carena i retornar cap a Vall Ter.

Primer problema del dia: a les dotze ja som de tornada a Vall Ter, i com és molt d’hora es discuteix ampliament sobre on anem a dinar. Una discussió i decisió presa a base de la guia Michelin perquè, altrament costa una mica comprendre com des d'Ull de Ter anem a dinar a Gombrèn (que no està pas a la cantonada!).

Finalment tots d’acord a dinar a la Fonda Xesc de Gombrèn, recomanada a la nostra guia. Tirem doncs avall tot parant per a les consabudes fotografies al Passeig Maristany de Camprodon, on la tardor comença canviar els colors de les fulles amb uns magnífics colors.

A les dos i escaig, estem a Gombrèn i dinem al lloc escollit on dinem força bé fins i tot per qualificar-lo de recomanable. Si la boira no ens ha deixat completar la sortida, hem tingut un bon colofó a Can Xesc de Gombrèn.

Refugi Cortalets (2150 m) al pic del Canigo (2784 m)

2008-07-11T04:52:00.000-07:00

Dies 9-10-juliol 2008

Dia 9 de juliol
Finalment ens hem reunit 5 excursionistes. Val a dir que sempre hi ha algun inconvenient per algú de la colla i no pot acudir a la cita. També hem de reconèixer que al ser la sortida de dos dies, aquest fet, pot haver perjudicat l'assistència.

En tot cas val a dir que aquesta és una excursió mítica -el Canigó- i que tots abans de començar llegim unes estrofes del Canigó de Mossèn Cinto.
Ja es perfilen fades, lluites i encanteris i alguna malastrugança, però nosaltres som forts i no ens espantem per res.

Sigui com sigui sortim el dia 9 sobre les 4/5 de la tarda. El trajecte dura unes 3 hores des de Barcelona o voltants. La ruta que hem seguit ha estat l’autopista de pagament (ho hem preferit a passar per la Cerdanya, ja que d’altra manera els directius d’Abertis potser se’n veurien perjudicats si no fan la collita ara a l’estiu que tots anem una mica distrets).
Arribem gairebé fins a Perpinyà, de vells records quan feien cinema d’art i assaig (?), i finalment arribem a Prades.
L’hotel que tenim reservat (L’Hexàgon) és modest però correcte, la chambre ens ha costat 55 euros i l’esmorzar 7 més. Per la nit sortim a sopar al centre del poble, una plaça molt tranquil·la i un restaurant que no està gens malament. Ens hi estem una bona estona, xerrant i menjant (no gaire, doncs tots procurem fer bondat). A final, per allargar la vetllada ens prenem un digestif que dispara les eloquències i acaba d’allargar aquesta bonica vetllada. El preu del sopar devia rondar els 30 euros per cap, però repeteixo, vam estar molt a gust.
És costum dels comensals de criticar els que no hi són presents, però també ho és parlar de literatura i de llibres. Pels que estiguin interessats en història, La España imperial 1469-1716, de John H. Elliot, Vicens Vives; i per temes més de cultura general
Déu i déus: història de les recerques religioses de l'home, d'Antoni Bentué, Editorial Claret, aclarint que un i l'altre són especialment recomanables per qui estigui interessat en el tema, altrament poden resultar una mica durs.

Dia 10 juliol
Ens llevem al dia següent de bon matí (a les 8 ja estavem esmorzats i a dalt del cotxe) i, com que en sobra temps, ens arribem fins al Monestir de Sant Miquel de Cuxà, passant pel poble de Tourinyà, i fins ni tot seguim una mica més amunt, per veure si el pas cap al Canigó no estès barrat, com efectivament va resultar.
Per tant, decidim agafar la ruta tradicional que és una carretera sense asfaltar, que surt del poble de Villerac. Es pot pujar, molt bé amb cotxes 4x4 i més complicat amb cotxes normals.
Són 22 km. De camí i això fa que el trajecte duri una hora.
L’ascensió en cotxe és important, ja que des de Prades (uns 400 metres), fins al refugi (2150 m.) és una ajuda inestimable per fer una ascensió amable i possible.
Finalment arribem al refugi de Cortalets, on deixem el cotxe (és un dir ja que no hi havia lloc i el xofer va haver d’anar a deixar-lo 200 metres més avall.
El Refugi està a una alçada de 2150 m., la qual cosa fa que l’ascensió sigui de 634 metres. Des del refugi el pic es veu bastant llunyà, però deuen ser coses de les visions. Fem números, si cada 166 metres d’alçada hi ha un grau de diferència, i si cada 300 metres de pujada suposa una hora,... fem comptes i ens surt dues hores (en les indicacions posa 1.45 h, però és mentida, ho si més no ho és al nostre pas).

Mentalitzats ja, comencen a pujar. A la sortida del refugi hi ha una petita vall força oberta, amb un petit llac , l’Estanyol, i a partir d’aquí... enveja i cruixir de dents per tots els que no vau poder venir... un paisatge com mai més veurem a la vida! El bàlec (vulgo escobes, un arbust de la família de la ginesta), amb un groc resplendent, el neret (rododèndron) florit i estenent-se per tota la muntanya, verds, grocs, rosats, vermells, un festival de colors i de flors com difícilment tornarem a veure. Totes les flors, tots els arbusts, estaven en el seu moment més esplendorós i, a més, s’estenia per tota la falda de la muntanya, per tot arreu, amb una gran abundància i amb una perfecta combinació de colors, talment com si fos un jardí japonès. El resultat queda mal reflectit (deficitàriament) en les fotos que podreu contemplar aquí mateix.
Sense cap tipus d’exageració, només veure aquesta sortida des del refugi paga la pena de tot el viatge.

Emocionats encara pel que estem veient (gairebé durant una hora sencera de camí), emprenem la dura tasca d’aconseguir el cim. No estem sols en aquesta comptesa, està ple de jaios i no tant jaios, et vas creuant amb la gent, bon jour, bon dia, res un seguit de politesse.

Quan ja portem una hora i mitja sorgeixen els primers problemes. El mal del Canigó, les primeres pàjaras, que resolem deixant un parell d’excursionistes poc abans d’arribar al coll de la Portella just on comença l’escalada final de la piràmide del Canigó.
Els tres restants, com en el cas de los Diez negritos, continuen, però un d’ells prefereix quedar-se per dos motius, li sembla que baixar i pujar sense recrear-se amb temps suficient no li val la pena, i per altra banda, confessa que també té una lleuger, molt lleuger, malestar.
Segueixen dos que volen arribar al cim. I ho aconsegueixen. Però com veureu al final, ho paguen car, però encara no és el moment del relat.
La vista des de dalt el Canigó és magnífica, i a més, el dia d’avui també ho és. Bona visibilitat, bon temps, tot ens bufa a favor.
Des d’allí contemplem les muntanyes, un angle de 360 graus, el Carlit, i altres pics que ja no recordo. El que si recordo és la referència dels pingüins de l’Antàrtida i els excursionistes a dalt del Canigó. Dues imatges paral·leles. A dalt de tot, com feia bon dia la gent no tenia pressa en marxar i ens anàvem acumulant excursionistes i més excursionistes. Sense molestar però amb alguna dificultat.
Ens quedem 5 minuts a dalt del cim, fem fotos i reemprenem la tornada, amb la satisfacció d’haver complert el repte i amb una certa pressa, doncs el dinar el tenim encarregat al Refugi amb un topall límit de 2/4 de tres.

Ens retrobem tots plegats. Cap incidència i la tropa sembla ferma i en molt bon estat. Ens asseiem davant una bona vianda. Embotits, cervesa freda, vi del país, que no falti de res! I per arrodonir-ho, magret amb múrgules i civet d’isard. Molt bo. Bona conversa, bon ambient, però...
Un dels valents que havia pujat a dalt del cim, de cop i volta sent com li flaquegen les cames, com el cap se li en va, es torna blanc com la cera... el posen damunt una taula i li aixequen les cames (perquè la sang li arribi al cervell, doncs sembla que tota havia anat a parar a l’estómac per digerir el civet amb el vinatxo). Ve la mestressa del refugi, una dona molt amable -la Montserrat- d’edat avançada, que li enxufa una coramina. L’excursionista es recupera, però llavors li agafa la pàjara al cinquè (que era el darrer que faltava). Cames enlaire, coramina i avall. Tot resolt, fins i tot havien fet venir els pompiers que estaven per allí per si calia algun servei d’urgència.
Passat l’ensurt, projectem el retorn. El xofer fa una mica de migdiada, i emprenem el retorn. Més o menys sobre les 5 sortim des del refugi. Tonada sense cap incident i per la nit tothom a casa, contents i alegres per haver vist el que havíem vist i celebrant que havíem tornat vius.

Horaris:
8.50 sortim de Prades camí cap al refugi
10.28 comencem l’excursió des del refugi
11.37 coll del Portalet
12.45 Pic del Canigó
12.50 inici del retorn
14,24 arribada al refugi
15,04 estem ja al segon plat
16.40 sortim del refugi en direcció al cotxe.

"Final" del Canigó (per si la placa no es llegeix prou bé)

Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.

De Fontalba (2.040 m.) a Núria (1.967m)

2008-05-15T12:12:00.000-07:00

Dia 15 de maig de 2008

Finalment podem fer l’excursió a Núria. Els excursionistes som cinc.
Sortim (de Barcelona i de Cabrils) a les 8 del matí i sense presa ens trobem a l’estació de tren de Queralbs a les 10.30. Ens queda la pista de Queralbs a Fontalba 11 km, una pista forestal en bon estat, molt ampla.

Els homes del temps ens havien assegurat bon temps pel matí i que per la tarda es complicaria. La veritat és que ha estat just a l’inrevés, però que hi farem!

Per començar seguim un camí pla, que ressegueix una corba molt ampla de la muntanya, es travessa la cabalosa doll de Fontalba (l’aigua neix allí mateix), i per tot aquesta vall amb prats i pendents, roques i aigua, es troben isards amb una certa abundància. Com sempre no es deixen acostar, però tampoc fugen. Sembla que estan molt acostumats a veure animals de dues potes caminant per aquestes contrades. Acabada la corba s’entra en un bosquet, i poc abans d’arribar a Núria s’ha de baixar uns 200 metres de desnivell. Teòricament, és un camí pla, a la pràctica cal pujar i baixar. La dificultat és petita (per caganers). El mapa assenyala 1 h. 15’, la realitat és d’1 h, 45m (si més no per a nosaltres).

Del paisatge, què us podem dir... resulta que la boira amb prou feines ens ha deixat veure res, o ben poca cosa. Per altra banda durant una bona estona a més de la boira pixanera hem tingut aigua que queia del cel, sense passar-se però si per remullar-nos de valent. La sort és que som prou experimentats en muntanya i no ens hem deixat impressionar per aquestes quadre (o vuit) gotes, i hem anat seguint el camí fins arribar a Núria.

Perquè es pugui tenir una idea de com és aquesta excursió donem les dues versions, amb bon temps i amb mal temps. És qüestió de sort encertar-la.
Sigui com sigui hem aconseguit arribar a la nostra meta i un com allí hem deliberat de quin seria el proper pas. De la discussió ha sortit la llum: convé tornar amb el cremallera fins a Queralbs i allí ja recollirem el cotxe, anirem a buscar l’altre (enviarem els xofers) i ens quedarem a dinar a l’Hostal de la Plaça, que, naturalment està a la Plaça. Com el cremallera surt cada dues hores, tenim una hora d’espera que ens permet visitar la Mare de Déu de Núria, i prendre alguna cosa a la sala de l’Estatut. Comprem el bitllet (7,4 € per a sèniors) i a esperar el tren.

Al tren tenim companyia de forasters, estrangers i escoles i el tren va força ple, fins i tot persones dretes. El viatge fins a Queralbs dura uns 25 m. I tot i les boires i ullades de sol, el paisatge és força entretingut.

El dinar ha sigut prou bo (probablement millor que el del serf service de Núria), això si, una mica més car per culpa del nostre mal cap que hem volgut veure un vi de 17 euros l’ampolla (Ribera de Duero, una marca que només els experts coneixen: Tionio, un vi ben interessant, només li hem trogat un defecte, la llàgrima no baixava com hauria sigut de desitjar), i com érem 5, hem hagut de demanar-ne una altra. Total 35 euros per càpita, amb vi inclós.
El menú: farcellets de col, albergínia farcida, conill, bacallà, postres i cafè.

Sortim satisfets tot i que ens ha costat quadrar els comptes, i després de donar un tomb pel poble (aviat acabem) i veure la curiosa església, sobre les cinc de la tarda arranquem de Queralbs a Barcelona, on dues hores més tard arribem.

El mateix paisatge en un dia de sol

a) començament de l'excursió a Fontalba

b) vista a mig camí

c) vista quan s'arriba a Núria

Cartoixa de Montalegre i Museu Mina Vella

2008-04-10T10:33:00.000-07:00

Dia 10 d'abril de 2008

Avui estava prevista una excursió a Núria, però altra vegada els homes del temps ens han acollonit i ens ha semblat prudent posposar aquesta sortida i cercar una alternativa. Com sempre hi ha qui es preocupa per la comunitat i ens ha fet una proposta adient.
Ens hem acollit a aquesta proposta fins a set excursionistes, que ja són ganes de donar-los aquest nom quan es tractava de visites culturals i gastronòmiques (hi ha la sospita que crida més la gastronomia que l’excursionisme i la cultura).

