Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 12 de juny de 2019

Alt Empordà: Palau Borrell, Puig Sagalar



Dia 11 de juny de 2019
Degut a diverses circumstàncies els caminants d’avui hem quedat reduïts a vuit. Els camins de l’Alt Empordà son complicats. Has de saber on vas, altrament perdre’t és molt fàcil.
La caminada d’avui és fàcil. Passem per camins rurals, amples i sense grans problemes. Els desnivell és de 175 metres. El problema és el temps. Ens havien anunciat pluja, i ho han encertat. No ens desanimem i a estones la pluja ens va deixant xops.
Passem per davant del castell i l’església de Sant Feliu de la Garriga, una propietat privada.
Finalment, fem el cim -175 m.-. L’important d’aquest punt és la vista sobre el Montgrí, el golf de Roses que més aviat endevinem que no pas veiem.
Anem i tornem pel mateix camí, ja que fer la ruta circular ens allargaria l’excursió i el temps continua sent amenaçant.
Arribem als cotxes i tot i la pluja, anem fins a la Fundació Olivar, de l’artista Enric Pladevall a Ventalló. Una mostra de la seva obra a l’aire lliure.
El temps no ens acompanya, i quan arribem a la Fundació ens desaconsellen la visita. La pluja és persistent. Ho deixem per un altre dia.
Anem a Dinar a el restaurant El Xalet, al petit poble de Colomers. Un restaurant força endreçat al costar del riu Ter. Un paratge segurament bonic que la pluja no ens deixa contemplar. Allí dinem el menú del dia. Un menú excel·lent, a un preu més que raonable -12€-. De qualitat i ben servit.
Tornada cap a casa. Algun embús degut a accidents a l’autopista. Tot i que el temps no ens ha acompanyat ha sigut una magnífica sortida.
















divendres, 17 de maig de 2019

Delta del Ebre

Dia 14 de maig de 2019














Avui som poquets, i és que des de Barcelona el Delta està lluny. Fem un circuit a peu per veure de prop els camps d’arròs de color verd perquè comencen a sortir de l’aigua o només els camps inundats per l’aigua, que eren la majoria.
L’atractiu principal, encara que no ho sembli, és precisament aquests camps d’arròs, les sèquies, el traçat dels camins i carreteres, les cases per deixar les eines.
Ara, tal com es veu el Parc Natural de l’Ebre, està cuidat, camins, petits miradors que t’enlairen uns metres per damunt del nivell zero, estàtues i altres motius ornamentals que decoren les vies més aviat per les bicicletes i els caminaires. No cal dir que la passejada d’uns 7 quilòmetres no ens obliga a aixecar la cama més amunt de 10 o 20 centímetres —tot es pla— fora, naturalment, de la pujada als miradors.
Segons com es miri el paisatge és monòton, però cal reconèixer que també és d’una bellesa singular, especialment en els bons dies que no fa vent ni els mosquits campen per on els dona la gana.
Ens passegem sense pressa des del punt d’embarcament on surten els creuers, fins gairebé arribar al mar, seguint per la riba nord del riu, acostant-nos a la desembocadura. Llavors girem cap a Riu Mar, i passem de llarg. I ben aviat tornem cap al punt de partida, perquè a les 13 hores tenim encomanada l’excursió en vaixell. Hi som nosaltres i una colla que venia de l’imserso que procedia de diferents punts d’Espanya.
La passejada pel riu es curta, ja que immediatament ens decantem cap un ramal que ressegueix l’Illa de Buda l la illa de Sant Antoni l’havia comprat un indiano i per tant, és particular.
Entre uns canyissars entra el barco i baixem per pujar a un punt de vista. L’extensió és grandiosa, camps i camps, aigual i aigual, sorra i sorra, vegetació ad-hoc, i al fons, lluny veiem flamencs.
Ens diuen que el Delta té una extensió de 320 quilòmetres quadrats, cosa que no discutim, i ens expliquen com ha anat evolucionant el Delta, com a conseqüència de que ara, amb les presses construïdes ja no arrosseguen tants detritus i per tant, alguna llacuna torna a aparèixer on hi havia hagut terra ferma.
El dinar el tenim encomanat a l’Hotel Delta, que ens van donar prou bon tiberi.
Quant a la fauna, hem de dir que tot i que no anàvem amb teleobjectius com toca, no vam poder practicar gaire, ja que les úniques aus que vam veure van ser algun ànec, potser alguna fotja, flamencs des de lluny, alguna garsa no sé si era imperial o només monàrquica, el blauet o martí pescador, i poca cosa més.
Canviant d’espècie no vam poder veure la sargantana cua-llarga.
Quant a la vegetació és la de platja, la de sorra, tamarius, joncs, canyissos, algun lliri de mar, i poca cosa més. Això sí, sobre l’extensió infinita d’aquells camps feia bonic.






