Hem
recorregut una trajecte de 7,29 quilòmetres, en un camí una mica
salvatge. Uns desnivells no gaire remarcables que no devien ser més de 160
metres, això si, pujades i baixades, però res de l’altre món. Els camins són
senders, fins i tot de vegades per a cabres, i amb un cert perill de no
estimbar-te si bades més del compte, tota vegada que es passa ben a prop del
mar i dels seus espadats.
Havia
sigut una zona cedida als militars americans on hi tenien unes instal·lacions
suposadament per vigilar si hi havia algun “rojillo” per aquelles latituds. Ara
no hi ha res, i gràcies a aquesta destinació el terreny és verge des de l’Escala
fins a Montgó. Han quedat algunes nius de metralladores o de canons que són de
la guerra civil.
Les
vistes són esplèndides, especialment en un dia com avui, en que no bufa el vent
i la mar està tranquil·la. A més, degut a les pluges d’aquesta primavera està
força endreçat, els arbres i matolls fan goig, i fins i tot petites flors que
surten en aquests indrets es fan mirar.
Hem
sigut una bona colla, quinze excursionistes, i hem tingut la sort que gràcies a
la gentilesa d’un bon amic i la seva família, ens ha guiat per l’excursió (no
ets pots perdre) i ens han preparat una bona sardinada a casa seva.
Tot
plegat no té preu i passarà a la història de les nostres excursions com una de
les més reeixides ja que l’excursió ha sigut bonica però la conjunció astral ha
fet que tot anés com una seda.