Com arribar-hi
Per arribar a la Cartoixa heu d’agafar la pota nord, la que va del nus de la Trinitat a Mongat, i sortir per la sortida 22, i aleshores agafar la carretera B-500 en direcció a Mollet. Abans trobareu una desviació a mà esquerra en direcció a Montcada i Reixach, però no és aquesta. La carretera que va de Badalona a Mollet és una carretera que va fent giragonses per guanyar alçada. Arribarà un moment en el que trobareu un indicador per girar a mà dreta cap a Tiana i Mongat. Doncs bé, aleshores cal girar immediatament a mà esquerra. Ja veureu un gran barri. Ens podríem trobar allí. Després s’ha de continuar per una pista forestal fins a l’entrada de la cartoixa.

La Cartoixa

Jesús, … Oh Bondat ! Oh Bondat !
Sant Bru

Els horaris de la Cartoixa de Montalegre de Tiana imposen que arribem a dos quarts d’onze per començar la visita, ja que després, a les 12 tenen el dinar.
Una curiositat que una vegada visitat el Monestir ja no ho és tant, és que no admeten dames en el seu recinte. Per tant, en prenem nota i es queden a casa.

Ens rep el germà Josep Maria, que ens diu que és de Terrassa i que havia treballat a la Caixa de Terrassa fins que va rebre l’avís del Senyor i va decidir canviar la seva vida i dedicar-la a la seva glorificació i servei. De seguida ens assabentem que els cartoixans va ser una ordre fundada per Sant Bru, que l’any 1084 es va retirar amb sis companys a les muntanyes alpines de Chartreuse. Entre les seves regles més estimades està l’oració i el silenci. La fabricació del licor chartreuse no deixa de ser una anècdota i, quan es fabricava a Tarragona, no hi havia cap monjo ni comunitat al front d’aquesta activitat.
És un home que ens sembla poc comunicatiu, però com veurem després, ens va explicant moltes coses sense reserva tot i que comencem a entendre la impressió que ens havia causat en el primer moment. Són les regles de la comunitat, silenci i pregària.
La seva vida diària comença a ¾ d’una, que es lleven al maitines, resen una estona i se’n tornen a dormir, fins a ¾ de 7, que tornen a llevar-se per assistir a la missa, bé sigui oficiada per ells mateixos en una capella bé sigui més comunitària (que només es produeix el diumenge i dies de festa). No esmorzen (forma part del seu dejuni), ni tampoc mengen carn. La resta del dia se’l passen a la seva cel·la, estudiant, resant i treballant. Ens en mostra una. Un habitacle espaiós però com tot en aquest monestir d’una sobrietat espartana (o més que espartana). Un primer espai com a rebedor, un segon espai per treballar i dormir, un altre per treballs manuals i finalment el bany. A més disposen d’un petit pati privat i un mirador en el cas que ens ocupa fantàstic de cara a sud des d’on es veu el mar.
Mengen a la seva cel·la i els entren el menjar a través d’una finestreta. Només es reuneixen per menjar comunitàriament els dies de festa i com són pocs enlloc d’un lector posen una gravació. Per tant, no parlen en tot el dia i sembla que no ho torben pas a faltar. Abans tenien altres activitats, com tenir cura de l’hort o treballs d’enquadernació de llibres, però ara són molt pocs pares i germans (pares els que diuen missa) i a més són d’edat provecta, per la qual cosa han deixat d’ocupar-se’n. L’hort el tenen subarrendat i no queda massa clar de què viuen.
En tot cas observem la sobrietat del seu vestit. Una sotana blanca amb acabament amb serrell (perquè no s’hagi de tenir cura de com s’acaba), l’hàbit més o menys d’aquest estil i per damunt d’ell una espècie de davantal que els protegeix.
A les 8 se’n van a dormir.

Pel que fa a l’edifici sembla que es va començar a construir cap allà l’any 1200 i van finalitzar el 1463. El monestir consta de dos claustres, al voltant dels quals hi trobem totes les cel·les dels monjos.
El Monestir comprèn una superfície gairebé des del mar fins a la Conreria, ara arrendada a la Fundació Pere Tarrés i ara es dedica a casa de colònies.

Visitem el cementiri, on els monjos són enterrats damunt una fusta i directament sota terra. La seva mort, igual que passa amb altres religions, és una festa, ja que indica que estan a la glòria amb el Pare.
Els claustres, enganxats un a l’altre, és una construcció singular. Els passadissos són immensos, llargs, i ena bona part està restaurada i fa força goig.
El monestir en general està curiós però potser una mica deixat. Els jardins interiors del claustre i en general la conservació és una mica massa sòbria, segurament no tenen recursos gairebé ni per sobreviure.
Visitem l’església interior i la capella exterior i també el refectori.
Són les 12 en punt i ens acomiadem del germà Josep Maria, agraint-li la dedicació de temps i per tot el que ens ha mostrat.
En tot cas sortim tots una mica impressionats perquè el que hem vist és una cosa una mica insòlita en el SXXI. Ens traiem el barret davant d’ells, però ens costa una mica imaginar-nos les motivacions que els pot haver dut a aquest tipus de vida. Si, la vocació, la crida de Déu, però...

Museu de la Mina Vella de Vilassar de Mar

(Us adoneu, de Vilassar de mar, no de Vilassar a seques). És la nostra segona visita. El nostre guia ens porta a través d’uns carrers i carreteres que pretenen despistar-nos, perquè mai més puguem tornar a trobar aquesta adreça.
Passem el cementiri (prop de ca l’Eudald), i al costat mateix hi ha l’edifici de l’antic molí de farina. Un molí que era mogut per l’aigua de la mina i va ser construït el 1806.
El nostre expert ens explica el funcionament de l’estació meteorològica, després veiem el pou, un dels més amples de la comarca (3 m. diàmetre i 45 de fondària). Ens explica quins dipòsits tenen i quina és la seva capacitat (12 milions de litres, quan els consum és de 4 milions). Sobre els dipòsits hi tenen instal·lada una estació solar fotovoltaica.
L’aigua de la companyia procedeix de la mina, dels pous que té la companyia i la que arriba del Ter (pràcticament 4/5 parts procedeix del Ter).
La casa molí és ara un museu al voltant de l’aigua i de la seva explotació. La casa mostra objectes d’aquest entorn i a baix, veiem encara com funcionava el molí i també com era una mina d’aigua (excavada sota terra).

Fi de festa

Anem a dinar al restaurant Santa Marta, a Cabrera de Mar. Un lloc molt bonic i tranquil i el menjar ha estat força bé. Menú 17 euros, però hi hem posat un plus de vi i ens ha costat 25 (ben gastats).

Avui les converses han versat sobre l’espiritualitat. Es veu que estem encara corpresos de la visita a la Cartoixa.
La mística ho amara tot? És possible viure en un racó de món sense saber res del que passa a la resta? Ens resulta difícil arribar a conclusions, mentre, ens anem empassant uns cigrons estofats que són una delícia.
Poc a poc les converses es van decantant cap a la memòria, cap a la història, cap al que expliquen tant Josep Benet com Jordi Pujol. Les diferències quant a lideratge i convenciment d’aquests homes amb els que manen avui.
Demanem una altra ampolla de vi, en aquest cas com a les bodes de Canaa, de més qualitat. Seguim amb temes de viatges i finalment ens conjurem per la propera excursió, que si no hi ha cap inconvenient serà a Fontalba i Núria.

Castell de la Popa

2008-03-14T11:13:00.000-07:00

Dia 13 de març de 2008

Avui toca una excursió succedani o substitutòria de la prevista en el seu moment, tota vegada que volíem anar a Núria, però les inclemències meteorològiques de la setmana passada ens ho han fet repensar.
Hem tingut la sort que en el grup hi ha coneixedors del país i hem pogut trobar una proposta d'excursió prou atractiva, per tant, ens dirigim al Castell de la Popa. Res a veure amb Transilvània ni amb castells encantats.

Els excursionistes som sis i ens hem trobat a la sortida de Castellcir (a dos quilòmetres de Castellterçol). Just a la sortida del poble, al costat de l’escola o guarderia, surt un camí (pista forestal) que comença a baixar (desprès ens tocarà pujar).
El panorama és prou bonic, zones de muntanyes i boscos, no salvatges, però que estarien en molt bon estat si no fos... per la manca de pluja. Què hi farem!
A l’anada seguim sempre el camí de la dreta, fins que veiem primer una codina (ara ja sabeu què és, oi?, foto superior), i finalment albirem el castell. Ens hi enfilem pel camí am ple, hem d’obrir algunes portelles pel bestiar i per poder passar nosaltres. El camí no ofereix la més petita dificultat. El castell és majestuós i impressionant, la pena és que estigui pràcticament en ruïna i que ningú se’n vulgui fer càrrec del seu manteniment, no ja reconstrucció.
Parem una estoneta per reposar i agafar forces i menjar els reglamentaris carquinyolis. Mentre erem al castell van arribar uns caminants (jubilats, naturalment).
A la tornada vam seguir el camí de la dreta (en sentit de tornada, és a dir, una ruta diferent, segurament una mica més curta. Encara que l’excursió no ha sigut massa complicada, una mica cansats si que arribem, i ara toca anar a recuperar forces.

Horaris:

9.41 sortida des de les escoles
11.11 arribada al castell
11.40 sortida per tornar
13.00 arribada al punt de sortida

Una mica d’història

Alguna referència sobre aquest castell, no sé si massa fiables. L’any 1107 aquest castell era de Guillem Ramón d’ Òdena, un dels membres del llinatge dels Òdena, sembla ser una família força conflictiva.
Més tard el 1294 Roger i Gelabert de Castellcir consten com a propietaris del castell.
La saga desapareix cap a l’any 1348 a causa de la Pesta Negra, per més que sobrevisqués Almanda, una de les filles. El 1363 el castell passa Guilabert de Centelles que el rep de mans del rei, tot i que la crònica no diu qui era aquest rei. Poc després passa als Bell-lloc.
Vint anys després Ramón de Planella el compra juntament amb els Mura i Granera, que el mantenen fins el 1942. La història no diu res més, però el fet es que avui està totalment abandonat i cada dia més degradat.
Se’l coneix també com el "castell de la Popa" per la seva forma de vaixell.

Fi de festa

Desprès de triar i remenar (a Castellterçol hi ha força restaurants) vam decidir anar a La Violeta. Un restaurant endreçat que tenen un menú d’11 euros. El restaurant està decorat amb unes fotografies de l’època (SXIX?), amb diligències de cavalls i cotxes de línia -Sagalés-, són fotos que val la pena veure-les.
La clientela es va decantar pel menú: unes llenties amb ibèric o bé una amanida, i de segon va ser molt lloat el salmó, però també la botifarra amb mongetes de Santa Pau (prèvia negociació amb la mestressa ja que en el menú original anaven amb escalivada). Per postres, arròs amb llet i gelat de mandarina, i algun gormand, pastís de xocolata. El nostre sommelier ens va demanar un Somontano. Amb la qual cosa

vam arrodonir l’àpat.
Aquest bon posicionament en el restaurant, ens va permetre un ampli comentari sobre les eleccions i sobre tots els follons polítics dels darrers dies. També naturalment l’apartat cultural va tenir el seu espai i així Rodofo Chiquilicuatre i la seva reeixida cançó -Chiki, chiki- ens va ocupar una bona estona.
Ja en un terreny més elevat, es parla de llibres i la recomanació es decanta per: El señor Ibraïm y las flores del Coran, d’un francès que es diu Eric-Emmanuel Schmitt, sembla que es tracta d’un llibre no massa extens i prou interessant. Amb el mateix títol es va fer una peli (Monsieur Ibrahim et les fleurs du Coran, 2003, dirigida por François Dupeyron) que també va ser ben bonica. El/la nostra informant no ens ha dit l'editorial, ni les pàgines ni quan val, dades que fàcilment es poden obtenir en qualsevol llibreria.
Altres recomanacions: el documental Els Alps que es pot veure al cinema Imax, sembla prou recomanable per tots aquells que vulguin anar properament a Zermatt http://www.imaxportvell.com/

"mil flors"

El Congost de Mont rebei

2008-02-16T07:21:00.000-08:00

Dia 14 de Febrer de 2008

Ha arribat el dia esperat. Finalment som 8 els excursionistes que ens hem llevat de bon matí, tot i que les previsions del temps (a la costa) no eren massa optimistes.

L’entorn
Per situar-nos convé recordar que la Serralada del Montsec és una Serralada d’uns 40 quilòmetres de llargària que, més o menys, és paral·lela als Pirineus i està ubicada a les comarques del Pallars Jussà i La Noguera. Pel que fa al Congost que ens ocupa, la Serralada del Montsec sembla com si estès tallada com per un cop d’espasa, tot i que el veritable creador ha sigut l’acció de les aigües durant milions d’anys. I aquest tall ens permet entrar en una gorja impressionant amb precipicis i espadats de 500 metres d’alçada. També ens expliquen que la gorja i el riu separen Catalunya de l’Aragó.

