Total de visualitzacions de pàgina:

diumenge, 18 de gener de 2009

Monestir de Sant Pere de Casserres

Dia 4 desembre 2008

Ens varem trobar a les 10 del matí al Parador de Sau. Després de fer obrir el bar ens varen preparar uns cafès i tallats i un cop ja amb forces varem començar l' excursió des de el mateix Parador. Aquest cop es va integrar al grup un nou excursionista i en total varem ser sis.
És una excursió amb algunes petites pujades i baixades però sense grans desnivells. El parador està a 540 m. d’alçada, mentre que el Monestir està a 450 m. Varem caminar aproximadament una hora i mitja per anar i potser una mica menys per tornar. Varem passar per l’antic camí dels monjos, que és un camí de ferradura, amb vistes al pantà i amb algun tros ombrívol i humit. Un cop al Monestir varem tenir temps per visitar-lo i mirar un audiovisual que projecten. Les vistes des del Monestir són magnífiques. El Monestir està situat a la carena de Casserres que en aquest lloc forma una petita península rodejada per un espectacular meandre del riu Ter. El Monestir que ara es troba molt ben restaurat és el monument romànic més important de les Guilleries, va ser construït al segle XI, i es l' únic monestir de l' ordre benedictina a la comarca d' Osona.

Una mica d’història
Ja en el 898 està documentada l’existència d’un Castrum Serrae que complia una funció estratègica i defensiva en aquest territori. En el seu interior hi havia una petita església consagrada a Sant Pere.
El domini era dels Comptes de Barcelona tot i que els feudataris eren els vescomtes d’Osona i Cardona. L’any 1006 van traspassar els drets als abats i al prior del cenobi. El castell fou totalment derruït en la guerra civil catalana del 1463, mentre que el monestir havia sigut començat a edificar en l’any 1005, quan la vescomtessa Ermetruit va demanar la cessió del domini de Casserres.
Al voltant d’aquest monestir s’explica una història propera a una llegenda urbana. Fa molt temps va néixer un fill en una família molt rica i poderosa que, als tres dies de néixer ja parlava com un adult. Els va dir als seus pares que moriria molt aviat i que quan moris l’havien de carregar en una burra cega i que ella sola el duria fins al lloc on s’hauria de construir un monestir... és més llarg, però finalment va anar a parar al lloc on ara està construït el Monestir. Els frares havien conservat el cadàver del nen sant, fins que fa uns 30 anys el van robar. Per secret de confessió es va poder recuperar tot i que la seva conservació actual, segurament derivat de les penalitat dels robament, està en un estat lamentable.
Casserres és l’única casa benedictina d’Osona amb vida monàstica durant molts segles i la que ha deixat un més important llegat històric i monumental. També va passar d’abadia a prioral, però la seva unió al monestir borgonyó de Cluny li va assegurar més de tres segles de notable vida religiosa. Com molts altres monestirs tingué un parell llarg de segles de decadència, però en compte de ressorgiment tardà el 1573 fou unit com a simple granja, lloc d’explotació o font d’ingressos als jesuïtes del col·legi de Betlem de Barcelona. Ells van mantenir-hi encara el culte fins a la seva expulsió per Carles III el 1767.
Posteriorment va passar per diverses mans i propietaris, circumstància que van afavorir la seva degradació.
El 1931 el Monestir fou declarat Monument Històric i Artístic Nacional, però les malvestats de la guerra civil no van ajudar gens a una restauració, fins que en el 1960 la difusió de l’obra d’Eduard Junyent la Catalunya romànica va fer possible que es prenguessin en serio la restauració empresa pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat els any 1994-98.

Pel que fa a l’església és una de les més importants (romànica) de Catalunya per la seva dimensió i singularitat; és més ampla que llarga. El refectori, la cuina, el claustre,... tot molt interessant.

Ens va cridar més l’atenció el fet que quan s’entra al monestir hi ha una placa amb el nom d’En Joan M. Pujals. Primer algú va pensar que devia estar enterrat allà, però després vaim veure que no, que només era per deixar constància de que s’havien iniciat les obres de restauració quan ell era Conseller de Cultura (com veieu al pobre, algú ja l’havia enterrat). Després a dintre l’església hi ha una altra placa del dia de la inauguració de la restauració amb les noms de l’expresident Pujol, el del President del Parlament de Catalunya i el de tots els bisbes assistents a l’acte, en la que fan servir una paraula, que no recordo, per fer referència a aquest acte.

