Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 15 de gener de 2019

diumenge, 23 de desembre de 2018

Montcau i Cova Simanya

Montcau cova de Simanya

Día 18 de desembre de 2018




dissabte, 10 de novembre de 2018

La Fageda i Santa Margarida

Dia 9 de novembre 


Avui hem reunit una bona colla de xirucaires. Divuit. Serà per l'atractiu de l'excursió, Serà pels tons de la Tardor, serà per menú de la Moixina, serà per les xerrades i la companyia? Pel que sigui.
Tenim uns auguris de temps no gens favorables, però ja fa temps que hem decidir que quan es programa una excursió per poc que es pugui no es posposa.

Els auguris dolents, però la realitat ha sigut excel·lent. El que sí no ens han preparat bé els nostres ghies ha sigut la tardor. Encara és una mica prematur. Les fulles són verdes amb els primers tons vermellosos.

El paisatge està regat, net i bonic, excepte per si rellisques, llavors la marca del fang et deixa una mica "perdut".

(seguirà)

dimarts, 9 d’octubre de 2018

El Montgrí

Dia 9 d'octubre de 2018



















Per acabar la jornada un bon dinar al restaurant Palau Lo Mirador, Pla de l'Església, 1 Torroella de 

Montgrí  tel. 972758063

dimarts, 12 de juny de 2018

Camí de Ronda de l'Escala a Montgó

Dia 12 juny 2018



Hem recorregut una trajecte de 7,29 quilòmetres, en un camí una mica salvatge. Uns desnivells no gaire remarcables que no devien ser més de 160 metres, això si, pujades i baixades, però res de l’altre món. Els camins són senders, fins i tot de vegades per a cabres, i amb un cert perill de no estimbar-te si bades més del compte, tota vegada que es passa ben a prop del mar i dels seus espadats.
Havia sigut una zona cedida als militars americans on hi tenien unes instal·lacions suposadament per vigilar si hi havia algun “rojillo” per aquelles latituds. Ara no hi ha res, i gràcies a aquesta destinació el terreny és verge des de l’Escala fins a Montgó. Han quedat algunes nius de metralladores o de canons que són de la guerra civil.
Les vistes són esplèndides, especialment en un dia com avui, en que no bufa el vent i la mar està tranquil·la. A més, degut a les pluges d’aquesta primavera està força endreçat, els arbres i matolls fan goig, i fins i tot petites flors que surten en aquests indrets es fan mirar.
Hem sigut una bona colla, quinze excursionistes, i hem tingut la sort que gràcies a la gentilesa d’un bon amic i la seva família, ens ha guiat per l’excursió (no ets pots perdre) i ens han preparat una bona sardinada a casa seva.
Tot plegat no té preu i passarà a la història de les nostres excursions com una de les més reeixides ja que l’excursió ha sigut bonica però la conjunció astral ha fet que tot anés com una seda.



