El projecte de convertir la gorja en un camí per creuar la serralada del Montsec fou un projecte dur i llarg, i la roca no va ser cap obstacle. Es va acabar l’any 1924 i va consistir en fer un tall a la roca que servis de camí per abastir la construcció del pantà de Canelles que va inundar el congost.
Fou el 1982 quan es va acabar d’esculpir el nou pas a més alçada i es va reobrir l’antic camí que havia servit d’abastiment i que, en determinades condicions sembla que fins i tot podria quedar inundat.
Aquest pantà de Canelles dóna i regula l’aigua d’un altre pantà que hi ha més avall (el de Santa Ana). El conjunt dels dos pantans sembla que són els de més capacitat de tota la conca de l’Ebre després del de Mequinensa.
Pels voltants del Congost hi ha alguns pobles medievals amb castells i torres de defensa com Pont de Montanyana, Alsamora Castellnou i Os de Balaguer.

Itinerari
Aquesta excursió es pot abordar des de diferents punts i amb diferents dificultats. La proposta efectuada consisteix en atacar-lo pel sud, la qual cosa la converteix en més llarga però també més espectacular.
La ruta ens porta fins a Balaguer, i des de Balaguer fins Àger. Ens trobem en el creuament que hi ha poc abans d’arribar a Àger i que porta cap a Agulló.
Ens trobem a les 10 del matí, ja esmorzats i a punt de començar a caminar. Des del punt d’encontre (Àger-Agulló) encara seguim un bon tros amb cotxe, fins passat Corçà on deixem els cotxes i emprenem la caminada.
De moment no cal pas que ens prenguem biodramines, doncs els espadats i precipicis es veuen força lluny.
Ja des del punt de partida ens adonem el que ens havien dit els homes i dones del temps, que és un any de sequera, i l’aigua dels pantà està realment a un nivell molt baix (a l’endemà ens van dir que estava en un 12% de la seva capacitat). La visió del suposat pantà s’ha d’endevinar no per la quantitat d’aigua, sinó per les marques que deixa a les voreres de quan el nivell devia ser el normal (cosa que es veu fa molt temps que no hi arriba). Això no obstant, el riu -la Noguera Pallaresa-, baixa amb un cabal prou important, tot i que queda clar que resulta de totes totes insuficient, no per omplir-lo, sinó fins i tot compensar les sortides d’un pantà ja prou baix en aquests moments.
Gairebé de forma immediata veiem al mig de la gorja uns pics de difícil accés on hi ha situada l’ermita de La Pertusa, que realment només de veure-la quedes impressionat per les motivacions que devien dur a uns homes a construir-la en un lloc tan complicat.
L’aproximació és llarga i anem passant per un camí ben marcat que ens va fent baixar i pujar de forma més o menys constant.
La vegetació és prou interessant, suposo que trobem el que es troba en aquestes muntanyes, des de pins (amb processionària), alzines i garriga, sabines, arboç, i també tot i la sequera es comencen a veure algunes flors.
Seguim el camí i trobem una casa abandonada que en algun moment ha complert la funció de refugi. Ara sembla que el Congost i aquestes muntanyes les ha adquirit la Caixa de Catalunya com a part de la seva Fundació de Territori i Paisatge, i com veurem més endavant, alguna cosa interessant està fent, com posar un cable en els llocs més complicats del Congost i també anar posant bancs per seure i contemplar el paisatge en determinats punts, i tot això sense gairebé cap agressió al paisatge.
La travessa és llarga i a alguns els comença a fallar els rems provocant alguna entrepuzada, fins i tot hem pogut veure un company amb els peus a l'aire i el cap al costat del precipici; sempre hi ha qui li agrada ver-se veure.
Després de dos hores i mitja de caminar, arribem a les gorges. El camí, tal com ja sabíem, està tallat a la roca i no és massa ample, motiu pel qual ens agafem al cable amb una certa fruïció. Sigui com sigui, és impressionant i, el fet que per allí s’hi passegin bicis de mountain-bike, no li treu per res la sensació de perill i que és bo prendre precaucions.
El trajecte excavat a la roca deu haver durat una mitja hora, o potser una mica més, però ha sigut emocionant, no pel perill, sinó per la grandiositat i les vistes. Ens ha sabut greu que el pantà no estès una mica ple, ja que amb les aigües arran del primer camí hauria sigut molt més bonic, però sembla clar que és un lloc que cal tornar-hi alguna altra vegada i aquesta podria ser quan algun dia es decideixi a ploure d’una manera més generosa.
Tal com estava previst, parem per dinar i descansem una bona estona. El menú és el que cadascú s’ha dut, però és comparteix els carquinyolis, el cafè i fins i tot algun trago de vi.
El temps va fent de les seves i en algun moment sembla que els núvols són amenaçadors, però consultem l’horòscop i veiem que assenyala les 12 en punt, la qual cosa vol dir que el temps continuarà com ara. Així doncs, amb la confiança cega amb la tecnologia (pensant que no plourà), agafem el camí de tornada. Comença a minvar la llum, tot i que encara falten hores per fer-se fosc.

Arribat als cotxes, el grup es desfà. Els uns retornen directament a casa, mentre que els altres, que gràcies a les gestions del nostre guia i d’algun amic que hi va intervenir, podem dormir a cobert al Monestir de les Avellanes.
Com veníem recomanats, el director comercial del centre va tenir l’amabilitat d’ensenyar-nos les coses interessants del Monestir, ara hospederia-hotel, tot i que una mica singular.
En tot cas farem una breu referència a aquest conjunt.

Monestir de les Avellanes
D’avellanes ni una. Podria ser més aviat una referència a les abelles, però tampoc és segur.
El monestir té a veure amb l’ordre dels premostratencs (no ho havíeu sentit mai això d’aquesta ordre...) alemanys, que cap al 1.100 es van instal·lar al Mont Malet on van funda el Monestir de Bellpuig el Vell. Temes d’aigua i alguna altra cosa els va fer traslladar i van construir el monestir de Bellpuig el Nou, que aviat va rebre el nom de Nostra Senyora de Bellpuig de Çes Avellanes, era l’any 1166. Bé, salto coses del resum d’història fins que darrerament, el 1908, passa als Maristes.
En tot cas, per fer dentetes als que van marxar de seguida, hem de dir que ens van donar una explicació de l’església, la seva singular forma, que volia ser llatina, però es va quedar amb forma de creu grega. Les restes dels Comptes d’Urgell Ermengol VII i la seva esposa Dolça de Foix, quins sepulcres es van vendre a un antiquari de Vitoria i ara estan exposats a NY als “The Cloisters”; els claustre amb alguna singularitat, els passadissos secrets que comunicaven l’església o la cambra de l'abad, amb la vinya, ja fora del recinte, etc.

Al Monestir hi ha moltes fotografies dels voltants, ben boniques i que més aviat motiven per anar-los a veure, i així, al matí següent, vam anar a veure el poble d’Os de Balaguer, que té un castell bastant reconstruït de qualsevol manera i ens van quedar ganes de tornar per veure altres coses i pobles, en especial les pintures rupestres que hi ha en algunes coves a les quals t’han d’acompanyar.

Horaris
10 Trobada creuament Àger - Agulló
10.15 comença la caminada
10.45 casa-refugi abandonat
12.00 vistes a les gorges, i a l’Aneto al fons
12.02 segona casa abandonada
12.45 entrem a les gorges
13.30 aturem per dinar
14.40 reprenem la tornada
17.30 arribem al punt de sortida

Sant Bartomeu de Sesgorgues

2008-01-11T08:10:00.000-08:00

Dia 10 de gener de 2007

Itinerari

L’excursió proposada per avui ens ha dut a Santa Maria de Corcó, conegut altrament com L’Esquirol. Per arribar a Sta. Maria de Corcó cal anar fins a Roda de Ter i continuar per la C-153 en direcció a Olot. També s’hi pot anar per Manlleu i després continuar cap a Sta. Maria de Corcó.

Avui som cinc els excursionistes i el dia és el que correspon a la contrada i època de l’any. Núvols, boira, humitat; un panorama hivernal però sense gaire fred.
Ens trobem davant la Plaça l’Ajuntament i desprès amb cotxe continuem recte uns quants metres (potser un quilòmetre), on deixem els cotxes davant d’una església o ermita relativament nova quin nom desconeixem.
D’allí, emprenem el camí de baixada cap a les gorgues. Un camí prou ben arreglat que suposem el nostre sherpa particular l’haurà fet acondicionar per facilitar el nostre pas. La veritat és que potser els forestals s’han passat de rosca, doncs ho han esporgat tant i tant a lo bruto que fins i tot s’han passat de rosca.
Bé, sigui com sigui, els bastons avui ens van molt bé, doncs el camí, tot i que com hem explicat està molt arreglat, les fulles caigudes i la humitat el fan molt relliscós.
El camí comença el descens vorejat de vegetació força espessa. Hi ha el que acostuma a haver en aquests llocs humits, tancats, en tot el que són gorgues. Roures i alzines, arbres de ribera, pollancres, xops, bedolls o semblants i molt de boix. També boix grèvol, galcerà, ara amb les boletes vermelles, falgueres i altres arbusts sense identificar. Baixem una bona estona fins arribar al torrent del Riupregon, que encara que no baixa amb gaire aigua, si que hi ha bassals prou grans i un corrent petit però constant d’aigua que raja.
Quan arribem a baix travessem un pont que sembla només és per fer fotos, ja que en realitat quan travessem el corrent ho fem per sobre unes pedres.
Comença desprès l’ascens per l’altra banda de la gorja i veiem els espadats o penyasegats a un costat i altre del torrent. No triguem gaire en tenir la visió de “la trona” una roca que sobresurt a l’altre costat del torrent.
Una primera qüestió que no es debat massa és el nom exacte del lloc on anem. Sembla que gorja hauria de ser el nom correcte, això no obstant en els mapes que anem trobant pel camí i en els mapes que hem consultat hi consta una altra grafia: gorgues. Aquest punt queda doncs per resoldre mentre anem ascendint per l’altre costat.
Passem per una balma on no hi ha ni gota d’humitat, doncs la mateixa balma protegeix de la pluja tot el que hi ha sota. Seguim, passem per una masia i finalment connectem amb una carretera que ens porta ja a pocs metres a Sant Bartomeu de Sesgorgues.
L’ermita no és cap cosa de l’altre dijous, però està prou bé. Naturalment tancada i al costat d’uns prats recolzada sobre una paret hi ha una barca (!).
Fem una petita parada per reposar forces (carquinyolis que tots esperàvem i avui tastem un nou pastís del que igual que dels carquinyolis hem pensat que calia posar la fórmula).
Uns minuts a l’ermita i remprenem el camí de tornada. Desfem exactament el camí que havíem fet abans però volem enfilar-nos a la “trona” una roca alta des de la que ha d’haver-hi una bona vista.
Sigui com sigui ens costa una mica trobar-la i, finalment decidim que l’hem trobada, tot i que no en tenim la seguretat.
Ha sigut una excursió diferent que ens ha permès veure un racó ben particular i ben solitari (si més no en aquesta època de l'any).

Horaris

10.38 sortida a peu

11.00 Riupregon

11.15 balma

11.38 masia

11.50 Sant Bartomeu de Sesgorgues

12.15 emprenem el retorn

12.49 Riupregon

13.45 La trona

14.05 arribada

Fi de festa
Després anem al Restaurant Collsacabra de Santa Maria de Corcó que ofereixen un menú que està força bé. Avui tenim tres plats en el menú que ens diuen val 10 euros. Amanida o sucs, arròs (és dijous) i carn guisada de diversos tipus. Un bon servei i un cost final de 12 euros (10 euros més un vi especial CUNE cafè, algun digestiu i propina inclosa).

Altres facilities

Aquí hi constarà la fórmula secreta dels carquinyolis i dels pastís de nous i xocolata (quan la tingui disponible).

Un altre ítem fa referència a les taronges. Hem conegut la possibilitat de comprar taronges a la pàgina web que posem a continuació. Els que coneixen el tema en donen bones referències. El lema és "de l'hort a l'olla" o "del pagès al suc de taronja".

http://www.naranjaslola.com/.

Cèllecs

2007-12-14T03:11:00.000-08:00

Dia 13.12.2007

Itinerari
Avui només som cinc o sis, segons com es miri i es compti, ja que em tingut durant unes hores un guia d’excepció, que ens ha portat a veure els pobladors més antics del Maresme.
Ens hem trobat a la gasolinera de Vilassar de Dalt a les 11.30 i hem fet un primer trajecte amb cotxe fins a la Roca d’en Toni o el dòlmen de can Boquet. Uns pedrots posats els uns sobre els altres, un monument funerari dels antics homes del paleolític de la comarca, del temps quan fer-se una casa o construir-se un nínxol no precisava del permís municipal.
Fem un recorregut històric pel Maresme. Temps era temps que el mar envaïa aquelles contrades i mitja dotzena d'homes i dones, eren un poble. Estem en terra de dimonis i ens corre un calfred per tota l’esquena. Era (i és) un territori endimoniat (la cabra és el seu símbol) i contra la cabra i el dimoni s’hi oposa la creu i així tot el territori està ple de creus, la de Montcabré, de Cabrera, Cabrils, Matacabres ... Marxem de pressa perquè no se’ns empelti alguna cosa dolenta.
Seguim fins a un mirador que hi ha a prop del dolmen. Es veu el Montseny, Montserrat, Granollers, Sant Mateu i molts altres punts. El dia es prou clar i la visió excel·lent.