Fi de festes
Un cop acabada l' excursió varem anar a dinar a Ca La Manyana que es un hostal restaurant situat a Sant Julia de Vilatorta on varem dinar molt bé i varem tenir una bona sobretaula amb una interessant tertúlia. Per tant, queda pendent una excursió que ens permeti anar a dinar al restaurant Fussimanya de Tavèrnoles, del que ens han parlat molt sovint però que encara no hem tastat la seva cuina.

divendres, 9 de gener de 2009

Via Romana de Parpers, riera de Riudemeia i el Cros d’Argentona.

Dia 20 novembre 2008

Malgrat ens faltessin dos puntals, que estan de viatge per les antípodes, seguim amb la nostra consuetudinària sortida mensual.

Aquesta vegada amb una directora d’excursions competent i coneixedora del territori, ens hem passejat per les estribacions de les muntanyes del maresme i de la zona nomenada “Parc de la serralada litoral”.

Ens trobem set caminants a les nou del matí a les afores d’Argentona, per emprendre una suau caminada cap dalt el Coll de Parpers. Aquest coll de 310 metres d’alçada que separa el Maresme del Vallès Oriental, ha estat de sempre la cruïlla de camins entre Mataró i Granollers. Si bé ara hi ha una autopista (de pagament, naturalment), en tot el segle passat funcionà la carretera C 1415, que uní des de 1891 les dos comarques. Però nosaltres no estem per carreteres i hi anirem per la Via Romana, abans, però, admirem una magnifica masia, que va ser decorada per en Josep M. Sert. Ara hi fan casaments. En diuen Bell Recó.

Fins al esmentat any 1891, la via romana unia les poblacions de Iluro (Mataró) i Granularia (Granollers), i ha estat ben alliçonador pujar per aquest camí mil·lenari tot comprovant tant l’esforç que devia suposar la seva construcció com les dificultats de comunicació existents durant centenars i fins a milers d’anys. Hem pogut contemplar malgrat el seu deteriorament, la construcció romana dels murs que protegien el camí i les explicacions respecte de pagesos i pescadors que l’utilitzaven per el comerç entre les dos comarques i fins i tot bandolers que senyorejaven per aquells voltants.

Arribats a dalt el Coll, contemplem un gran monument, erigit en recordança de la molta gent del maresme que allà van ser afusellats en la guerra incivil de trista memòria, i que amb la democràcia va ser rebatejat en honor de tots els morts tant d’una banda com de l’altra.
Seguidament continuem per un agradable camí de baixada que tot passant entre boscos ens deixa al peu de la dita riera de Riudemeia, riera que per la seva llera seguim tot contemplant un boscos ben frondosos fins que arribem a Can Riudemeia. Allà contemplem un monumental pi i intentem visitar la antiga casa o masia que ens diuen està datada de principis del segle XI, si bé no es pot veure, i a més constatem des de fora que està força deteriorada. Un dels avantpassats d' aquesta nissaga va ser el primer en trepitjar les platjes de Mallorca, quan Jaume I va conquerir-la el 1229.

Seguidament, i en total desprès de dos hores de camí, arribem als cotxes, i continuem cap a Argentona per a visitar la joia arquitectònica d’aquesta població. Es tracta de la casa Garí construïda per en Puig i Cadafalch a les darreries dels segle XIX. Està molt ben restaurada i fa goig de veure. És realment impressionant aquesta joia del modernisme, està molt ben restaurada amb l’inconvenient que no es pot visitar i ens hem d’acontentar tot veient-la des de fora resseguint els murs d’un immens i meravellós jardí.

Finalment, poc abans de dinar visitem les instal·lacions de floricultura d’una moderna explotació floral del Maresme, on la guia ens explica tot el procés de cultiu i posta en comercialització dels lil·liums, tot quedant sorpresos dels amplis hivernacles molts d’ells en plena producció.
Acaba la jornada amb el dinar en el restaurant Ferran’s de Cabrera prop de Vilassar amb un menú arregladet que ens permet una bona xerrada culminada amb els cafès i una grapa digestiva. En el transcurs del dinar entre les moltes coses que hom parla es recomana un llibre que sota el títol “Abans que el temps ho esborri” ha publicat edicions la Magrana i que val la pena de llegir, però que degut als efluvis digestius no va ser possible recordar el nom de l’autor.
Més informació a: