El Congost de Mont rebei

Dia 14 de Febrer de 2008

Ha arribat el dia esperat. Finalment som 8 els excursionistes que ens hem llevat de bon matí, tot i que les previsions del temps (a la costa) no eren massa optimistes.






L’entorn
Per situar-nos convé recordar que la Serralada del Montsec és una Serralada d’uns 40 quilòmetres de llargària que, més o menys, és paral·lela als Pirineus i està ubicada a les comarques del Pallars Jussà i La Noguera. Pel que fa al Congost que ens ocupa, la Serralada del Montsec sembla com si estès tallada com per un cop d’espasa, tot i que el veritable creador ha sigut l’acció de les aigües durant milions d’anys. I aquest tall ens permet entrar en una gorja impressionant amb precipicis i espadats de 500 metres d’alçada. També ens expliquen que la gorja i el riu separen Catalunya de l’Aragó.

El projecte de convertir la gorja en un camí per creuar la serralada del Montsec fou un projecte dur i llarg, i la roca no va ser cap obstacle. Es va acabar l’any 1924 i va consistir en fer un tall a la roca que servis de camí per abastir la construcció del pantà de Canelles que va inundar el congost.
Fou el 1982 quan es va acabar d’esculpir el nou pas a més alçada i es va reobrir l’antic camí que havia servit d’abastiment i que, en determinades condicions sembla que fins i tot podria quedar inundat.
Aquest pantà de Canelles dóna i regula l’aigua d’un altre pantà que hi ha més avall (el de Santa Ana). El conjunt dels dos pantans sembla que són els de més capacitat de tota la conca de l’Ebre després del de Mequinensa.
Pels voltants del Congost hi ha alguns pobles medievals amb castells i torres de defensa com Pont de Montanyana, Alsamora Castellnou i Os de Balaguer.
















Itinerari
Aquesta excursió es pot abordar des de diferents punts i amb diferents dificultats. La proposta efectuada consisteix en atacar-lo pel sud, la qual cosa la converteix en més llarga però també més espectacular.
La ruta ens porta fins a Balaguer, i des de Balaguer fins Àger. Ens trobem en el creuament que hi ha poc abans d’arribar a Àger i que porta cap a Agulló.
Ens trobem a les 10 del matí, ja esmorzats i a punt de començar a caminar. Des del punt d’encontre (Àger-Agulló) encara seguim un bon tros amb cotxe, fins passat Corçà on deixem els cotxes i emprenem la caminada.
De moment no cal pas que ens prenguem biodramines, doncs els espadats i precipicis es veuen força lluny.
Ja des del punt de partida ens adonem el que ens havien dit els homes i dones del temps, que és un any de sequera, i l’aigua dels pantà està realment a un nivell molt baix (a l’endemà ens van dir que estava en un 12% de la seva capacitat). La visió del suposat pantà s’ha d’endevinar no per la quantitat d’aigua, sinó per les marques que deixa a les voreres de quan el nivell devia ser el normal (cosa que es veu fa molt temps que no hi arriba). Això no obstant, el riu -la Noguera Pallaresa-, baixa amb un cabal prou important, tot i que queda clar que resulta de totes totes insuficient, no per omplir-lo, sinó fins i tot compensar les sortides d’un pantà ja prou baix en aquests moments.
Gairebé de forma immediata veiem al mig de la gorja uns pics de difícil accés on hi ha situada l’ermita de La Pertusa, que realment només de veure-la quedes impressionat per les motivacions que devien dur a uns homes a construir-la en un lloc tan complicat.
L’aproximació és llarga i anem passant per un camí ben marcat que ens va fent baixar i pujar de forma més o menys constant.
La vegetació és prou interessant, suposo que trobem el que es troba en aquestes muntanyes, des de pins (amb processionària), alzines i garriga, sabines, arboç, i també tot i la sequera es comencen a veure algunes flors.
Seguim el camí i trobem una casa abandonada que en algun moment ha complert la funció de refugi. Ara sembla que el Congost i aquestes muntanyes les ha adquirit la Caixa de Catalunya com a part de la seva Fundació de Territori i Paisatge, i com veurem més endavant, alguna cosa interessant està fent, com posar un cable en els llocs més complicats del Congost i també anar posant bancs per seure i contemplar el paisatge en determinats punts, i tot això sense gairebé cap agressió al paisatge.
La travessa és llarga i a alguns els comença a fallar els rems provocant alguna entrepuzada, fins i tot hem pogut veure un company amb els peus a l'aire i el cap al costat del precipici; sempre hi ha qui li agrada ver-se veure.
Després de dos hores i mitja de caminar, arribem a les gorges. El camí, tal com ja sabíem, està tallat a la roca i no és massa ample, motiu pel qual ens agafem al cable amb una certa fruïció. Sigui com sigui, és impressionant i, el fet que per allí s’hi passegin bicis de mountain-bike, no li treu per res la sensació de perill i que és bo prendre precaucions.
El trajecte excavat a la roca deu haver durat una mitja hora, o potser una mica més, però ha sigut emocionant, no pel perill, sinó per la grandiositat i les vistes. Ens ha sabut greu que el pantà no estès una mica ple, ja que amb les aigües arran del primer camí hauria sigut molt més bonic, però sembla clar que és un lloc que cal tornar-hi alguna altra vegada i aquesta podria ser quan algun dia es decideixi a ploure d’una manera més generosa.
Tal com estava previst, parem per dinar i descansem una bona estona. El menú és el que cadascú s’ha dut, però és comparteix els carquinyolis, el cafè i fins i tot algun trago de vi.
El temps va fent de les seves i en algun moment sembla que els núvols són amenaçadors, però consultem l’horòscop i veiem que assenyala les 12 en punt, la qual cosa vol dir que el temps continuarà com ara. Així doncs, amb la confiança cega amb la tecnologia (pensant que no plourà), agafem el camí de tornada. Comença a minvar la llum, tot i que encara falten hores per fer-se fosc.