Pugem al pic del Cèllecs on hi ha una antena i realment no hi ha cap vista, per la qual cosa ens decantem una mica més endavant fins al punt on es fa escalada en unes roques que presenten un pendent de 180º. Des de dalt no és massa espectacular (l’escalada), però és veu una bonica vista de la vall d'Orrius.
Continuem a fins a l’ermita de Sant Bartomeu, una ermita romànica petitona i una mica deixada. Des d’allí continuem fins a buscar els cotxes.

Pel camí cireres d’arboç, moltes, vermelles, grogues i fins i tot arboços en flor. Una passada.

Ha estat una excursió de manteniment físic, però molt agradable, pel Parc de la Serralada del Litoral.

Fi de festa
Dinem a Cals Frares (Vilassar-Argentona). Una vista formidable, fum de carn a la brasa, demanem arròs a la cassola i peus de porc, corder al forn o algun peix, postres i com el cafè no entra, anem a veure si ens conviden en alguna casa. Hem dinat bé per 10 euros! Fantàstic.
Ens instal·lem còmodament en una casa que ens ha obert les portes i davant de diverses ampolles de whisky, cognac de marca i algun licor estrany d’herbes suïsses, les llengües es van desinhibint. No hi ha límits per a cap tema i comencem pels més difícils. Tenim un expert en astronomia i, com no, comença el tema per les fases de la Lluna, la seva òrbita, el naixement de l’univers, el Big Bang i com estem a la Lluna, surt el nom de Shackleton, que com tots sabem (especialment des d’ara) és un cràter de la Lluna que va rebre el nom d’aquest gran descobridor (fracassat). Ens entretenim fullejant el llibre (els “sants”) de l’expedició Shackleton que ens ofereix l’amo de la casa. Sembla ser que era un individu que el 1915 se’n va anar d’excursió per l’Àrtic amb un barco (Endurance) i s’hi va passar una bona temporada (recomanable: veure exposició actual a les Drassanes juntament amb l’exposició dels “bodies”).
Seguim les primeres lliçons respecte a les revolucions/òrbites de la Lluna, la sinòdica, la tròpica, la sideral, la draconítica, ... i resulta que segons com es defineixi aquesta òrbita dura 27 dies 7 hores, 43 minuts i, uns quants segons, que varien d’acord amb la definició escollida.
Passem al moviment de rotació, al de translació, ... entre tant les ampolles es van buidant i les hipòtesis són cada vegada més agosarades, de si hi ha un Big Bang, que si n’hi ha un cada dia, que si l’univers s’expandeix ràpidament, com s’entenen els seus límits,... El sol d’hivern ens escalfa el cap, les ampolles es buiden més. Ara parlem de l’origen de la Lluna. Sembla que la Terra es fa fotre un gran hostión amb alguna cosa i se’n va desprendre un tros: la Lluna. Els materials sembla que són els mateixos de la Terra, per tant, si hi haguessin selenites segurament serien tan rucs com nosaltres.

Segueixen temes més polítics i també sobre el paper de la premsa. Alguna referència al triomf de la mediocritat i a la trivialitat dels opinadors, que gairebé sempre parlen d’oida sense ni haver-se molestat en llegir la informació d’origen. És el que deia aquell periodista americà (Abbott Joseph Liebling, de meitats del segle passat) que moltes vegades la gent confon el que diu la premsa amb notícies.

Ens posem deures. Cal llegir La història més bella del món, de Reeves, Rosnay i altres, un llibret petit i didàctic molt recomanable, editat ja fa uns anys però suposo que encara es pot trobar a les llibreries. Explica el naixement de l’univers, el naixement de la vida i el naixement de l’home. Ho fan uns científics en forma de diàleg, d’entrevista, però amb molta consistència i de forma pedagògica.

Com estem en temes elevats, també es recomana, pels que van per nota, llegir Hablemos de Dios, de Victòria Camps i Amèlia Valcárcel, Ed. Taurus 278 pàgines, 19 euros. En tot cas cal fer una lectura lenta, pausada, reflexiva, que resulta molt gratificant per aquells qui estan mínimament interessats en la matèria. Parla de Déu, de la secularització, de la moral, de la laïcitat, del mal i el bé, de la fe i la creença, del cristianisme. Per aquest segon llibre cal conèixer llengües, ja que està escrit en castellà.

Finalment es fa una prospectiva per les properes excursions, de la que ja se'ns enviarà propostes concretes.

Expedició a Casa Julio

2007-11-27T09:36:00.000-08:00

22 novembre 2007

Els expedicionaris d’avui (6 en total) són gent tranquil·la. L’excursió ha començat i acabat en el mateix punt: Casa Julio, un restaurant petit i endreçat, on segurament cal demanar taula prèviament o et pots trobar en que no et poden atendre. Com veníem amb recomanació no ens ha calgut fer la reserva amb antelació, o bé algú l’ha fet abans per nosaltres.
Una altra qüestió a tenir en compte és que els aparcaments són escassos (fora de les conegudes i difícils zones verdes i blaves on costa trobar un forat).
La veritat és que tots havíem construït en el nostre imaginari el que podria ser una expedició d’aquest estil. L’acte (perquè realment va ser un acte, o una excursió intel·lectual) va començar puntualment a l’hora convocada (2 de la tarda) i va durar fins a ¾ de 5.

La recepció, per part dels amos de la casa, cordial. Perquè són persones afables i perquè ens va introduir a aquest restaurant un conegut nostre que també va ser present en aquest dia (el que no sabem és si això li proporciona alguna mamandurria conventual).
El maitre ens aconsella el que ja havíem decidit: arròs a banda, ja que és el plat de la casa. Unes tonteries per picar que pràcticament ho decideix el mateix amo i resoltes aquestes foteses anem al grà, al motiu pel qual ens hem reunit.

La trobada només (!) va produir idees i, per tant, avui no hi ha imatges ni mapes (de muntanya) de situació.
Sense perdre més temps ni espai, passarem doncs a relatar quines van ser aquestes idees que, complementàriament a una cosa sense importància (el tiberi) es van posar sobre la taula.

Des del sector convergent-astronòmic (val a dir que les idees polítiques -totes- sempre incorporen una dosi de esoterisme i màgia, el que encaixa perfectament amb la notícia que s’ha descobert un cometa que s’està desintegrant (res a veure amb la situació de la política i els polítics actuals) i expansionant al mateix temps a una velocitat inimaginable, de tal manera que aviat serà més gran que el nostre Sol. Això si, no cal patir amb aquesta expansió, perquè com es prou sabut pels comensals, per altra banda gent bastant saberuda, la cua del cometa, formada per partícules de gel de diversa dimensió, s’aniran fonent en poc temps i la temuda expansió no ens afectarà.

Entre tant aterren unes carxofes (del Prat) tallades finament i rossejades amb tota cura, i uns pèsols del Maresme passats per la paella amb uns resquills de pernil. Unes croquetes -una per cap- i vi del Penedès (Naveran) que s’acaben en un tres i no res.
Perdoneu per aquests detalls sense importància; continuo amb la narració.

Després ve el plat fort. Ara toca la Casa Gran de la Catalanitat i el Dret a Decidir. El discurs és correcte? L’estratègia és l’adequada? Comencen a desfilar les diverses teories particulars dels comensals. Els més informats donen dades i punts de vista a tenir en compte per arribar a les conclusions finals.
No hi ha acord sobre les qüestions plantejades. Hi ha qui opina que cal ser realista. Pretendre coses impossibles no és política, és una altra cosa. Il·lusionisme? Voluntarisme? Pura innocència? Demagògia? La política de “peix al cove” és una política realista. Així doncs en aquest context es podria pensar que el Dret a Decidir, possiblement no té altra final que la independència, una idea que segons el ponent no té futur ja que la població catalana (si tenim en compte la composició d’això que en diem població catalana: catalans de naixement, immigrants d’altres comunitats encara que portin molt temps residint a Catalunya, i darrerament els immigrants d’altres estats) difícilment aquesta població estaria d’acord amb la idea d’independència.
Hi ha qui pensa que tot això és cert, però les idees són les que són, fins que canvien i, encara que ara sigui una utopia, pot ser que dintre poc temps la cosa canviï i aquesta idea d’independència deixi de ser utòpica. Si això fos cert, seria interessant veure com evoluciona i enganxa aquesta idea. No la del “català emprenyat” sinó la del català que n’està fart de la prepotència de l’Estat que tenim, que n’està fart de tenir un estat que no ens protegeixi i que de forma permanent ens està tocant els collons.

Mentre s’expliquen totes aquestes coses, ha arribat una plàtera d’arròs a banda amb el seu corresponent all i oli, no molt fort, però suficientment gustós. Demanem una altra ampolla de vi, i les veus es van exaltant i les argumentacions són més apassionades.
L’arròs, no té les característiques ni donen la feinada de fer un arròs blanc, segons manen els cànons ortodoxes, però cal fer els honors que li corresponen. És gustós i abans de servir-lo el deuen haver posat uns minuts al forn, ja que el grà està solt, sec i ben cuit. Tot això incita, naturalment, a amanir-ho amb l’all i oli de la casa.
Minuts després ens arriba el peix que ha servit per fer el suquet o més tècnicament el brou de l’arròs. És una cassola caldosa amb rap, lluç i potser alguna altra bèstia que no hem identificat. Bo i suau. Tot queda sobre la taula per donar forces i seguir amb el tema que avui ens ocupa.

Entre mig de tot això sorgeix un nou punt de controvèrsia. Aquesta vegada només per especialistes. Vilassar de Dalt i Vilassar? Quina és la seva frontera? Hi ha algú que sigui barri d’algú? De rebot surten els fills il·lustres de Vilassar el que dóna peu i es torna a relligar amb el discurs del 20-N (de 2007 of course!).

Ens preocupa el lideratge dels polítics, o més ben dit, la seva absència de lideratge. Aquest lideratge és acceptat pel propi partit? Sorgeixen els “joves lleons” que pretenen segar l’herba sota els peus? S’ha desplaçat el fer país i creure amb un país, per l’única qüestió que preocupa als polítics -tenir el poder-?
No queda clar tot això i potser fruit d’aquesta confusió en surt una desviació cap a les pàgines roses i el programa televisiu de “Tinc una pregunta per vostè” amb l’actuació estel·lar del nostre actual President. Aquí no hi va haver discrepàncies: segur que aquest home deu tenir moltes virtuts, però, és tan avorrit!

Ens falta més vi. En demanem una altra ampolla que acaba per desembussar la llengua i comencen a sortir noms propis que queden dins el secret de les reunions d’aquesta mena, tot i que en algun “Post” ho podria publicar si l’ocasió ho mereix.

Arriben les postres: el gelat de llet merengada amb canyella, que és el postre de la casa, guanya per golejada. La magrana amb moscatell queda pels nostàlgics.
El rètol que tenen penjat al menjador (A les 5 tanquem el local) ens incita a acabar precipitadament la reunió.
Demanem el cafè i fins i tot algú demana un digestiu (tot i que ja hem dit que no calia, doncs l’all i oli no era gens fort). No fa al cas, però ens toca a 50 euros per càpita, una quantitat insignificant si la comparem amb el gaudi intel·lectual de la trobada. Però si ens referim a la qüestió material, també hem de dir que la relació qualitat preu ens sembla prou satisfactòria i la trobada ha sigut un èxit, amb un important inconvenient: no s’ha pogut formular conclusions, per la qual cosa se’n convocarà novament una altra per més endavant.
Fora d’aquest petit problema cal ressaltar que la conversa ha sigut absolutament civilitzada i tothom ha pogut dir la seva, amb bon humor i ironia. Per tant, tot plegat absolutament recomanable.

Turó de l'Home

2007-11-06T04:20:00.000-08:00

Dia 8 de Novembre 2007

La ruta:
Des de Sant Celoni en direcció a Santa Fe del Montseny. Allí ens trobem tota la colla (avui som 6) i emprenem la pujada cap al Turó de l’Home.
El viatge en cotxe ha resultat força agradable. Un dia soleiat i lluminós. Els arbres estan en un punt de color molt bonic, però de seguida ens lamentem de la poca aigua que ha caigut en el Montseny. Això no obstant, algun revolt de la carretera t’incita a parar a fer fotos, tot i saben que mai la foto pot substituir l’original.

