Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 23 d’abril de 2010

Mare de Déu del Mont

22 d’abril de 2010

Els set excursionistes, desprès de petites incidències en la recerca d’un pont petit que hi havia a no sé on, ens hem trobat a Besalú a les 11 del matí. El destí ens ha dut a prendre un cafè a cal Parent on, finalment, desprès de l’excursió hem anar a dinar.

L’excursió
Avui toca anar al Santuari de la Mare de Déu del Mont a la Garrotxa. És una muntanya de 1.123 metres d’alçada on, al cap de munt hi ha el Santuari.
És un punt mític degut a la seva història i també a les magnífiques vistes que hi ha del Canigó, de les planúries empordaneses, del Pla de l’Estany i dels Pirineus en general.
La història diu que Mossèn Cinto Verdaguer l’any 1884 hi va passar l’estiu i va escriure algunes parts del poema El Canigó que ja tenia força avançada. Li devia ser fàcil, doncs la visió que des d’aquell punt hi ha sobre el mateix massís del Canigó facilita la inspiració.
També va escriure sobre les gents de les contrades i el poema:


A LA VERGE DEL MONT
Oh Mare de Déu del Mont,
¿Com tan alta en sou pujada,
en un trono de penyals
dalt al cim d'una muntanya?
¿És per sentir els Angelets,
o per rebre el bes de l'alba
o per abastar un estel
el més bell de l'estelada?
No és per sentir els Angelets,
puix us volten en garlanda;
ni per veure eixir el sol;
per Vós no s’és post encara;
ni per abastar un estel:
prou n'esteu ben coronada;
sinó sols per beneir
d'Empordà l'hermosa plana
que teniu a vostres peus
pregant-vos agenollada.




La imatge de la Mare de Déu que dóna nom al santuari i, per extensió, a la muntanya és, en origen, una marededéu trobada, que ja era venerada, almenys des de 1222. Fou a principis del segle XIV, entre 1311 i 1318, que l'abat Bernat va fer construir un santuari per a la imatge fora del monestir, al punt més elevat de la muntanya. L'èxit de la iniciativa, amb gran atracció de pelegrins, provocà una disputa amb el bisve de Girona, Guillem de Vilamarí, que senyorejava el monestir, per controlar-lo. El bisbe interposà un plet, que acabà el 1319 amb un conveni entre les parts, segons el qual l'abat en mantindria l'administració i el bisbe el dret de visitació i la jurisdicció, i a més rebria un cens anual 10 lliures de cera.
El 1461
, en la vigília de la Guerra Civil Catalana, el bisbe hi va intentar prohibir el culte per considerar-lo un lloc on es reunien elements rfemences i antifeudals. El 1577 l'abat nomenà dos seglars com a administradors, amb facultats molt àmplies, que s'organita en en la confraria de sant Joan Baptista. Aquesta confraria és el precedent de la comissió per a la reconstrucció del santuari, creada el 1962 i transformada en Patronat del Santuari de la Mare de Déu del Mont el 1969, i de l'encara més recent Associació Amics del Mont.
Des de 1592
els abats de Sant Llorenç del Mont, molt minvat, van ser substituïts per priors, al ser agregat el monestir al de Sant Pere de Besalú. Des del 1833 el capellà custodi fou nomenat pel bisbe i, un cop suprimits tots dos monestirs el 1835, es féu càrrec també de la parròquia rural de Sant Llorenç de Sous instal·lada entre les ruïnes del monestir del Mont. El 1936, poc després de la guerra civil, fou saquejat pels anarquistes.
Entre 1949 i 1957
s'hi establí una comunitat de caputxins, que no prosperà per les difícils comunicacions que encara hi havia, abans de la construcció de la carretera. Entre 1962 i 1964 el patronat del santuari emprengué obres de consolidació i restauració, especialment a l'església. A partir de 1997, el bisbat de Girona, l'Ajuntament d'Albanyà i la Generalitat de Catalunya han renovat totalment l'hostatgeria i el restaurant.
Des d'antic el santuari ha atret pelegrins i romeus, sobretot de les contrades del voltant. Molts pobles de l'Empordà, la Garrotxa i el Pla de l'Estany hi organitzen anualment romiatges. La Mare de Déu del Mont és patrona de l'Empord'a
.

Com des de Besalú fins al Santuari hi ha molt desnivell, hem començar l’excursió des de Beuda a 855 metres d’alçada, amb la qual cosa descobrim que l’ascensió al Santuari per un camí de cabres, tal com ens va fer passar el nostre guia, va ser de 268 metres d’ascensió que no és cap marca, però que ens serveix per preparar-nos per ascensions de més envergadura.

