Total de visualitzacions de pàgina:

divendres, 14 de març de 2008

Castell de la Popa

Dia 13 de març de 2008

Avui toca una excursió succedani o substitutòria de la prevista en el seu moment, tota vegada que volíem anar a Núria, però les inclemències meteorològiques de la setmana passada ens ho han fet repensar.
Hem tingut la sort que en el grup hi ha coneixedors del país i hem pogut trobar una proposta d'excursió prou atractiva, per tant, ens dirigim al Castell de la Popa. Res a veure amb Transilvània ni amb castells encantats.

Els excursionistes som sis i ens hem trobat a la sortida de Castellcir (a dos quilòmetres de Castellterçol). Just a la sortida del poble, al costat de l’escola o guarderia, surt un camí (pista forestal) que comença a baixar (desprès ens tocarà pujar).
El panorama és prou bonic, zones de muntanyes i boscos, no salvatges, però que estarien en molt bon estat si no fos... per la manca de pluja. Què hi farem!
A l’anada seguim sempre el camí de la dreta, fins que veiem primer una codina (ara ja sabeu què és, oi?, foto superior), i finalment albirem el castell. Ens hi enfilem pel camí am ple, hem d’obrir algunes portelles pel bestiar i per poder passar nosaltres. El camí no ofereix la més petita dificultat. El castell és majestuós i impressionant, la pena és que estigui pràcticament en ruïna i que ningú se’n vulgui fer càrrec del seu manteniment, no ja reconstrucció.
Parem una estoneta per reposar i agafar forces i menjar els reglamentaris carquinyolis. Mentre erem al castell van arribar uns caminants (jubilats, naturalment).
A la tornada vam seguir el camí de la dreta (en sentit de tornada, és a dir, una ruta diferent, segurament una mica més curta. Encara que l’excursió no ha sigut massa complicada, una mica cansats si que arribem, i ara toca anar a recuperar forces.







Horaris:

9.41 sortida des de les escoles
11.11 arribada al castell
11.40 sortida per tornar
13.00 arribada al punt de sortida













Una mica d’història

Alguna referència sobre aquest castell, no sé si massa fiables. L’any 1107 aquest castell era de Guillem Ramón d’ Òdena, un dels membres del llinatge dels Òdena, sembla ser una família força conflictiva.
Més tard el 1294 Roger i Gelabert de Castellcir consten com a propietaris del castell.
La saga desapareix cap a l’any 1348 a causa de la Pesta Negra, per més que sobrevisqués Almanda, una de les filles. El 1363 el castell passa Guilabert de Centelles que el rep de mans del rei, tot i que la crònica no diu qui era aquest rei. Poc després passa als Bell-lloc.
Vint anys després Ramón de Planella el compra juntament amb els Mura i Granera, que el mantenen fins el 1942. La història no diu res més, però el fet es que avui està totalment abandonat i cada dia més degradat.
Se’l coneix també com el "castell de la Popa" per la seva forma de vaixell.







Fi de festa
Desprès de triar i remenar (a Castellterçol hi ha força restaurants) vam decidir anar a La Violeta. Un restaurant endreçat que tenen un menú d’11 euros. El restaurant està decorat amb unes fotografies de l’època (SXIX?), amb diligències de cavalls i cotxes de línia -Sagalés-, són fotos que val la pena veure-les.
La clientela es va decantar pel menú: unes llenties amb ibèric o bé una amanida, i de segon va ser molt lloat el salmó, però també la botifarra amb mongetes de Santa Pau (prèvia negociació amb la mestressa ja que en el menú original anaven amb escalivada). Per postres, arròs amb llet i gelat de mandarina, i algun gormand, pastís de xocolata. El nostre sommelier ens va demanar un Somontano. Amb la qual cosa
vam arrodonir l’àpat.
Aquest bon posicionament en el restaurant, ens va permetre un ampli comentari sobre les eleccions i sobre tots els follons polítics dels darrers dies. També naturalment l’apartat cultural va tenir el seu espai i així Rodofo Chiquilicuatre i la seva reeixida cançó -Chiki, chiki- ens va ocupar una bona estona.
Ja en un terreny més elevat, es parla de llibres i la recomanació es decanta per: El señor Ibraïm y las flores del Coran, d’un francès que es diu Eric-Emmanuel Schmitt, sembla que es tracta d’un llibre no massa extens i prou interessant. Amb el mateix títol es va fer una peli (Monsieur Ibrahim et les fleurs du Coran, 2003, dirigida por François Dupeyron) que també va ser ben bonica. El/la nostra informant no ens ha dit l'editorial, ni les pàgines ni quan val, dades que fàcilment es poden obtenir en qualsevol llibreria.
Altres recomanacions: el documental Els Alps que es pot veure al cinema Imax, sembla prou recomanable per tots aquells que vulguin anar properament a Zermatt http://www.imaxportvell.com/


"mil flors"