Desprès de Santa Fe i a cosa d'un quilòmetre hi ha el camí de sortida (la font de Passavets). El camí està molt ben marcat, un GR amb uns ferros de color verd que t’ho van indicant. Potser com a petita dificultat, les fulles dels faigs ens tapaven el camí, talment com si fons una catifa i de vegades havies d’anar en compte.
Dins l’expedició avui portem un membre de la wilderness society, que bàsicament es dediquen a netejar els boscos (altrament dit escombriaires). Total, que de tant en tant havies de fer veure que plegaves algun paper de terra (per cert, alguns excursionistes són bastant porcs i deixen deixalles per tot arreu). A final del dia havíem omplert una bona bossa de deixalles.
El camí de pujada és relativament suau i molt bonic. En aquest temps les fulles dels arbres són essencialment de color marró (de grogues n’hi ha poques), i en tot el camí l’arbre que predomina és el faig. Més amunt travessem un petit bosc d’avets, que dura poc, fins que ja deixem els arbres poc abans de fer el cim (1.706 metres). En determinats paratges fora del bosc abunden els brucs i ginebrons i les falgueres (totalment seques ara quan hi hem passat) i els esbarzers. La molsa totalment seca o molt seca (no arribarà pas pel mercat de Santa Llúcia). Per la carretera cireretes d'arboç i en el camí de Les Agudes alguns exemplar del fantàstic boix grèvol.
Ens entretenim una bona estona identificant (els que ho coneixen) els diferents indrets i muntanyes. La visibilitat és força bona.
Reposem forces perquè l’hora de dinar és encara llunyana. Surten, com no! Uns formidables carquinyolis, una espècie de coc ràpid, xocolata negra, tot fet a casa (a casa d’algú).
Tenir amics és bo i així hem entrat al refugi on el guardià i contemplador del temps meteorològic ens ha fet un cafetó que no té res a envejar al cafè turc, però ens l’hem pres molt a gust. Aquest nou amic (Miquel Turo) ens ha ensenyat algunes fotos esplèndides que ell ha fet i ens ha donat una adreça que val la pena entrar-hi (www.lacoctelera.com/miquelturo).
Amb tot això el temps ha anat passant, però encara no renunciem a fer Les Agudes (1.703 metres) que es veuen al mateix costat del Turó de l’Home. El tema és el temps horari, ja que el Fernando ens espera amb uns canelons acabats de gratinar a les 14.30.
Engeguem de nou per veure fins on podem arribar. El camí segueix la carena i ens acostem fins pràcticament el primer pic de Les Agudes, però el temps horari ens apresa i decidim que arribaríem massa tard a dinar. Per tant ens queda una excursió per un altre dia.
Intentem baixar directament des de les Agudes, però ens fem un petit embolic i finalment decidim tornar pel mateix camí.

Fi de festa:
Sap greu en la descripció d’una excursió haver de parlar de la manduca, però és que al Fernando no el vam trobar, però si en canvi algú va trobar un amic de l’Argentina -el José Luis- amb qui finalment tots vam fer confiança.
El lloc (hostal) és realment bonic, ara es de la cadena HUSA, i sembla ben a propòsit per una novela de la Aghata Christie, en la que al final hi ha algun assassinat.
Al menjador estaven sols, amb vistes a Les Agudes. Què recordem? Canelons, sobre els quals els experts van dictaminar que potser no eren excel·lents, però en canvi no va quedar ni una mica de beixamel. Bacallà, botifarra, ah! i el vi. Protos crianza. Postres i café al saló-biblioteca. Tot això va fer allargar la sobretaula i, com sempre, se la van carregar els pobres polítics que tot i fer el millor que saben (ben poca cosa) se la van carregar de valent. Són coses del Protos!
Quan finalment ens vam poder aixecar de les butaques els de Barcelona vam decidir que era millor prosseguir per la mateixa carretera en direcció a Tona i la veritat és que aquesta vegada la cosa no va sortir malament.

Horaris:
10.10 Sortida des de Passavets
11.25 sortim del bosc de faig
11.56 arribada al cim del Turó de l’Home
12.40 sortim en direcció a Les Agudes
13.10 albirem les Agudes a tocar la mà, però ho deixem per un altre dia
13.55 desprès d’entretenir-nos donant tombs pel bosc i per corriols, decidim que el millor és no deixis mai el camí per molt bona que sigui la drecera, i tornem pel camí d’anada.
14.47 arribem al punt de sortida
15.00 arribem al restaurant de Can Marçal, on ja perdem el rellotge i l'oremus i no sabem a quina hora vam sortir del Restaurant ni a quina hora hem arribat a casa.

Ens queda un bon record de la tardor al Montseny. Llàstima que les fotos no siguin com va ser la realitat.

COCA "Turó de l'Home"

Mesurar els ingredients amb el pot del iogurt buit.

Ingredients:

2 mesures de sucre
3 ous
3 mesures de farina
1 iogurt natural sense sucre
0,5 mesura d'oli
0,5 mesura d'anís
1 sobre de llevat "Royal" (barrejar amb la farina)
una mica de llimona ratllada

Preparació:

1. Al pot de la batedora, o el Turmix, poseu-hi els ous i el sucre. Bateu-ho una estoneta.
2. Incorporeu tots el altres ingredients. Barregeu-ho bé amb la batedora o el Turmix.
3. Unteu amb mantega, o unes gotes d'oli, un motlle rodó d'uns 22 cm. Posar una mica de farina i repartir per tots costats. Folrar el fons amb un paper.
4. Aboqueu-hi la pasta i entreu-lo al forn.

Forn elèctric: 180 ºC
Temps de cocció: uns 30/35 minuts

Una vegada desemmotllat i fred escampeu-hi per sobre el sucre en pols amb l'ajuda d'un colador fi.

Opcional: Guarnir amb pinyons abans d'entrar el forn.

Coll de la Marrana

2007-11-06T03:49:00.000-08:00

Dia 18 d’octubre de 2007

Ruta:
Per carretera es tracta d’anar a Ripoll, Camprodon i Setcases. Des de Setcases hi ha nou qm fins a Vallter, encara que sembla un trajecte més llarg. Aparquem a l’últim revolt, al punt a on hi ha un rètol que marca l’inici del camí cap al Refugi d’Ulldeter. Ens trobem més o menys a les 10 i comencem a caminar 20 minuts desprès. Hem tingut un primer entrebanc: el refugi on havíem de dinar està tancat (desprès veurem que això va ser una feliç coincidència, doncs la manduca va millorar amb el canvi).
L’excursió consisteix en des de l’estació de Vallter (2000) pujar al refugi d’Ulldeter (2.200 m.) i desprès arribar-nos fins al Coll de la Marrana (2.515). Ei! són 515 metres d'alçada...

Avui hem arreplegat 7 excursionistes (no està mal). Hi ha un camí GR-11 força ben assenyalat amb les marques blanques i vermelles que puja per la vall seguint el curs del Ter (un rierol encara petitó i miserable però prou bonic). El camí passa per mig del bosc de pins i fins ni tot hem de travessar un pont de troncs (aventura, risc,...). Al cap d’uns 30 minuts de pujada arribem al refugi d’Ulldeter, que com ja ens havien avisat a Vallter està tancat. Els documentalistes de l’excursió ens informen que aquest refugi (el que hi havia abans) va ser el primer refugi de tota la península ibèrica (data del 1909), tenia formes noucentistes i era un símbol d’admiració per a tots els muntanyencs i amants de l’arquitectura.
Per altra banda aquest sembla ser el punt de naixença del riu Ter.
Recuperem forces i continuem per camí assenyalat, de moment bastant fàcil i sense massa pendent, fins i tot segueix per una sèrie de prats que van pujant fins al peu del coll de la Marrana. Ens creuem amb uns excursionistes que baixen bastant depressa que ens diuen que el coll és practicable (a la sortida uns excursionistes ens havien dit que la neu glaçada no permetia pujar sense grampons). A més d’aquestes tonteries de quant falta per arribar i si el camí és practicable, ens informen que a Setcases, per dinar, cal anar a Restaurant Tiranda.
Veiem els primers isards, una mica lluny, però que no fugen.
Comencem l’ascensió del Coll que com està a la zona obaga està la neu (poca) bastant glaçada, però per nosaltres això no és problema.
A un company li agafa una pàjara i el deixem abandonat al mig de la muntanya esperant que a la tornada ja el recollirem.
Seguim amb l’ascensió fins arribar a dalt del coll. El dèficit d’oxigen fa que algú proposi arribar-nos fins a Bastiments (una muntanya mítica dels Pirineus, que sembla estar al costat mateix, tot i que encara falten gairebé 500 metres -2.881 m-. Finalment, en una atac de seny decidim deixar-ho per un altre dia). Ens entretenim comentant el Pic del gra de Fajol (2709 m.). El tema és la muntanya i el sentit etimològic d’aquests noms. Què és un gra de fajol? La Wiquipèdia parla de blat negre, blat cairut (Fagopyrum esculentum) és una planta de la família de les poligonàcies. No es tracta des del punt botànic d'un autèntic cereal (no és pas una gramínia), però se'n fa el mateix ús. I de la Marrana què? Doncs els Marrans són els jueus espanyols i portuguesos convertits per força al catolicisme a finals del segle XV; el mot que prové de l’àrab mahram , vol dir prohibit. I això té alguna cosa a veure amb el coll de la Marrana? Doncs no ho sé, però tot això hi queda bé.

Des del coll la vista és formidable. El dia és prou clar i la vista bonica, d’un costat i de l’altra. Teòricament hauríem de veure el Canigó (que si és veu). Recreem la vista una bona estona i ens interessem pel company de la pàjara que resulta que està prenent el sol al davant del refugi. Ja més tranquils emprenem el camí de tornada. La baixada és més ràpida i poc abans d’arribar al refugi tornem a veure isards, aquesta vegada ben a prop que fins i tot s’hi posen bé perquè els fem una foto.
Passem pel refugi i avall que fa baixada, fins als cotxes.
Ens canviem les botes i cap a can Tiranda on ens van donar un bon dinar a un cost relativament assequible. El que tenen memòria històrica es recorden que el vi de la casa era ben bo i fins i tot recorden el primer i segon plat.

Ens acomiadem i cadascú a casa seva, doncs la tornada serà dura (les caravanes a l’entrada de Barcelona són fatals).

Horaris:
10.25 sortida de l’estació de Vallter
11.00 refugi d’Ulldeter
12.00 pujada pel coll de la Marrana
12.07 arribada a dalt del coll
12.30 emprenem la tornada
13.15 arribem al refugi
13.40 arribada al punt de sortida

Vall Fosca

2007-10-30T11:18:00.000-07:00

Dies 12 i 13 de setembre de 2007

La ruta
Desprès d’unes vacances estiuenques els golden workers (com ha batejat un dels participants, en espera d’una denominació millor), reemprenen les seves activitats.
La proposta és atractiva: alta muntanya sense esforç, i estrenem una nova fòrmula, l’excursió de dos dies. Presenta algun inconvenient, cal fer nit fora de casa, dels nostre llit estimat i el viatge és un pel llarg, però, com veurem al final, la cosa s’ho val.
El dimecres dia 12 sortim sobre les 5 de la tarda en direcció a la Pobla de Segur i des d’allí entrem a la Vall Fosca.
Una vall llarga i bonica que ens porta al nostre lloc de destinació: l’Hotel Montseny a Espui. La vall està en plena activitat febril, constructora i destructora. És l’especulació, estúpids! els va dir algun promotor immobiliari i es va posar a fer obres. Aparcaments, noves cases, pistes d’esquí, que no falti de res... Ara està tot una mica potes enlaire, però segurament (no està clar) la gent de la comarca finalment se’n veuran beneficiats.
El nostre sherpa ens porta a l’Hotel Montseny, un hotel modest però molt ben acondicionat, habitacions àmplies i comfortables, bon jalar (ei! 3 plats!) i millor preu (la pensió completa d’un dia ens va costar uns 65 euros).

Tota la setmana els de TV3 ens havien amenaçat amb un temps poc propici, amb pluges a dojo, però nosaltres no en vam fer ni cas, i ens va sortir prou bé.

L’excursió
L’endemà al matí, desprès d’esmorzar a l’hotel sortim per agafar el telefèric, que surt una mica més amunt de Espui, concretament a la presa de Sallente que es va fer per reciclar l’aigua que durant el dia baixa de l’estany Gento i produeix l’electricitat en les seves turbines i per la nit, la mateixa energia (i la de la central de Vandellòs) que no s’aprofita s’utilitza per reciclar (remuntar) l’aigua altra vegada cap l’estany Gento, o així ens va semblar entendre-ho. Sembla que encara avui és una obra prou important i engyinyosa més tenint en compte que procedeix de començaments del SXX (1912).
A les 9 del matí puntualment, surt el telefèric que ens porta fins l’estany Gento (deu pujar uns 384 metres, segons els càlculs fets pel nostre expert, en que cada segon puja mig metre).

El dia es presenta dubtós, poc clar i una mica fresquet, però de fred res. Ningú es fa enrere i de seguida agafem un caminet que hi ha a l’esquerra d’on arriba el telefèric camí cap a l’estany Tort. El camí està ben marcat i no hi ha risc de perdre’s a no ser que badis. Anem pujant d’una manera civilitzada. No hi ha ocasió de entretenir-se en gaires coses. Les muntanyes són pelades, plenes de roques que s’estimben o s’han estimbat fa anys o dècades. Arribem a un punt on el camí es creua i es confon amb una via de tren (de 60 cm d’amplada) dels que es van construir quan les obres d’Estany Gento i totes les preses del conjunt, durant tot el SXX.
Veiem la cua de l’estany Tort, ens entretenim una mica i continuem en direcció cap al refugi (retrocedint lleugerament). Es posa a ploure. Moments de desconcert. Segueix plovent i cadascú es tapa com pot, però la cosa no dura gaire i ben aviat comença a clarejar i a sortir el sol.
Arribem al Refugi de Colomina, on prenem un cafè amb un gust una mica estrany. Ens entretenim una mica contemplant el paisatge i retornem cap a estany Gento per agafar el telefèric de tornada.

Voliem fer colla amb uns amics de toda la vida (que vam comnèixer al telefèric) per veure el museu de la central elèctrica a Espui, però resulta que no és possible (avui l’obrien a les 11 i prou). Un altre dia serà.

