Total de visualitzacions de pàgina:

dilluns, 14 de desembre de 2009

Les tines de la vall del Flequer

Dia 10 de desembre de 2009

Els excursionistes d’avui (quatre) ens trobem a uns tres quilòmetres des de la sortida 49 de l’autopista Barcelona-Manresa, seguint la carretera que va des de la població del Pont de Vilomara a Rocafort. Deixem la carretera en aquest punt en una desviació cap a Oristrell, des d’on es divisa a la dreta, molt esvelta, una casa gran. Allí esperem el nostre guia pel dia d’avui. Per una sèrie de circumstàncies que no venen al cas, tenim la sort de disposar de forma altruista d’un guia formidable, entusiasta del territori, de les tines i de moltes altres coses ja que en sap un niu. Ens havia d’acompanyar una estona i finalment ens acompanya gairebé tot el matí. Com som poquets, ens convida a portar-nos en el seu cotxe (un 4x4, que els camins ho necessiten).


L'excursió

Entrem en el parc donant un gran tomb per la val l del Flequer. Molt aviat ens aturem per veure unes tines, les primeres dels nostre recorregut. Sorgeixen les primeres dificultats. Resulta que el territori és força complicat degut a que fa més de cent anys que les terres de cultiu van ser abandonades i envaïdes pel bosc. Aquest bosc ara està format bàsicament per pins, joves i espessos, que dificulten de forma més que notable el poder caminar per acostar-se a les tines. Poc desprès en veiem unes altres juntament amb les barraques corresponents que servien als pagesos per resguardar-se, desar eines i en alguns casos fer-hi estades curtes durant les èpoques en que calia fer més treball al camp. Aquestes barraques estan fetes de pedra seca, amb una teulada en forma de cúpula, feta de t al manera que la mateixa pedra era suficient per fer que el teulat s’aguantés d’una manera ferma. Per damunt de la teulada hi havia una capa de terra amb vegetació, tot plegat feia més habitable aquesta barraca i la protegia del fred i la calor. Ens aturem per veure a distància les grans masies, algunes d’elles fortificades. Cases grans de l’entorn que en el seu temps van ser d’una gran importància econòmica. La seva força es mesurava per la producció de vi i per la quantitat de mossos que tenia al seu servei. Seguim per anar cap a les Balmes roges, unes balmes situades molt prop de la carena d’una pedra rogenca que en el seu moment van estar habitades i encara en queden restes, tant de les pròpies edificacions com d’algunes tines construïdes en el seu interior.Desprès anem cap a la masia de El Farell, situada al cim d’un turó (un far) des d’on hi ha una vista esplèndida. A l’entrada del camí que hi porta una alzina important (alzina del Pelegrí).S’ha fet tard i el nostre guia ha de canviar la professió per anar cap al seu restaurant (Cal Carter). Ens deixa al costat dels nostres cotxes i ens acomiadem d’ell de forma provisional, doncs ens tornarem a trobar a l’hora de dinar en el seu restaurant. Com sigui que l’excursió d’avui ha sigut bàsicament en cotxe, decidim caminar una mica, i seguim a peu una camí que ens acondueix per la vall. Fem un tomb sufici ent per agafar gana i desprès d’una hora (o una mica més) recuperem els cotxes per traslladar-nos a Mura, a Cal Carter.











































 






 





 
Fi de festa
Teniem en la nostra memòria el record d’uns cigrons esplèndids que feien a Cal Carter, per tant, la comanda es configura amb dues racions de cigrons (amb una mica d’all i oli al forn, que no té fortor), i desprès dues racions de carxofes (una altra especialitat: carxofes, ou ferrat, i bolets, tot barrejat). El segon plat també excel·lent, cadascú demana el que li sembla. Finalment un “digestif” i ben contents cap a casa.









El pont gòtic de Vilomara

Ens queda encara una visita per fer: el pot gòtic de Vilomara. Està en el camí i decidim passar un moment per a veure'l. És força espectacular, llàstima que l'entorn per veure'l no està massa preparat.



