Total de visualitzacions de pàgina:

dijous, 10 d’abril de 2008

Cartoixa de Montalegre i Museu Mina Vella

Dia 10 d'abril de 2008



Avui estava prevista una excursió a Núria, però altra vegada els homes del temps ens han acollonit i ens ha semblat prudent posposar aquesta sortida i cercar una alternativa. Com sempre hi ha qui es preocupa per la comunitat i ens ha fet una proposta adient.
Ens hem acollit a aquesta proposta fins a set excursionistes, que ja són ganes de donar-los aquest nom quan es tractava de visites culturals i gastronòmiques (hi ha la sospita que crida més la gastronomia que l’excursionisme i la cultura).

Com arribar-hi
Per arribar a la Cartoixa heu d’agafar la pota nord, la que va del nus de la Trinitat a Mongat, i sortir per la sortida 22, i aleshores agafar la carretera B-500 en direcció a Mollet. Abans trobareu una desviació a mà esquerra en direcció a Montcada i Reixach, però no és aquesta. La carretera que va de Badalona a Mollet és una carretera que va fent giragonses per guanyar alçada. Arribarà un moment en el que trobareu un indicador per girar a mà dreta cap a Tiana i Mongat. Doncs bé, aleshores cal girar immediatament a mà esquerra. Ja veureu un gran barri. Ens podríem trobar allí. Després s’ha de continuar per una pista forestal fins a l’entrada de la cartoixa.











La Cartoixa


Jesús, … Oh Bondat ! Oh Bondat !
Sant Bru



Els horaris de la Cartoixa de Montalegre de Tiana imposen que arribem a dos quarts d’onze per començar la visita, ja que després, a les 12 tenen el dinar.
Una curiositat que una vegada visitat el Monestir ja no ho és tant, és que no admeten dames en el seu recinte. Per tant, en prenem nota i es queden a casa.

Ens rep el germà Josep Maria, que ens diu que és de Terrassa i que havia treballat a la Caixa de Terrassa fins que va rebre l’avís del Senyor i va decidir canviar la seva vida i dedicar-la a la seva glorificació i servei. De seguida ens assabentem que els cartoixans va ser una ordre fundada per Sant Bru, que l’any 1084 es va retirar amb sis companys a les muntanyes alpines de Chartreuse. Entre les seves regles més estimades està l’oració i el silenci. La fabricació del licor chartreuse no deixa de ser una anècdota i, quan es fabricava a Tarragona, no hi havia cap monjo ni comunitat al front d’aquesta activitat.
És un home que ens sembla poc comunicatiu, però com veurem després, ens va explicant moltes coses sense reserva tot i que comencem a entendre la impressió que ens havia causat en el primer moment. Són les regles de la comunitat, silenci i pregària.
La seva vida diària comença a ¾ d’una, que es lleven al maitines, resen una estona i se’n tornen a dormir, fins a ¾ de 7, que tornen a llevar-se per assistir a la missa, bé sigui oficiada per ells mateixos en una capella bé sigui més comunitària (que només es produeix el diumenge i dies de festa). No esmorzen (forma part del seu dejuni), ni tampoc mengen carn. La resta del dia se’l passen a la seva cel·la, estudiant, resant i treballant. Ens en mostra una. Un habitacle espaiós però com tot en aquest monestir d’una sobrietat espartana (o més que espartana). Un primer espai com a rebedor, un segon espai per treballar i dormir, un altre per treballs manuals i finalment el bany. A més disposen d’un petit pati privat i un mirador en el cas que ens ocupa fantàstic de cara a sud des d’on es veu el mar.
Mengen a la seva cel·la i els entren el menjar a través d’una finestreta. Només es reuneixen per menjar comunitàriament els dies de festa i com són pocs enlloc d’un lector posen una gravació. Per tant, no parlen en tot el dia i sembla que no ho torben pas a faltar. Abans tenien altres activitats, com tenir cura de l’hort o treballs d’enquadernació de llibres, però ara són molt pocs pares i germans (pares els que diuen missa) i a més són d’edat provecta, per la qual cosa han deixat d’ocupar-se’n. L’hort el tenen subarrendat i no queda massa clar de què viuen.
En tot cas observem la sobrietat del seu vestit. Una sotana blanca amb acabament amb serrell (perquè no s’hagi de tenir cura de com s’acaba), l’hàbit més o menys d’aquest estil i per damunt d’ell una espècie de davantal que els protegeix.
A les 8 se’n van a dormir.