Horaris
9.15 Telefèric des de la presa Sallente (1770 m)
9.30 Arribada a l’estany Gento (2154 m)
9.45 estany Tort
10.30 estany de Colomina i refugi (2.410 m)
12.17 retorn a estany Gento
13.00 Telefèric des de l’estany Gento
13.15 arribada a la presa Sallente

Matagalls

2007-10-30T11:16:00.002-07:00

Dia 14 de Juny de 2007

La Ruta
La proposta per avui és anar des de Sant Marçal al Matagalls. Avui som cinc els intrèpids excursionistes. El punt de partida és Sant Marçal i concretament un parking que hi ha després de l’Hostal que hi ha a peu de carretera.
Un desnivells de 607 m. (des de 1090 a 1697)
No hem fet la ruta potser més coneguda i curta que surt des de Coll Formic, ja que no hi ha ni un sol arbre i es presuposa que la soleiada ens podria deixar ko. Hem vingut des de Sant Celoni, travessant el poble en direcció a Santa Fé del Montseny. Continuem fins a Sant Marçal.
Comencem a caminar a les 10,11. El camí arranca des de l’aparcament i la Taula dels Tres Bisbes. El camí està molt marcat (fressat que diuen els experts), de seguida s’estreny i comença a enfilar-se ja en mig d’un bosc de faig bonic i espès que ens dóna confort i ens protegeix del sol.
Aquests primers metres ens fan bufar força, però ningú es queda enrere. Arribem al faig sense nom, però que es fa veure sobre els altres. Parem, foto, ens refem i ... amunt! Ara no fa tanta pujada.
Arribem a un pla que s’obre en mig del bosc. Flors grogues per tot arreu. Potser és diu Prat Pregon (o coll Pregon), on de cop i volta apareixen quatre gossos aparentment sense amo, cosa que no era certa, ja que darrera d’ells una noia baixava corrents pel camí.
En tot cas cal remarcar que tot el camí està fitat, possiblement per la Diputació, i no ets pots perdre de cap manera.
Una mica més i arribem al collet de l’Home Mort on se surt definitivament del bosc i s’albira, encara lluny, la Creu de Matagalls.
Hem fet el cim! (sembla ser que el Turó de l’Home és una mica més alt). Ens acostem a Mossèn Cinto, espiritualment

La Creu de Catalunya

Catalans tots de genollons en terra
Mireu aquí lo signe de la creu
Com de la Pàtria en la més alta serra
Aixampla avui los braços
Per acostar-la amb ... fills a Déu
Eixampla més les branques gegantines
Amb les ales sopluja els catalans
L’espanyola niuada i les veïnes
Abriga a tots los homes
A tots la Creu de Crist ens fa Germans

Però també a un altre mossèn (quin nom no recordo) que el 1904 va fer el trajecte (a peu) des del Matagalls a Montserrat, inaugurant una de les excursions emblemàtiques que encara perduren avui en els nostres temps.

I sabeu que fem! Doncs menjar-nos els carquinyolis de la Carme. Contemplem el paisatge, Montserrat, la resta dels pics del Montseny, els pobles al peu de la muntanya, Espinelves, Viladrau, i altres. Deu minuts de descans i contemplació i, per avall. Refem el camí encara que descobrim altres coses que d’anada no havíem vist. Més flors, mér arbres, algun bolet estrany.
En una hora i poc més, tornem al lloc de partida.

Ara cal procurar per la manduca. El nostre sherpa ja se’n ha ocupat. Tenim taula reservada al Restaurant Mas de la Rovira d’Avall (Espinelves). Hem fet el menú i ha anat força bé. Tothom satisfet i gairebé ens hem acomiada fins desprès de l’estiu.

Horaris
10.11 inici ascensió
10.56 faig monumental
10.43 Pla del parany (1380)
11.05 Collet de l’Home Mort
11.21 Creu de Matagalls
11.30 inici descens
13.34 arribada a Sant Marçal

Montserrat

2007-10-30T11:16:00.001-07:00

Dia 10 de maig de 2007

Havíem previst fer l’excursió a Sant Jeroni, de tornada dinar i desprès fer la visita al Monestir de Montserrat (la Biblioteca, amb més de 300.000 volums, el claustre gòtic de Puig i Cadafalch, els jardins dels monjos que estan darrera la abadia, i val la pena veure la sala capitular, que és com el parlament del monestir, on es reuneixen els monjos per fer les seves reunions i les votacions de les decisions importants). La darrera part, la visita al Monestir, per circumstàncies alienes a l’organització, no va poder-se dur a terme i queda pendent per una nova ocasió.
Això no obstant l’excursió va ser un èxit, de participants (set en total, més dos que es van afegir a l’hora de dinar) i de la pròpia excursió, que va ser molt bonica.

La ruta:
El punt de trobada va ser a l’estació del cremallera de Monistrol, per pujar fins al monestir. Des d’allí agafaríem el funicular per pujar a Sant Joan.
En aquest punt comença veritablement l’excursió o caminada en direcció a Sant Jeroni. Es tracta d’un camí que planeja totalment, menys al final, poc abans d’arribar a Sant Jeroni que hi han uns quants esglaons.
A les 11 en punt ja estem caminant. El camí planeja i passa a través d’unes roques molt boniques. A l'esquerra Els Barrets o el Gorro, a la dreta La Panxuda o el Bisbe, més enllà el Cavall Bernat i altres noms que no ens han quedat a la memòria. El trajecte és prou entretingut i hi ha vegetació abundant. Per les roques veus els escaladors que gaudeixen amb la possibilitat de visionar el cel des de més a prop, a la vegada que augmenta la possibilitat de que el vegin de forma immediata. Passem davant l'ermita de Sant Jeroni, res de l'altre món. Continuem fins al darrer tram en que cal pujar força escales.
Sant Jeroni és el punt més alt de Montserrat, amb una vista esplèndida. El dia és prou clar i podem fer les fotos oportunes. Ho gravem a la retina i desprès emprenem la tornada.
En arribar al trencall on hi ha el camí que porta directament a Montserrat ens plantegem, i perquè no, la baixada per les escales? De baixada no podem pas patir massa. Tornem doncs per la Vall de Santa Maria, amb un paisatge més o menys com el d’anada, però que vam veure només alguns instants (havies de fixar la vista al terra per no patir algun despiste) Si, si... algú va comptar els graons i em sembla que va dir que n’hi havia més de mil (he extraviat els correus que en parlaven, si algú els guarda podríem incorporar aquesta dada). Finalment, exhaurits i amb les turmells dolorits per tant graó i tanta baixada, arribem a Montserrat.

Horaris:
10.20 agafem el cremallera
10.50 estem a Sant Joan
12.30 arribem a Sant Jeroni
14.15 arribem a Montserrat

Fi de festa:
Dinar al Restaurant Cisneros, possiblement el millor de Montserrat, però que no hi pots dinar a no ser que hagis fet la reserva de taula (cosa que nosaltres havíem fet). Poc a dir del tiberi (la veritat és que al escriure aquestes notes ja no ens recordem del que vam menjar). Vam tornar sense problemes (amb el cremallera) i desprès cadascú amb el seu cotxe cap a casa a recuperar-nos els turmells i genolls per la llarga baixada.

Castell de Montsoriu

2007-10-30T11:15:00.000-07:00

Dia 19 d'abril de 2007

Potser això de que pugem dues vegades seguides a un castell (la darrera vam anar al Castell de Burriac) pot donar la sensació de falta d’imaginació, però no és ben bé el cas. Avui només tres excursionistes.

La ruta
Agafem l’autopista que va de Barcelona a Girona i sortim a la sortida de Sant Celoni en direcció cap a Hostalric. Un cop sobrepassada la desviació cap a Gualba i, a l’alçada de Riells-Viabrea, agafem la carretera que va cap a Breda. Aleshores seguim cap a Arbúcies. Uns dos quilòmetres passat Breda hi ha una desviació a mà esquerra cap a la Urbanització de Fogueres de Montsoriu. Cal agafar aquesta desviació i aparcar el cotxe allí on es pugui a uns 50 metres. A mà dreta comença una pista de terra cap a l’escola de natura de can Messeguer (Si s’arriba al Coll de n’Orri sense haver vist aquesta desviació això és un senyal que cal anar a l’oculista). Ens trobem doncs a les 10 en aquest punt de la desviació cap a la Urbanització de Fogueres de Montsoriu.

L’excursió no ha estat un èxit de concurrència, però en canvi hem tingut molt bon dia.
Ara ja podem explicar que el Castell de Monsoriu és un castellot (el mot és copyright d’en J. F.) de dimensions considerables, i des d’allà dalt és veu una vista impressionant del contrafort oriental del massís del Montseny.
el camí fa una mica de pujada, no molta, però no planeja, sobretot al final. Hi ha un desnivell aproximat d’uns 400 metres, i podem tardar d’una hora a mitja a dues hores a pas lent. Aquest castell, si és que no hi heu estat, l’heu vist cinquanta mil vegades quan aneu de Barcelona a Girona. Queda a mà esquerra un cop sobrepassat el massís del Montseny.

Fi de festes:
A l’hora de dinar hem acordat explicar, pels que no heu pogut venir, que hem menjat un arroç negre amb allioli i hem begut un vi blanc de la Casa Torres al Restaurant Can Pijaume que estaven deliciosos (restaurant abans d’arribar a Breda venint de Sant Celoni). Es una casa de camp rústica habilitada com a restaurant que està decorada amb els peus. A l’entrada hi ha una banyera de marbre pel marisc que quan la veus et cau l’ànima als peus.

El Castell - Dades històriques.
L'ocupació ibèrica de Montsoriu.Es té coneixement de l'ocupació del turó de Montsoriu des d'època ibèrica, encara que l'aparició d'una destral polimentada en el mateix turó podria fer recuperar l'ocupació fins al neolític. En època ibèrica es trobava en funcionament un assentament en la part més enlairada del turó, prop de l'actual Torre de l'Homenatge. La datació d'aquesta ocupació es situa a l'entorn del segle IV-III abans de Crist.Montsoriu en els segles X i XI. L'origen del castell.Any 923: en l'Acta de Consagració de l'església parroquial d'Arbúcies apareix el topònim Montsoriu com a delimitació d'uns masos que s'havien cedit a la parròquia. En cap cas és menciona l'existència d'un castell dalt del turó.
Any 1002: referència documental d'un lloc anomenat Montsoriu: "locum que dicunt Monte Suriz, uel in eius apendicio siva infra eius terminis". Es tracta d'una donació de terres que féu un personatge anomenat Giscafred al monestir de Sant Cugat del Vallès. En aquest document no es diu explícitament que hi hagi un castell, però sí que s'esmenta el terme o apèndix de Montsoriu, cosa que es podria molt bé relacionar amb l'existència d'un castell termenat. Aquesta seria, doncs, la primera referència històrica que fins ara s'ha trobat de l'existència del castell de Montsoriu. Any 1011: menció indirecta de l'existència del castell de Montsoriu, quan trobem esmentat Amat de Montsoriu. En aquest any aquest personatge participa en un Consell Comtal, i afegeix al seu nom el de "senyor de Montsoriu", probablement la seva possessió més important i on hi deuria tenir la seva residència. Aquest Amat de Montsoriu es titula el 1016 com Amat de Girona, i el 1019 apareix com a vescomte de Girona.Any 1033: Ermessenda, filla d'Amat de Montsoriu, es casa amb Guerau de Cabrera. Aquest matrimoni serà el fundador, el 1038, del monestir benedictí de Sant Salvador de Breda, el qual es convertirà en el centre espiritual del vescomtat. Des d'aleshores la història del castell de Montsoriu i de les viles i llocs que formen el vescomtat de Cabrera-Girona aniran estretament lligades a la història de la família Cabrera.Any 1053: primera notícia històrica de l'existència d'un castell. En una donació d'un alou s'esmenta que "limita per orient amb el castell anomenat Soriu". Tot i això, les restes arquitectòniques de la Torre de l'Homenatge i de la capella preromànica situada al seu costat permeten situar la construcció del castell primitiu a finals del segle X o a principis de l'XI. Aquest desajustament cronològic s'explica per la manca de documentació, cosa que no vol dir que el castell no existís ja al segle X, tal i com certifica l'arqueologia.
L'esplendor de l'etapa romànica. Els segles XII i XIIILa família Cabrera ha anat guanyant importància en el context político-social del país, eixamplant, en paral·lel, les seves possessions territorials. Centrant-nos en l'entorn del Montseny, han assimilat al seu patrimoni les possessions dels senyors del castell de les Agudes-Miravalls.Va ser Guerau III Ponç (1145-1180) qui va canviar el títol de vescomte de Girona pel de vescomte de Cabrera, títol que d'ara en endavant serà utilitzat per tots els seus descendents. Aquest noble ha estat identificat com el trobador Guerau de Cabrera, qui va escriure poesia trobadoresca en llengua provençal.No tenim moltes notícies històriques d'aquesta època, però sí que sabem per la recerca arqueològica que el castell es va convertint en un fidel reflex de la importància creixent que va adquirint la família Cabrera. Entre finals del segle XII i principis del segle XIII s'inicien unes importants obres de remodelació del primitiu castell roquer, així com també comencen les obres de construcció del segon recinte del castell, on s'hi farà un gran pati central i una capella romànica.Any 1191: el comte-rei Alfons I el Cast va fer estada en el castell de Montsoriu.En aquesta època, a més del vescomtes, en el castell de Montsoriu hi vivien una família de castlans (persones de rang inferior als vescomtes que eren qui s'encarregaven de la guarda i defensa del castell). El càrrec de castlà el nomenava el senyor del castell, i li podia confiar el castell de forma temporal o permanentment. Ara bé, el domini útil del castell sempre se'l reservava el senyor.En aquest sentit, sabem de Guillem de Montsoriu, qui entre el 1230 i el 1240 va participar en les conquestes de Mallorca, Menorca i València que va encapçalar Jaume I, aconseguint una important quantitat de riquesa. Igualment, Ponç de Montsoriu, cavaller, prengué part en la conquesta de València.Però la dada històrica més important d'aquest segle XIII ens la proporciona el cronista reial Bernat Desclot. El cronista reial, en referir-se a l'atac que el rei francès Felip l'Ardit va emprendre contra el comte-rei català Pere II el Gran el 1285, enumera i comenta les diferents fortaleses que romanen sota poder català, i diu això del castell de Montsoriu: "E en Vallès se tenia lo castell de Montsoriu, qui és un dels bells e dels nobles del món e és del comte d'Empúries" La gran etapa gòtica. Al llarg del segle XIV el castell de Montsoriu esdevindrà el palau gòtic residencial dels vescomtes de Cabrera, una de les famílies més importants del Principat. S'ha calculat que en el conjunt dels dominis dels Cabrera pels volts del 1360 hi habitaven una mica més de 20.000 persones (la resta de senyors del país, de mitjana, tenien la meitat de súbdits).El 1356 el rei Pere III, per premiar la fidelitat de Bernat II i del seu fill, crearà al seu favor el comtat d'Osona. Així, les possesions dels Cabrera s'estenien des de la Vall d'en Bas i el Cabrerès fins al mar (des de Pineda fins a Blanes), i des de d'Anglès i Vidreres (per llevant), fins a Gurb, Tona, el Brull, Fogars de Monclús i el castell de Montnegre (per ponent).