Les tines
A continuació us presento un estudi que he fet sobre el tema amb uns dibuixos que expliquen el procés (és com els estudis que encarrega la Generalitat, bàsicament amb la tècnica de copy-past de les webs que he anat trobant a la xarxa)

Els termes de Mura, Talamanca i Rocafort durant l'alta edat mitjana van ser coneguts amb el nom de "Vall de Nèspola" topònim que fa referència a la riera de Nespres que rega i uneix els tres termes municipals. El relleu muntanyós, els camins estrets i escassos i el seu aïllament respecte les grans ciutats, els van convertir en els "tres pobles de mala mort" de què parla la dita. Era, és, un territori on els boscos ocupaven la major part del sòl. Un sòl sec i pedregós que no podia admetre cap altre conreu que no fos el de la vinya.
Durant el s. XIX el Bages va ser la comarca de Catalunya que més hectàrees de vinya tenia plantades i la que més hectolitres de vi produïa. El 1860 el 64% de les terres conreades eren de vinya. Pel que fa als tres termes municipals una de cada tres hectàrees estaven plantades de vinya; i encara se'n van plantar més quan a França hi va arribar la fil·loxera (1868) i va devorar els seus ceps.
Tot plegat va fer que els pagesos d'aquestes terres plantessin les vinyes en els vessants més costeruts de les muntanyes i solucionessin el problema del transport de la verema i la necessitat d'una fermentació homogènia amb la construcció de les tines i la fabricació del vi al peu mateix de les vinyes. Aquesta característica -única a tot Catalunya- ha esdevingut, juntament amb les barraques i marges de pedra seca, un dels signes d'identitat dels tres municipis.
La majoria d'aquestes tines solen estar reunides en grups i escampades pels tres municipis, si bé la més alta concentració es dóna en el municipi del Pont de Vilomara i Rocafort, i especialment a la Vall del Flequer i a la riera de Nespres.
Les tines solen ser de forma cilíndrica -tot i que n'hi han de cúbiques-, fetes amb pedra i morter de calç, i revestides interiorment per unes grans rajoles (cairons) de ceràmica envernissada de color roig de 40 x 40 cm.i lleugerament corbades en les tines cilíndriques. Se n'han inventariat prop del centenar. La capacitat mitjana sol d'unes 87 cargues de vi (10.500 l.). En tres casos s'han trobat dates a les llindes (1828, 1875 i 1911)




Una mica d’història
En el decurs dels segles XVIII i XIX a Catalunya van créixer de forma extraordinària les terres dedicades al cultiu de la vinya, degut a l’augment de la població i de l’exportació de grans quantitats d’aiguardent cap al nord d’Europa i a Amèrica. Aquesta situació va ser especialment important encara amb l’aparició i difusió de la plaga de la fil·loxera a França que va permetre que durant uns anys el preu del vi fos realment molt alt.

Així, gran part del territori estava destinat al cultiu de la vinya. Ja no tant sols els terrenys planers i de millor qualitat, sinó que també els terrenys més abruptes i escarpats que avui no es podem ni tant sols imaginar com a terrenys aptes per a cap tipus de cultiu. Si passegen per aquestes contrades hem d’imaginar-nos els vessants de les muntanyes, avui ocupats per boscos, plantats de vinya, amb marges de pedra seca que delimitaven estretes feixes de terra aspra i difícil de cultivar. En molts indrets fins i tot els animals de peu rodó, matxos, someres i rucs, tenien l’accés difícil i els ceps es treballaven a cop d’aixada i d’arpiots. Aquesta situació va provocar l’aparició d’unes construccions singulars, les denominades tines enmig de vinyes. Són el que en altres indrets de Catalunya es coneixen com cups o trulls. Són instal·lacions per a transformar el most en vi i que habitualment estan situades a la masia o casa del pagès productor. Aquest sistema de fer el vi és un cas únic a tot el món i atrau els especialistes en el negoci del vi, en la seva producció i en l’entorn històric que ho va propiciar.



 

dimarts, 1 de desembre de 2009

Saldes i Serra d'Ensija

Dia 19 de novembre de 2009


Avui som 8 excursionistes, comptant-hi el nostre guia. Ens hem reunit a les 10 en el quilòmetre 11,7 abans d’arribar a Saldes. Ens desviem per anar a deixar dos dels cotxes en el restaurant Pedraforca on, quan acabem l’excursió anirem a dinar (és qüestió d’estalviar gasolina).Continuem una mica més per la carretera del restaurant amunt, fins a poca distància deixem definitivament els cotxes i comencem a caminar.L’excursió del dia d’avuiL’inici de l’excursió comença en una carretera abans d’arribar al poble de Saldes. Una carretera que porta fins a l’Hostal Pedraforca, on deixem un parell de cotxes i continuem uns pocs quilòmetres seguint la carretera, fins que trobem l’encreuament d’una pista forestal que ens durà per la serra d’Ensija. Un desnivell no massa pronunciat que ens va enfilant i ens permet contemplar uns paisatges magnífics, tant de la pròpia serra d’Ensija com del massís del Pedraforca, que a tothora tenim davant a l’altra banda de la muntanya. A cada moment ens sembla que la vista és diferent de la que havíem vist pocs metres abans, per la qual cosa ens aturem per fer una nova foto. Desprès comprovarem que pràcticament són idèntiques. Anem pujant per una pista forestal en mig dels boscos de pins relativament joves que han crescut sobre unes terres en altre temps de cultiu, barrejats amb boixos força grans.Podem veure, en mig del bosc, prats i marges que donen notícia de que en un altre època tota aquesta contrada havia estat conreada. També veiem alguna resta de corrals, pletes i fins i tot alguna casa.Quan arribem al cim de la serra hi ha un pla (on arriba també una carretera asfaltada) i, a poca distància, el poble medieval ara en ruïnes.Ens aturem cinc minuts al poblat medieval i emprenem la tornada, però ara seguint un camí diferent. Baixarem pels graus. Una zona rocosa que és força espectacular.Travessem el riu salat, i una sèrie de ponts que passen per damunt dels rierols i que ha estat construït pel departament de medi ambient. El camí està molt ben senyalitzat i hi ha una sèrie de cartells que van explicant històries de la comarca.L’entorn en el que ens hem mogut durant tot el recorregut de la sortida, correspon a la zona mitjana de l’obaga de la serra d’Ensija (falda nord), entre els 1200 i 1600 metres, que a través dels anys a sofert una sèrie de canvis considerables degut als aprofitaments que els recursos naturals han anat experimentat d’acord amb les necessitats de la població que ha habitat a la zona Es té coneixement des d’antic i fins al segle XVI, que el recurs principal de la serra d’Ensija era la ramaderia ovina i el negoci de la llana, posteriorment i fins a principi del segle XX l’aprofitament de la terra per cultiu fins els 1600 metres d’altitud va ser prou notable degut a el increment de la demografia a les zones rurals, si bé la davallada demogràfica de les zones de muntanya va ocasionar des de fa uns cent anys un abandó dels cultius i una rapida invasió del bosc, i això va portar un nou aprofitament, el de la fusta per nodrir la gran demanda que requerien les mines de carbó de l’alt BerguedàDes dels anys trenta del segle XX, l’aprofitament del bosc ha anat paral·lel a l’explotació minera, que en el cas de Saldes va començar més tard que la resta de la comarca. En la Serra d’Ensija s’ha vist afectada aquesta explotació minera en diferents indrets, si bé en l’entorn en que ens hem mogut, no existeix cap accés directe a explotacions sota terra, ni a cel obert.Aquests darrers anys, han tancat totes les explotacions de mineria i la demanda de fusta ha sofert un retrocés considerable, i tal com hem pogut comprovar la nova explotació dels recursos naturals, estan sent els de tipus recreatius, turístics i d’esbarjo.


Visita al poblat medieval de Palomera

Aquest indret és conegut per la gent del País, com el Roc de Palomera, doncs és una penya-segat completament voltat per un barranc i per tan l’únic accés possible, és fent una grimpada per un corriol que mena a la part alta de l’esmentat roc, té una llargada d’uns 200 metres i una amplada màxima de 70 metres.Consta informació documentada del poblat, des del segle XII, fins al principi del segle XVI, en que va quedar totalment deshabitat En el moment de més concurrència hi habitaven 20 famílies, i per les diferents informa
cions que ens han arribat, sabem que era una possessió dels feudals de Bagà, la coneguda nissag
a dels Galceràn de Pinós.Només s’ha portat a terme una campanya d’excavacions, i per tan cal creure que són unes restes arqueològiques molt poc estudiades, malgrat ser un tipus únic de poblat ramader i situat a un altitud considerable, a fi d’aprofitar al màxim tan les pastures d’estiu de la part alta de la Serra d’Ensija, com els prats de la part més baixa de la muntanya.



Horaris
10.30 comencem a caminar
12.30 arribem a la Pleta de la Vila
12.45 visitem el poblat medieval de La Palomera
14.25 arribem al punt de sortida


Fi de festes



Ens quedem a dinar a l’Hostal Pedraforca. És l’hora de rebobinar la pel·lícula del dia. Tots hem quedat ben satisfets i al restaurant ens alimenten més que correctament. A l’hora dels “digestifs” la conversa s’eixampla. No falten temes. Des dels fets d’actualitat, fins a consideracions sobre el territori.Ha estat una
sort disposar d’un guia expert que coneixia molt bé la contrada i intentem (i aconseguim) convèncer-lo per veure si més endavant ens acompanya una altra vegada.