Total de visualitzacions de pàgina:

dimecres, 9 de maig de 2018

El Miracle - Riner

Dia 8 de maig de 2018


Avui teníem programada una excursió al Solsonès, concretament des del Santuari del Miracle fins a Riner, un poble de ben pocs habitants totalment disseminats en masies repartides pel territori. L’excursió d’avui ha sigut molt especial, per l’atenció que hem rebut de qualificades persones del territori i per la singularitat del territori.
Sobre les 10 del matí, després d’una breu visita a l’ajuntament de Riner -integrat en el conjunt del Santuari del Miracle- sortim en direcció a Riner.
És la primavera, una primavera ben regada aquest anys i, per tant, els camps i la natura fan goig. No tan per les flors que també n’hi ha, especialment timó, romaní i argelaga, sinó pels sembrats tots d’un verd magnífic, els arbres, roures i alzines, blades, algun boix grèvol, i també algun pi, supervivents del paorós incendi de 1998 on va canviar el paisatge, i en recuperar-se, van tornar a sortir els roures i les alzines, autòctons, i només van quedar quatre pins supervivents de la replantació que havien fet per considerar que eren més rendibles per la fusta i velocitat de creixement.
Caminar per entre zones verdes és relaxant i propicia a deixar anar la imaginació amb pensaments i imatges tranquil·litzadores, que és una de les qualitats que volen mantenir els ciutadans del territori, preservant-los dels sorolls i de l’atabalament de les ciutats i llocs on la tranquil·litat i el silenci ha deixat d’existir.
El trajecte és d’uns 6 quilòmetres, gairebé tots de baixada. Travessem algun rierol on difícilment hi baixa aigua, però amb les darreres pluges hem de fer algun equilibri per travessar-lo. Ens expliquen que un ciutadà de Manresa, malauradament avui difunt, va tenir cura de fer una passarel·la a la que han posat el seu nom, així com la rehabilitació d’una part del castell de Riner que va dur a terme amb les seves pròpies mans. Així doncs, el nostre agraïment a Mariano Garriga que estimava aquesta comarca.
Gràcies als nostres guies i a Manel Casanovas, el cuiner de primera que en el seu dia va voler fer un canvi radical en el seu model de vida, ens vam trobar uns magnífics aperitius de truita salmonada, acompanyats per una copa de cava, la qual cosa encara va fer més bonic el panorama que des de la torre del castell es divisava.
Avui el castell, en una precària situació, és de propietat particular. Es conserva una torre de 16 metres d’alçada i uns arcs ogivals a l’interior. Al costat mateix del castell hi ha la Parròquia de Sant Martí de Riner, una església refeta totalment en el segle XVIII. Tot això, com el Santuari del Miracle, pertany al municipi de Riner, que el 1991 tenia 17 habitants.
La tornada cap a El Miracle l’hem fet amb cotxes particulars que han tingut la gentilesa de venir-nos a buscar ja que la volta sencera hauria sigut de 13 quilòmetres i no ens hauria permès visitar, prèviament al dinar el Santuari d’ El Miracle.
El Miracle pren la denominació d’espai barroc. El Monestir està regit per benedictins, actualment n’hi ha quatre. La seva vida és el treball i la reflexió, oració i espiritualitat. Són persones obertes amb les que la comunicació és fàcil. El complex del monestir està format per edificis molt grans, tant el que va ser l’hostalatge, com els altres edificis: el propi monestir, la Casa Gran, l’església, les cases d’acollida, la Casa d’Espiritualitat, la plaça del Santuari. Vam visitar l’església, que és una església inacabada, no derruïda parcialment. El primer que t’impacta a l’entrar és un gran retaule al fons que ocupa tot l’espai. Daurats, figures, al·legories, tot de fusta revestit d’or. És un retaule construït per l’escultor Carles Morató del segle XVIII. Tal com fa el barroc, vinga, omple-ho tot, figures i més figures, i l'or que no falti, un garbuix ple de significació. La Mare de Déu, que presideix aquest retaule, és relativament petita i d’origen desconegut. Una figura molt bonica. Una característica especial d’aquest retaule és que pot ser visitat per dins, per mitjà d’una escala t’apropes a la Mare de Déu.
I per acabar una breu referència a l’origen d’aquest Santuari. Es diu, s’afirma, es comenta, que el 3 d’agost de 1498 la Verge es va aparèixer a dos pastorets de la casa Cirosa -en Jaume i en Celdoni- i amb aquest motiu es va crear un Santuari, molt concorregut en els primers temps i que va poder aprofitar dues coses: la por, de la pesta bubònica que s’estenia per tot Europa, i també el poder de l’església, que va aconseguir que els habitants d’aquesta zona treballessin gratuïtament un dia a la setmana per la construcció del Santuari. En tot cas, també va jugar a favor que els diners eren abundants, degut a la producció de vi de la comarca i al fet de que la fil·loxera, que havia arruïnat a França, encara no havia arribat a aquesta zona.
Queda doncs per explicar el dinar barroc que el cuiner Manel Casanovas ens va preparar als vuit comensals que ens havíem reunit. Uns aperitius de formatge de producció pròpia i embotits, de primer, blat escairat amb un brou intens, de segon una ceba farcida de carn i bolets amb una salsa exquisida, i de postres mató o iogurt fet a casa. Tot boníssim i a un preu molt correcte.