Castell de Burriac

2007-10-30T11:12:00.000-07:00

Dia 8 de març de 2007

Aquest mes l’ excursió ha estat per la serralada del litoral fins al Castell de Burriac. De moment es l’ excursió mes nombrosa. En total set caminant i vuit dinant!

Ruta:
Ens trobem a les 10 del matí a la benzinera de Cabrils. Des de la benzinera en cotxe vam pujar per una pista asfaltada fins a dalt de la carena. Vam començar a caminar tot passant per uns corriols que només coneixen els senglars i els caçadors de senglars fins arribar al peu de Burriac . Les vistes des de el castell son fantàstiques. El dia ens va acompanyar! Al arribar a dalt del castell vàrem trobar-nos amb alumnes de un Institut que també feien aquesta excursió. Interessant remarcar que no es necessari que el Govern introdueixi la tercera hora de llengua castellana doncs la majoria per no dir la totalitat dels alumnes parlaven entre ells en castellà. Al cap d’ una estona va arribar un grup bastant nombrós de jubilats del país i aquest si que tots parlaven en català. La Carme els hi va oferir carquinyolis dels seus i em sembla que encara es llepen el dits !
Desprès vam anar fins el Coll dels Cirers on hi ha una torre de guaita per vigilar els boscos i d’allí cap a buscar els cotxes per anar a dinar a Cabrils

Horaris:
Sortida des de la carena del litoral : 10:15
Arribada al castell de Burriac: 11:45
Sortida del castell per anar al Coll de Cirers: 12:00
Arribada al coll de Cirers: 13:30

El fi de festes:
El Josep Maria tenia la taula reservada al Restaurant Ca L’ Estrany de Cabrils. Ens posarem en una taula rodona al primer pis. Tal i com estava previst a l'hora de dinar vam augmentar el nombre d'excursionistes (els que no havien vingut per motius de feina).
Vam començar seguint un suggeriment d’en Xavier amb una copa de cava com aperitiu i tot seguit vam decidir que el menú ens agradava i ens vam dedicar als pèsols del Maresme de primer i sípia estofada amb patates de segon. El dinar va transcorre com sempre amb una conversa variada i agradable, criticant a tort i dret, cicumstància per la qual molts de nosaltres pensem que és millor anar a l'excursió que no pas quedar-se a casa. Per cert el restaurant molt bé. A la sala del costat hi havia un dinar de una vintena de senyores que celebraven el dia de la dona treballadora, però com erem pocs, no vam poder fer ball al final del dinar.

Desprès de dinar En Josep Maria ens va ensenyar, al costat mateix del Restaurant, una casa que ha dissenyat el seu fill que és arquitecte. Es tracta d’ una casa molt moderna i molt ben estructurada. En aquest punt En Joan i En Xavier ens van deixar ja que tenien altres compromisos i la resta vàrem anar a visitar les instal·lacions de la Carme a Vilassar de Mar. Moltes gràcies pels rams de liliums.

Història del Castell de Burriac:

El Castell de Burriac vist des de Cabrera. El Castell de Burriac és un castell que s'alça sobre el turó de Burriac, situat a 401 metres sobre el nivell del mar entre les poblacions de Mataró, Argentona i Cabrera de Mar.
El castell va ser construït sobre una torra de defensa anterior; la primera documentació que ens mostra l'existència del castell data de l'any 1017, en un document que Berenguer Ramon I va rebre de la comtessa Ermessenda, la seva mare.
Entre els segles XII i XIII van ser construides la torre de l'homenatge, els magatzems i la capella.
Va ser de propietat de la família dels Santvicenç en un principi (s'havia dit Castell de Sant Vicenç fins el 1313) i a partir del segle XIV de la família Bosc.
Cap al segle XVIII, el castell va deixar d'utilitzar-se definitivament, però no va ser fins al 1836 que va cessar l'activitat de la capella. Actualment, pertany a l'ajuntament de Cabrera de Mar.

Sant Llorenç del Munt

2007-10-30T09:58:00.000-07:00

Data: 8 de Febrer de 2007

Introducció:
Desprès de la bonica excursió del mes passat a Sant Segimon i recollint una suggeriment d’un de la colla vam decidir anar a visitar el Monestir de Sant Llorenç del Munt.

Ruta:
Ens trobem al Coll d’Estenalles a les 10 del mati on aparquem els cotxes i comencem a caminar arribant al Monestir de Sant Llorenç del Munt al cap de 2 hores i 15 minuts un quart d’ hora menys del previst.
És una excursió llarga però molt agradable . L’ itinerari que està senyalitzat per fites de ferro ofereix una combinació de ambients rocosos amb unes boniques panoràmiques

El Monestir es troba a dalt d’ un turó escarpat des d’ on hi ha una vista magnifica . El dia no va ésser massa clar i a la tarda vam trobar pluja.

Horaris:
Sortida del Coll d’ Estenalles: 10.00
Arribada Sant Llorenç del Munt: 12:15
Sortida Sant Llorenç del Munt: 14:45
Arribada Coll d’ Estenalles: 16:45
A partir d’aquí, cada un va anar cap a casa seva.

El fi de festes:

Tal i com estava planificat ens vam quedar a dinar al restaurant que hi ha al costat del Monestir. Ens posarem en una taula a prop de la vidriera des d’ on vàrem poder veure el paisatge i veure com al final del nostre àpat començava a plovisquejar. Al arribar només hi havia una altre taula ocupada i al acabar hi havien dues taules amb una sola persona a cada una. Es curiós el veure com els aliments els han de pujar amb burros o mules? (veure foto). El restaurant és senzill amb cuina casolana. La noia que ens va servir es veia força eixerida. Curiosament tots vam menjar el mateix: botifarra a la brasa.

El dinar va transcorre com era d’esperar menjant i bevent (aquest cop amb porró de vi negre) amb una conversa variada i com sempre molt agradable.

Història de Sant Llorenç:
Segles enrera, a l'inici dels temps històrics, tota la muntanya de Sant Llorenç al menys el sector de la Mola - Montcau, pertanyia al castell de Terrassa. Són molts els documents dels segles X i XI que ens diuen que el terme de Lacera o Lacaria (959), més tard conegut per terme de Sant Llorenç Savall, el de Castellare (971) i el de Mata de Pera (980) pertanyíen al terme de Terrassa o és igual eren in termines Terracia o in terminio Terracia .

El mateix es pot dir del monestir de Sant Llorenç, que tots els vells documents diuen que era del terme de Terrassa, en especial el document del 1013 pel qual l'abat de Sant Cugat Guitard permuta amb els comtes Ramon Borrell i Ermessenda el monestir de Sant Llorenç per diner i terres a Vilamilanys.
Avui dia la muntanya de Sant Llorenç fa com de gran fita dels municipis de Matadepera, Sant Llorenç Savall, Castellar del Vallès, Mura i Vacarisses, però tot el cimal de la Mola, amb el monestir i amb Can Pobla, fins als Òbits, pertany a Matadepera,
El monestir, d’ estil romànic es distingeix per la seva austeritat arquitectònica. Consagrat a Sant Llorenç al segle XI

L’ església de Sant Llorenç, presenta una gran unitat de construcció i es poden distingir bé les obres adherides, tals com el campanar de forma escalonada i fins les restes de murs més antics trobats en l’absis.
L’església està construïda amb pedra de la mateixa muntanya, una part d’arenosa roja eocènica i l’altre de petits carreus rùsticament desbastats. En tot l’edifici no hi ha més que la llinda del portal major que es distingeix per les seves dimensions.
El cimbori es troba excepcionalment al centre de la construcció. Era comú , durant el segle XI, fer les esglésies solament d’una vintena de metres de llarg, com aquesta de Sant Llorenç.. La porta exterior és senzillíssima
Segons Rogent, hi ha indicis a Sant Llorenç, de les pintures policromes, que solien omplir els absis i les naus d’aquelles construccions.
També es conserven en els claustres o pas del migdia del Monestir, uns sarcòfags adossats a les parets de l’església, amb unes inscripcions.

Sant Segimon

2007-10-30T09:07:00.000-07:00

Dia 11 de gener de 2007

Introducció:
Desprès d’un llarg període sense excursions, finalment el cap de colla ens convoca per anar a Sant Segimon. L’objectiu és agrair al Sant la curació miraculosa del dit gros del seu peu, dit al que tots hem fet un seguiment de molt a prop.

Ruta:
Ens trobem a Coll Formic a les 10 del mati on aparquem els cotxes i començem a caminar arribant al Santuari de Sant Segimon al migdia. El camí fins al Santuari segueix una pista forestal, no ofereix cap dificultat i va planejant sense grans pujades ni baixades. Travessem alguna fageda com és natural, sense ni una fulla, pelades completament, però així i tot boniques. Ens aturem per contemplar un magnífic boix-grèvol ple de boles vermelles. Seguim incrementant els nostres coneixements, i algú que en la seva vida anterior devia haver sigut llobató, ens diu que de les “escobes” se’n diu bàlec (genista purgans), i és que la cultura mai no està de més.
El Santuari està mig derruït i per accedir-hi hem de superar la vigilància d’uns pobres gossos que només borden i ni tan sols fan respecte, que donen la sensació d’estar maltractats (si més no, abandonats).
Com som excursionistes de veritat vam voler “escalar” el darrer tram, curt però dificultós i vam pujar fins un cim rocós on hi ha la capella de Sant Miquel dels Barretons i des d’ on hi ha una vista magnifica de la comarca d’ Osona. El dia no és massa clar i l’horitzó es perd. El que si es veia clarament baix la vall era Viladrau. Després de fer un mos i descansar una mica reprenguérem el camí de tornada cap a Coll Formic.

Horaris:
Sortida Coll Formic 10.00
Arribada Sant Segimon: 11.21Sortida Sant Segimon: 12.18
Arribada Coll Formic: 13.37
Arrribada Sant Bernat: 13.52
A partir d’aquí, els horaris es descontrolen.

El fi de festes:
Estava planificat anar a un restaurant seleccionat per aquest aconteixement, però el Josep M. es va preocupar per esbrinar si estaria obert. Justament començaven a treballar el diumenge següent, per la qual cosa vam decidir anar a dinar al restaurant de l’Hotel Sant Bernat situat a la serra del Montseny (en el terme del poble de Montseny).
Som pocs clients, ja que els dies entre setmana només hi acudeixen gent desvagada o bé gent pecadora (al respecte anotem que entre aquests pecadors hi havia una convenció empresarial. Perquè cal allunyar-se per planificar estratègies empresarials?).
Ens atén molt amablement el Jordi (maitre, cambrer, cap de sala) que, desprès d’una estada llarga a Barcelona li va semblar convenient tornar cap a la reclusió i silenci de les muntanyes.
El dinar transcorre com està previst, menjar i beure tot el que podem (cal recuperar forces), entre mig de converses ben variades on, els polítics s’emporten la majoria de les garrotades.
Finalitzat l’àpat, el cuiner, Rashid, ens ve a saludar (ei! hem gastat 45 euros per cap). Ens explica els seus orígens (saharians), que se’n va anar a França, on va aprendre l’ofici. Va treballar a la Coupole a Paris i ara ja porta temps al St. Bernat. Coneix els cuiners del país i és un tio espavilat que ha sapigut fer-se un lloc en aquest espai complicat on el disseny i la xorrada van moltes vegades juntes.