Arribat als cotxes, el grup es desfà. Els uns retornen directament a casa, mentre que els altres, que gràcies a les gestions del nostre guia i d’algun amic que hi va intervenir, podem dormir a cobert al Monestir de les Avellanes.
Com veníem recomanats, el director comercial del centre va tenir l’amabilitat d’ensenyar-nos les coses interessants del Monestir, ara hospederia-hotel, tot i que una mica singular.
En tot cas farem una breu referència a aquest conjunt.




Monestir de les Avellanes
D’avellanes ni una. Podria ser més aviat una referència a les abelles, però tampoc és segur.
El monestir té a veure amb l’ordre dels premostratencs (no ho havíeu sentit mai això d’aquesta ordre...) alemanys, que cap al 1.100 es van instal·lar al Mont Malet on van funda el Monestir de Bellpuig el Vell. Temes d’aigua i alguna altra cosa els va fer traslladar i van construir el monestir de Bellpuig el Nou, que aviat va rebre el nom de Nostra Senyora de Bellpuig de Çes Avellanes, era l’any 1166. Bé, salto coses del resum d’història fins que darrerament, el 1908, passa als Maristes.
En tot cas, per fer dentetes als que van marxar de seguida, hem de dir que ens van donar una explicació de l’església, la seva singular forma, que volia ser llatina, però es va quedar amb forma de creu grega. Les restes dels Comptes d’Urgell Ermengol VII i la seva esposa Dolça de Foix, quins sepulcres es van vendre a un antiquari de Vitoria i ara estan exposats a NY als “The Cloisters”; els claustre amb alguna singularitat, els passadissos secrets que comunicaven l’església o la cambra de l'abad, amb la vinya, ja fora del recinte, etc.

Al Monestir hi ha moltes fotografies dels voltants, ben boniques i que més aviat motiven per anar-los a veure, i així, al matí següent, vam anar a veure el poble d’Os de Balaguer, que té un castell bastant reconstruït de qualsevol manera i ens van quedar ganes de tornar per veure altres coses i pobles, en especial les pintures rupestres que hi ha en algunes coves a les quals t’han d’acompanyar.

Horaris
10 Trobada creuament Àger - Agulló
10.15 comença la caminada
10.45 casa-refugi abandonat
12.00 vistes a les gorges, i a l’Aneto al fons
12.02 segona casa abandonada
12.45 entrem a les gorges
13.30 aturem per dinar
14.40 reprenem la tornada
17.30 arribem al punt de sortida