dimecres, 9 de maig de 2018

El Miracle - Riner

Dia 8 de maig de 2018


Avui teníem programada una excursió al Solsonès, concretament des del Santuari del Miracle fins a Riner, un poble de ben pocs habitants totalment disseminats en masies repartides pel territori. L’excursió d’avui ha sigut molt especial, per l’atenció que hem rebut de qualificades persones del territori i per la singularitat del territori.
Sobre les 10 del matí, després d’una breu visita a l’ajuntament de Riner -integrat en el conjunt del Santuari del Miracle- sortim en direcció a Riner.
És la primavera, una primavera ben regada aquest anys i, per tant, els camps i la natura fan goig. No tan per les flors que també n’hi ha, especialment timó, romaní i argelaga, sinó pels sembrats tots d’un verd magnífic, els arbres, roures i alzines, blades, algun boix grèvol, i també algun pi, supervivents del paorós incendi de 1998 on va canviar el paisatge, i en recuperar-se, van tornar a sortir els roures i les alzines, autòctons, i només van quedar quatre pins supervivents de la replantació que havien fet per considerar que eren més rendibles per la fusta i velocitat de creixement.
Caminar per entre zones verdes és relaxant i propicia a deixar anar la imaginació amb pensaments i imatges tranquil·litzadores, que és una de les qualitats que volen mantenir els ciutadans del territori, preservant-los dels sorolls i de l’atabalament de les ciutats i llocs on la tranquil·litat i el silenci ha deixat d’existir.
El trajecte és d’uns 6 quilòmetres, gairebé tots de baixada. Travessem algun rierol on difícilment hi baixa aigua, però amb les darreres pluges hem de fer algun equilibri per travessar-lo. Ens expliquen que un ciutadà de Manresa, malauradament avui difunt, va tenir cura de fer una passarel·la a la que han posat el seu nom, així com la rehabilitació d’una part del castell de Riner que va dur a terme amb les seves pròpies mans. Així doncs, el nostre agraïment a Mariano Garriga que estimava aquesta comarca.
Gràcies als nostres guies i a Manel Casanovas, el cuiner de primera que en el seu dia va voler fer un canvi radical en el seu model de vida, ens vam trobar uns magnífics aperitius de truita salmonada, acompanyats per una copa de cava, la qual cosa encara va fer més bonic el panorama que des de la torre del castell es divisava.
Avui el castell, en una precària situació, és de propietat particular. Es conserva una torre de 16 metres d’alçada i uns arcs ogivals a l’interior. Al costat mateix del castell hi ha la Parròquia de Sant Martí de Riner, una església refeta totalment en el segle XVIII. Tot això, com el Santuari del Miracle, pertany al municipi de Riner, que el 1991 tenia 17 habitants.
La tornada cap a El Miracle l’hem fet amb cotxes particulars que han tingut la gentilesa de venir-nos a buscar ja que la volta sencera hauria sigut de 13 quilòmetres i no ens hauria permès visitar, prèviament al dinar el Santuari d’ El Miracle.
El Miracle pren la denominació d’espai barroc. El Monestir està regit per benedictins, actualment n’hi ha quatre. La seva vida és el treball i la reflexió, oració i espiritualitat. Són persones obertes amb les que la comunicació és fàcil. El complex del monestir està format per edificis molt grans, tant el que va ser l’hostalatge, com els altres edificis: el propi monestir, la Casa Gran, l’església, les cases d’acollida, la Casa d’Espiritualitat, la plaça del Santuari. Vam visitar l’església, que és una església inacabada, no derruïda parcialment. El primer que t’impacta a l’entrar és un gran retaule al fons que ocupa tot l’espai. Daurats, figures, al·legories, tot de fusta revestit d’or. És un retaule construït per l’escultor Carles Morató del segle XVIII. Tal com fa el barroc, vinga, omple-ho tot, figures i més figures, i l'or que no falti, un garbuix ple de significació. La Mare de Déu, que presideix aquest retaule, és relativament petita i d’origen desconegut. Una figura molt bonica. Una característica especial d’aquest retaule és que pot ser visitat per dins, per mitjà d’una escala t’apropes a la Mare de Déu.
I per acabar una breu referència a l’origen d’aquest Santuari. Es diu, s’afirma, es comenta, que el 3 d’agost de 1498 la Verge es va aparèixer a dos pastorets de la casa Cirosa -en Jaume i en Celdoni- i amb aquest motiu es va crear un Santuari, molt concorregut en els primers temps i que va poder aprofitar dues coses: la por, de la pesta bubònica que s’estenia per tot Europa, i també el poder de l’església, que va aconseguir que els habitants d’aquesta zona treballessin gratuïtament un dia a la setmana per la construcció del Santuari. En tot cas, també va jugar a favor que els diners eren abundants, degut a la producció de vi de la comarca i al fet de que la fil·loxera, que havia arruïnat a França, encara no havia arribat a aquesta zona.
Queda doncs per explicar el dinar barroc que el cuiner Manel Casanovas ens va preparar als vuit comensals que ens havíem reunit. Uns aperitius de formatge de producció pròpia i embotits, de primer, blat escairat amb un brou intens, de segon una ceba farcida de carn i bolets amb una salsa exquisida, i de postres mató o iogurt fet a casa. Tot boníssim i a un preu molt correcte.