 







 








dijous, 26 d’abril de 2018

La Figuera - Priorat

Dia 24 d'abril de 2018

 

dimarts, 6 de març de 2018

Pont del Diable, masos del voltant i Vil·la de Centcelles


Dia 6 de març de 2018



Avui som vuit excursionistes. Comença el dia ventós, continua esplèndid i acaba amb un xàfec que dura poc temps mentre estem dinant, i novament sol.
Fem una ruta circular que comença en el Parc del Pont del Diable. Caminem 6,75 quilòmetres, en un temps -en moviment- de 2 hores, que amb aturades, un total de 3 hores.
El parc romàntic, dissenyat per l’enginyer Rafael Puig i Valls a finals del segle XIX i començaments del XX, del que encara en queda bona part. T’adones que estàs en un panorama mediterrani, la vegetació, el mar no gaire lluny, la ciutat, les restes i finalment l’aqüeducte.
Visitem el parc del Pont del Diable que alguns només havíem vist de lluny, des de la zona de descans de l’autopista. Pugem a dalt de l’aqüeducte i descobrim el seu autèntic nom d’aqüeducte de les Ferreres, i anem d’un costat a l’altre per reg de l’aigua. Vist de prop és fantàstic.
Continuem per un dels molts camins que hi ha en aquesta zona que compren des del Francolí fins el Gaià, una zona plena de masos avui pràcticament tots mig enrunats.
Ens desplacem a Constantí i fem la visita a la Vil·la romana de Centcelles. Molt interesant, una visita curta que consta de la visió d’un un vídeo, de pocs minuts de durada i desprès ens entretenim en les dues sales principals i en els mosaics i pintures del sostre que es conserven en forma fragmentada. El vídeo parla de l’emperador Constantí, i del seu fill, fins i tot sembla que aventuren que haurien pogut ocupar aquesta vila en alguna ocasió o també que sigui el mausoleu d’aquest emperador. La informació històrica està encara per estudiar, però promet. Els primers assentaments d’aquesta vil·la daten del segle I aC.
Acabem dinant al restaurant Mas Folch, que està en el quilòmetre 5 de la carretera de Reus a Constantí. És l’època de calçots i demanem una calçotada, cosa que no s’adiu gaire amb el restaurant, que està molt ben posat. Un lloc agradable on hem dinat prou bé.














dissabte, 17 de febrer de 2018

Begues-Castell d'Eramprunyà-Begues




Dia 13 de febrer 2018
És una excursió catalogada de fàcil ‘unes 2 hores i mitja caminant, que entre la visita preparada i les diferents aturades per gaudir de l'entorn allargarem a l'horari habitual.
El recorregut són 9,5 Kms. i tan sols 201 m. de desnivell acumulat i no seguits
Hem reservat fer una visita guiada al Castell d'Eramprunyà. Això ho porta el Museu de les Mines Prehistòriques de Gavà. 
La conveniència d'arribar al Castell a una hora determinada, concretament les 11,15h., ens condiciona l'horari de la excursió. Comencem a caminar a les 9,30h.