dimarts, 9 d’abril de 2019

Lluça - Monestir i Castell


Dia 9 d'abril de 2019

 



Avui fem una excursió senzilla i bonica. El grup és reduït, nou en total. Anem al Lluçanès, concretament des del Monestir de Santa Maria de Lluçà, un recorregut circular, per tornar al mateix lloc. Un desnivell de 240 m. I un recorregut de gairebé 7 quilòmetres
En el camí veiem una espectacular bauma (o balma, segons) la Cova dels bous. Seguim fins arribar a la Masia de Can Vilaró, una edificació que porta molts segles a les seves espatlles i que a mesura que van créixer les necessitats es va anar fent més gran. Així i tot ses va fer molt correctament de manera que no dona aquesta sensació d’afegits, sinó d’una construcció homogènia. Prèviament veiem una espectacular alzina -l’alzina de Vilaró-.
Seguim fins a la casa del castell, abandonada i tancarà, amb una era espectacular sobre pedra.
Des d’allí agafem ja la pujada a l’ermita i el castell. Un camí que has d’agafar amb calma perquè fa una petita pujada. L’ermita és singular, rodona i des d’allí, avui es divisa les muntanyes dels Pirineus ben blanques per les darreres nevades. El Castell, una mica més amunt, són quatre pedres que no es decideixen a caure.
Retrocedim fins al monestir, on havíem deixat els cotxes i el visitem. Ens acompanya la persona encarregada d’aquestes visites, un entusiasta de les matemàtiques i sobre tot el sistema de números dels àrabs -el que ara utilitzem, perquè amb el sistema romà no hauríem arribat enlloc-. Especialment la visita es concentra en els claustre sobre el que ens fa unes completes explicacions. És un claustre petit -com també ho és el monestir- que deu ser un dels més antics del país. Té una forma rectangular que d’alguna manera es va adaptar a la forma que la pedra que el sosté. Ens parla dels àrabs que quan la conquesta van decidir continuar vivint entre els salvatges cristians que creien era més favorable que tornar a viure entre els seus congèneres àrabs. Aquest àrabs que es van quedar tenien coneixements de construcció i, sobretot, coneixements matemàtics, amb el que les seves construccions eren més fiables que les que feien els mestres d’obra cristians quins coneixements de càlcul, amb la numeració, romana, era molt complicat fer càlculs.
Entrem en una sala en la que s’exposen uns frescos procedents de l’església. Uns frescos que reprodueixen imatges de com era la vida en aquells temps, segurament l’aspecte més remarcable, tota vegada que l’aspecte artístic i l’estat de conservació els feien menys apreciables. La conclusió de la visita és que ha estat molt interessant, això sí, amb les explicacions de l’entusiasta persona que ens ho va explicar.
Ens queda la part final: hem de reposar forces. Ens arribem fins al poble del costat, Santa Eulàlia de Puigoriol, i concretament entrem a Can Penyora, on havíem fet una reserva. Un menú molt complert i variat, i una cuina molt bona. El preu 10 €.
Sortim del restaurant i tot està blanc, una pedregada que Déu n’hi do, que continua fins passat Vic, amb alguns problemes a la carretera com si fos el d’una nevada.