Pel que fa a l’edifici sembla que es va començar a construir cap allà l’any 1200 i van finalitzar el 1463. El monestir consta de dos claustres, al voltant dels quals hi trobem totes les cel·les dels monjos.
El Monestir comprèn una superfície gairebé des del mar fins a la Conreria, ara arrendada a la Fundació Pere Tarrés i ara es dedica a casa de colònies.

Visitem el cementiri, on els monjos són enterrats damunt una fusta i directament sota terra. La seva mort, igual que passa amb altres religions, és una festa, ja que indica que estan a la glòria amb el Pare.
Els claustres, enganxats un a l’altre, és una construcció singular. Els passadissos són immensos, llargs, i ena bona part està restaurada i fa força goig.
El monestir en general està curiós però potser una mica deixat. Els jardins interiors del claustre i en general la conservació és una mica massa sòbria, segurament no tenen recursos gairebé ni per sobreviure.
Visitem l’església interior i la capella exterior i també el refectori.
Són les 12 en punt i ens acomiadem del germà Josep Maria, agraint-li la dedicació de temps i per tot el que ens ha mostrat.
En tot cas sortim tots una mica impressionats perquè el que hem vist és una cosa una mica insòlita en el SXXI. Ens traiem el barret davant d’ells, però ens costa una mica imaginar-nos les motivacions que els pot haver dut a aquest tipus de vida. Si, la vocació, la crida de Déu, però...




Museu de la Mina Vella de Vilassar de Mar

(Us adoneu, de Vilassar de mar, no de Vilassar a seques). És la nostra segona visita. El nostre guia ens porta a través d’uns carrers i carreteres que pretenen despistar-nos, perquè mai més puguem tornar a trobar aquesta adreça.
Passem el cementiri (prop de ca l’Eudald), i al costat mateix hi ha l’edifici de l’antic molí de farina. Un molí que era mogut per l’aigua de la mina i va ser construït el 1806.
El nostre expert ens explica el funcionament de l’estació meteorològica, després veiem el pou, un dels més amples de la comarca (3 m. diàmetre i 45 de fondària). Ens explica quins dipòsits tenen i quina és la seva capacitat (12 milions de litres, quan els consum és de 4 milions). Sobre els dipòsits hi tenen instal·lada una estació solar fotovoltaica.
L’aigua de la companyia procedeix de la mina, dels pous que té la companyia i la que arriba del Ter (pràcticament 4/5 parts procedeix del Ter).
La casa molí és ara un museu al voltant de l’aigua i de la seva explotació. La casa mostra objectes d’aquest entorn i a baix, veiem encara com funcionava el molí i també com era una mina d’aigua (excavada sota terra).


















Fi de festa
Anem a dinar al restaurant Santa Marta, a Cabrera de Mar. Un lloc molt bonic i tranquil i el menjar ha estat força bé. Menú 17 euros, però hi hem posat un plus de vi i ens ha costat 25 (ben gastats).

Avui les converses han versat sobre l’espiritualitat. Es veu que estem encara corpresos de la visita a la Cartoixa.
La mística ho amara tot? És possible viure en un racó de món sense saber res del que passa a la resta? Ens resulta difícil arribar a conclusions, mentre, ens anem empassant uns cigrons estofats que són una delícia.
Poc a poc les converses es van decantant cap a la memòria, cap a la història, cap al que expliquen tant Josep Benet com Jordi Pujol. Les diferències quant a lideratge i convenciment d’aquests homes amb els que manen avui.
Demanem una altra ampolla de vi, en aquest cas com a les bodes de Canaa, de més qualitat. Seguim amb temes de viatges i finalment ens conjurem per la propera excursió, que si no hi ha cap inconvenient serà a Fontalba i Núria.