Dia 14 de maig de 2019
Avui
som poquets, i és que des de Barcelona el Delta està lluny. Fem un circuit a
peu per veure de prop els camps d’arròs de color verd perquè comencen a sortir
de l’aigua o només els camps inundats per l’aigua, que eren la majoria.
L’atractiu
principal, encara que no ho sembli, és precisament aquests camps d’arròs, les
sèquies, el traçat dels camins i carreteres, les cases per deixar les eines.
Ara,
tal com es veu el Parc Natural de l’Ebre, està cuidat, camins, petits miradors
que t’enlairen uns metres per damunt del nivell zero, estàtues i altres motius
ornamentals que decoren les vies més aviat per les bicicletes i els caminaires.
No cal dir que la passejada d’uns 7 quilòmetres no ens obliga a aixecar la cama
més amunt de 10 o 20 centímetres —tot es pla— fora, naturalment, de la pujada
als miradors.
Segons
com es miri el paisatge és monòton, però cal reconèixer que també és d’una
bellesa singular, especialment en els bons dies que no fa vent ni els mosquits
campen per on els dona la gana.
Ens
passegem sense pressa des del punt d’embarcament on surten els creuers, fins
gairebé arribar al mar, seguint per la riba nord del riu, acostant-nos a la
desembocadura. Llavors girem cap a Riu Mar, i passem de llarg. I ben aviat
tornem cap al punt de partida, perquè a les 13 hores tenim encomanada
l’excursió en vaixell. Hi som nosaltres i una colla que venia de l’imserso que
procedia de diferents punts d’Espanya.
La
passejada pel riu es curta, ja que immediatament ens decantem cap un ramal que
ressegueix l’Illa de Buda l la illa de Sant Antoni l’havia comprat un indiano i
per tant, és particular.
Entre
uns canyissars entra el barco i baixem per pujar a un punt de vista. L’extensió
és grandiosa, camps i camps, aigual i aigual, sorra i sorra, vegetació ad-hoc,
i al fons, lluny veiem flamencs.
Ens
diuen que el Delta té una extensió de 320 quilòmetres quadrats, cosa que no
discutim, i ens expliquen com ha anat evolucionant el Delta, com a conseqüència
de que ara, amb les presses construïdes ja no arrosseguen tants detritus i per
tant, alguna llacuna torna a aparèixer on hi havia hagut terra ferma.
El
dinar el tenim encomanat a l’Hotel Delta, que ens van donar prou bon tiberi.
Quant
a la fauna, hem de dir que tot i que no anàvem amb teleobjectius com toca, no
vam poder practicar gaire, ja que les úniques aus que vam veure van ser algun
ànec, potser alguna fotja, flamencs des de lluny, alguna garsa no sé si era
imperial o només monàrquica, el blauet o martí pescador, i poca cosa més.
Canviant
d’espècie no vam poder veure la sargantana cua-llarga.
Quant
a la vegetació és la de platja, la de sorra, tamarius, joncs, canyissos, algun
lliri de mar, i poca cosa més. Això sí, sobre l’extensió infinita d’aquells
camps feia bonic.