Historia de Sant Segimon:
Les esglésies i les capelles El santuari de Sant Segimon de Montseny es troba a 1.230 m d'altitud, en un contrafort de Matagalls, entre els torrents de Rentadors i de l'Oratori. Fou un dels santuaris més importants de Catalunya entre els dedicats a un sant, però el culte se suprimí el 1936 i, encara que conegut i visitat pels excursionistes, ha perdut el caràcter de centre devocional. És documentat des del 1290, que sembla que es construí la primera capella sota una gran balma on, segons tradició, recollida literàriament al segle XV, havia fet penitència sant Segimon, rei de Borgonya, que fou mort el 523 pel rei franc Clodoveu (que s’havia convertit al catolicisme!). Des del segle XIV la capella esdevingué molt popular, i des del segle XV fins al XVIII l'església fou regida per deodonats o ermitans que vivien sota un estatut canònic, controlat pels rectors de Viladrau, i que recaptaven per al santuari per les diòcesis de Vic, Girona i Barcelona. A mitjan segle XVIII s'inicià la construcció d'un nou santuari a l'extrem de la costa, dit l'Obra Nova, ampliat successivament el 1647, el 1663, el 1681 i el 1732 fins a formar un important casal amb cel·les per als pelegrins i altres dependències, obres que culminaren amb la construcció d'una nova església el 1775. En el cim rocós que corona el santuari, l'ermità Miquel, procedent del regne de Borgonya, hi bastí vers el 1550 la capella de Sant Miquel dels Barretons, dita així per uns petits barrets que penjaven dels murs i que segons creença popular guarien el mal de cap. El santuari pertangué a la parròquia de Viladrau fins el 1837, que se n'apoderaren els amos del veí mas de Cal Gat i en tingueren cura fins el 1936. Entre el 1959 i el 1961 aquests propietaris emprengueren grans obres de reconstrucció i reforma que restaren posteriorment interrompudes. La capella de l'Erola, en una vall afluent al torrent de Sant Segimon, existia ja el 1580 i fou restaurada entre el 1641 i el 1659, ja que havia sofert un greu incendi el 1630, i novament el 1940. Té un gran atri o reposador al seu davant i prop seu hi ha un casal, ara abandonat. Dedicada a santa Maria de l'Erola, advocada contra el mal de verola, Guerau de Liost li escrigué uns goigs. A la petita serra de Montagut o de Puig-l'agulla (810 m), es troba el santuari de Puig-l'agulla, refet el 1975, el qual, encara que ja fora de l'àmbit de les Guilleries, hi és molt vinculat com a centre de devoció.

Puigsacalm

2007-10-30T08:35:00.000-07:00

Dia 29 juny 2006

La Ruta
Punt de sortida: Coll de Bracons (1.132 metres)
Accés: El Coll de Bracons es troba situat a la carretera GIV-5273 que de Les Preses passa per Joanetes i va a Sant Pere de Torelló i Torelló.
Descripció del lloc: Res de particular, hi ha lloc per aparcar. La carretera que prové de Joanetes té un fort desnivell, en canvi, pel cantó de Torelló és més pla però amb moltes corbes.
Descripció de l´itinerari: Un cop al Coll de Bracons i mirant el cantó de Joanetes, surt a l' esquerra el camí que hem d'agafar, el qual inicialment supera un tros de roca que cau sobre la carretera (senyals de pintura). Un cop superat aquest tros el camí es torna planer i va resseguint el vessant de la carena de la Roca del Corb. El camí transcorre entre boixos i una fantàstica fageda, al cap d' una estona, l' itinerari guanya desnivell fortament per un camí molt fressat fins arribar al Coll de Sant Bartomeu (1.249 m., 0:35 hores). Aquest coll és un important nus de camins, concretament 5, a la nostra esquerra, el que condueix al Puig de les Àligues, davant nostre n'hi ha dos que ens portarien fins a l' ermita de Sant Bartomeu de Covildases. Nosaltres agafarem el que s' enfila per la dreta direcció a la Font Tornadissa. El camí ressegueix el vessant de la muntanya i la vegetació és molt abundant, al llarg del qual podrem veure el poble de Vidrà.
Arribarem sense dificultat (cartells indicadors) fins a la Font Tornadissa (1.310 m., 1:05 hores). No hi ha paraules per descriure el lloc, una font abundosa sota un enorme faig, per ella mateixa ja val la pena aquesta sortida. Fem una ullada per veure si hi ha alguna salamandra, però no tenim sort.

Deixem la font per començar a pujar pels prats que tenim davant nostre fins a arribar als Rasos de Manter, on apareix un enorme prat que és envoltat de bosc. Aquest és un punt on fàcilment ens podem desorientar, però mai perdre. Continuarem pujant cap a la dreta direcció a la carena, el camí no és fressat. Arribarem, al cap de poca estona, a una creu de ferro del Centre Excursionista de Banyoles, continuarem la pujada tot seguint un filat pel bestiar fins a trobar una tanca de fusta que ens permetrà internar-nos de nou al bosc on trobarem de nou el camí ben fressat, seguirem endavant fins a trobar una farmaciola, lloc on hi ha la desviació a la dreta que puja de forma directa fins al cim del Puigsacalm (1.515 m., 1:45 hores). El cim és molt ample i té un enorme vèrtex geodèsic al mig, el vessant contrari és molt encimbellada sobre la Vall de Joanetes i la vegetació arriba molt a prop del cim. La vista és molt extensa i podem veure les principals muntanyes de la Catalunya Oriental, així com el Coll de Bracons, punt d´inici de la sortida.
El camí de tornada és més ràpid, o ja se sap allò que de cara avall...

Horaris
Durada 3 hores.
Dia soleiat i agradable. Dificultat mitjana o per gent en forma, fàcil.
Desnivell 383 metres
11.31 (al tronc que hi ha a mitja pujada)
12.19 prats desprès de la Font Tornadissa
13.00 cim Puigsacalm
14.46 (fageda, de baixada)
Dinar a la Vall d’en Bas

Santuari del Corredor

2007-10-29T12:13:00.000-07:00

Dia 2 de març de 2006

La ruta
Excursió a la serra del Montnegre. Anem fins al Santuari del Corredor.
A la sortida de Sant Celoni (per l’autopista), anem cap a la dreta (direcció parc del Montnegre). Continuem uns quilòmetres per la carretera, fins que a la dreta trobem un camí de terra (pìsta rural) amb senyalització de Parc del Montnegre. Continuem per la pista (en molt bon estat) fins una mica més amunt on, en un encreuament, deixem els cotxes.
Al costat mateix visitem un monument megalític (El dolmen de Pedra Gentil), desprès, sempre seguint la pista forestal ens enfilem fins al Santuari. Passem per la masia de la Rectoria Vella i desprès la de Can Pradell de la Serra. Al cap d’una hora i mitja arribem al Santuari. Entrem i ho visitem. Un retaule a l’altar que els nostres experts qualifiquen de gòtic. Hi ha restaurant, però sembla que s’ha d’encarregar prèviament, per tant, tornem enrere pel mateix camí. Poc abans d’agafar els cotxes ens desviem cap a l’esquerra per anar a veure una petita ermita en ruïnes. Tornem al cotxe i cap a dinar.
Fem un primer intent d’anar a un restaurant en direcció a Arenys de Munt (travessant la Serra del Montnegre), però avui està tancat, per la qual cosa continuem fins a Arenys de Munt, i ens quedem en el restaurant Els Tres Turons. Menjar de carns a la brasa. Bé de menjar i bé de preu. Ens en tornem a casa.

Horaris
Caminada 3 hores
Dificultat: poca
Dia esplèndid, despejat i sol, una mica de fred, però molt agradable.
10.12. Dolmen Pedra Gentil
12.19 Santuari del Corredor (tornada)
13.43 ermita en ruïnes

Alzines sureres

Santuari del Corredor

El castanyer d'en Cuch

2007-10-29T11:06:00.000-07:00

Dia 3 de febrer de 2006

La ruta
Aquesta és una excursió al peu del Montseny. Anem fins a Cardedeu, direcció a Cànoves, continuem per la carretera, fins a trobar un camí de terra a la dreta, on de seguida deixem els cotxes.
Emprenem el camí per una pista forestal que s’enfila per la muntanya (suaument). Al cap de poc trobem un encreuament. Agafem el de la dreta que continua enfilant-se (també suaument). A l’esquerra contemplem el pantà de Vallforners que, naturalment com a tal pantà és artificial.
Arribem fins al castanyer d’en Cuch, que no ens entretindrem en descriure ja que a continuació hi ha una extensa nota al respecte. Una mica més amunt d’aquest arbre hi ha un refugi-restaurant-casa rural, la Casa del Bosc, que la porten els mateixos propietaris del restaurant on anirem a dinar a Cànoves. Recuperem forces des de fora la Casa (doncs no hi tenen cap hoste), quatre ametlles, una poma i... els carquinyolis de la Carme! Que segur són molt bons, però amb els aires i l’alçada, encara milloren més.

Parem una estona i ara ja de baixada, retornem a l’encreuament. Arribem als cotxes i fins al restaurant..... Dinem a Cànoves (dos plats abundosos i postre, regat amb el corresponent vi, ja que avui hem fet una important despesa d’energies) i cap a casa.

Horaris
Caminada 3 hores
Dificultat: poca
Dia agradable, al començament una mica de boira, desprès el temps s’aclareix.
10.30 començament excursió
11.02 davant la masia, ja avançada l’excursió
12.49 camí de tornada, poc abans d’arribar a Cànoves.
13.30 arribada

Fauna i flora:
Fauna, poca cosa, alguna formiga, algun pardal i res més. De la flora destaquem els avellaners, que ens deixen una mica intrigats per la seva florida en unes formes en flors allargades que fa que pel moment no reconeixem els avellaners com a tal espècie. A més, naturalment el Castanyer d’en Cuch, que és la crème de la crème de l’excursió.

Nota històrico-cultural
El Castanyer Gros de la Baga d'en Cuch

Castanea sativa de la familia de les fagàcies i d'origen submediterrani oriental, el seu nom deriva probablement de la ciutat de Kastania a Tesalia o potser de la ciutat de Kastanis en el Ponto (Turquia asiàtica). En contra del que fa pensar per l'abundor, no és un arbre autòcton als Països Catalans, ja que fou introduït en l'època pre-romana.

Arbre corpulent de capçada frondosa que pot arribar a una alçària de 30 metres i viu alguns centenars d'anys. Les fulles són lanceolades i fortament dentades d'uns 20 cm, sense pèls i de color lluent. Tenen 15 parells de nervis aproximadament, rectes i paral·lels. són caduques. Floreixen en els mesos de juny a juliol amb flors masculines i femenines que donen per fruit la molt coneguda castanya que madura els mesos d'octubre i novembre. La fruita va recoberta d'un pelló eriçat d'espines rígides i punxants i acostuma a anar en grups de tres per pelló. El castanyer prefereix viure en terrenys flonjos, profunds, rics en matèria orgànica i no argilosos. Es multiplica per la llavor.

La fusta és molt preuada per la lleugeresa, la flexibilitat i la tenacitat, de gra molt fi, per la qual cosa és usada en ebenisteria, també per a cèrcols de bótes, etc... dels rebrots se n'obtenen les perxes, que són molt demanades a la indústria.

També ens dóna el taní, que és una substància astringent emprada en adoberia per la seva capacitat de convertir les pells dels animals en cuir.

Encara que en jardineria és força coneguda la terra de castanyer, no sempre té la genuïtat que n'indica el nom. Aquesta terra és àcida, rica en humus, no calcària i és el resultat de la descomposició de fusta i restes vegetals.
La major part dels castanyers a Catalunya els trobem a la província de Girona en 21.000 hectàrees, distribuïts per les Guilleries, la Garrotxa, l'Empordà, la Selva... també en podem trobar a la serra de Montsant i a les muntanyes de Prades.

La malaltia més greu que pateix el castanyer és la tinta produïda pel fong Phytopora cambibora, ha delmat les castanyedes europees i s'ha intentat la introducció de més resistents com la C. Crenata (japonesa) i la C. Molíssima (d'origen xinès).
Tenim aquí al nostre país castanyers monumentals com: el Castanyer Gros d'en Roters a Arbúcies; el Castanyer de les Nou Branques a Viladrau; el Castanyer del Pla de Sant Nicolau (Gironès); el Castanyer de Caselles (Santa Pau - Garrotxa). El conjunt de castanyers del Bosc d'Arola sobre Can Gat a Viladrau; el Castanyer de les Quinze Branques del Brull (Osona), etc... encara que l'arbre més rellevant i gruixut del país és, sens dubte, el Castanyer Gros de la Baga d'en Cuch (Cànoves- Vallès Oriental). El seu tronc té una circumferència de més de 14 metres, buidat de la soca formant un estatge de 4 metres quadrats. Aquest estatge té una obertura pel costat de tramuntana i una altra pel de migdia. Havia estat habitat per un carboner que hi tenia instal·lat un jaç, una taula, seients i fins i tot, aprofitant l'obertura natural que fa en l'interior d'un tronc superior, una llar de foc on encara és visible el sutge de la xemeneia.

Al mateix temps conserva una font baixant la margeda en direcció el torrent de Can Cuch, subsidiari aquest de la riera de Vallforners (a mitja hora). Fa poc, en una excursió social de la UES van puntejar dins del tronc d'aquest castanyer una sardana. Eren tres parelles agafades correctament.

Dit això, ja tenim prou informació sobre els castanyers i no cal embafar-nos amb tanta cultura.