Horaris
11.43 Beuda
12.43 Santuari
13.00 Reprenem la tornada
13.48 arribada a Beuda, Monestir de Sous
13.53 s’acaba la visita al que queda del Monestir

dinar a cal Parent (menú jueu de 18 euros, més molt de vi blanc, queda per 23 euros).
El dinar prou bo amenitzat per una forta discussió sobre si els camps sembrats, ara de color groc, eren naps o era colza. Finalment la narració històrica de com es desenvolupà l’europa del centre i els països balcànics, aconseguir fer que s’acabés la festa en pau.
Vam guardar per un dia de festa una ampolla de vi (obsequi d’un excursionista), un vi de Nulles –Adernats 2009-.

17.07 Besalú
17.30 tornada a casa


El monestir de Sant Llorenç del Mont
Aquest Monestir (modernament i de forma impròpia Sant Llorenç de Sous) d’estil romànic català fou una abadia benedictina
de l'antic comptat de Besalú, dins els límits del bisbat de Girona, situada a l'extrem més meridional de l'actual terme municipal d'Albanya (Alt Empordà). Les seves ruïnes es troben en el pla de Sous, a la falda de la muntanya del Mont. Fou centre del poble de Sous, actualment deshabitat, pertanyent a l'antic municipi garrotxí de Bassegoda, que fou incorporat el 1988 al d'Albanyà i, per tant, a la comarca de l'Alt Empordà. A les seves ruïnes es construí, a principis del segle XIX, l'església parroquial de Sant Llorenç de Sous.

Les primeres notícies que es tenen d'aquest monestir
es remunten a l'11 d'abril del 871, quan fou citat en un precepte expedit a favor del monestir de Sant Aniol d'Aguja pel rei franc Carles el Calb. Entre les possessions d'aquest monestir hi havia la muntanya de Sant Llorenç, amb l'església que hi havia estat fundada (montem sancti Laurenti cum basilica in honore Sancti Laurenti eusdem fundate).
El monestir tenia planta rectangular, orientada al migdia. El conjunt constava de dues àrees aproximadament d'igual extensió: al nord, l'església; i al sud, el claustre i les dependències monacals.
L'església, de grans dimensions, era de planta basilical, amb tres naus
i tres absis semicirculars. Pertany, estilísticament, al romànic llombard, del segle XI. La nau central comunicava amb les laterals a través de tres arcs formers de mig punt que descansaven sobre grans pilastres sense decoració, les quals suportaven les voltes, de quart de cercle les laterals i segurament de canó la central. Els absis estan decorats per la part exterior amb arcs cecs i faixes llombardes i per l'interior amb fornícules entre semicolumnes i capitells; el central té tres finestres de mig punt i els laterals només una. Sota el presbiteri hi ha una petita cripta. D'aquesta església es conserva completa la capçalera, la porta principal (sense decoració) i un dels laterals fins a l'arrencada de la volta de la nau central. Davant de la porta, situada a ponent, hi havia un atri, del qual només es conserva part d'un mur.
La porta que comunicava l'església amb el claustre
és al mur meridional d'aquella. Del claustre, que tenia planta irregular, segurament per adaptar-se a la topografia del terreny, només en resta la galeria adossada a l'església. Aquesta galeria està coberta amb volta de quart de cercle i té finestrals de mig punt. Les fotografies antigues que se n'han conservat indiquen que les altres galeries tenien coberta d'embigat de fusta inclinada i arcs de mig punt que descansaven sobre columnes distribuïdes en un sol rengle, tot datable en el segle XII. Els capitells estaven decorats amb motius vegetals i els que no foren robats es conserven en el Museu d'Art de Girona i en el Museu Arqueològic Comarcal de Banyoles. Verdaguer encara va poder veure una part del claustre dempeus el 1884.
A l'entorn del claustre hi havia les dependències monacals, en part fortificades, i datable entre els segles XI i XIII
.

El 1983
fou declarat Bé Cultural d'Interès Nacional. A partir de 1984 s'emprengueren campanyes de neteja, excavació i consolidació del conjunt monumental, a càrrec del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. El 2008 s'ha aprovat un projecte de restauració, impulsat per l'Ajuntament d'Albanyà i la Diputació provincial de Girona, que és afavorida per la recent potenciació turística del santuari. El conjunt, ara cedit a les institucions públiques pel bisbal de Girona, és actualment visitable, tot i que cal tenir en compte que es tracta d’unes runes en reconstrucció, interessants però que els queda molt per acabar aquesta reconstrucció.


dimarts, 6 d’abril de 2010

El Maresme

Desprès de la nevada

Dia 18 de març de 2010













































 

Sant Mateu, cornisa Litoral

Una passejada pel Maresme
Dia 10 febrer 2010