Refugi Cortalets (2150 m) al pic del Canigo (2784 m)

Dies 9-10-juliol 2008


Dia 9 de juliol
Finalment ens hem reunit 5 excursionistes. Val a dir que sempre hi ha algun inconvenient per algú de la colla i no pot acudir a la cita. També hem de reconèixer que al ser la sortida de dos dies, aquest fet, pot haver perjudicat l'assistència.

En tot cas val a dir que aquesta és una excursió mítica -el Canigó- i que tots abans de començar llegim unes estrofes del Canigó de Mossèn Cinto.
Ja es perfilen fades, lluites i encanteris i alguna malastrugança, però nosaltres som forts i no ens espantem per res.

Sigui com sigui sortim el dia 9 sobre les 4/5 de la tarda. El trajecte dura unes 3 hores des de Barcelona o voltants. La ruta que hem seguit ha estat l’autopista de pagament (ho hem preferit a passar per la Cerdanya, ja que d’altra manera els directius d’Abertis potser se’n veurien perjudicats si no fan la collita ara a l’estiu que tots anem una mica distrets).
Arribem gairebé fins a Perpinyà, de vells records quan feien cinema d’art i assaig (?), i finalment arribem a Prades.
L’hotel que tenim reservat (L’Hexàgon) és modest però correcte, la chambre ens ha costat 55 euros i l’esmorzar 7 més. Per la nit sortim a sopar al centre del poble, una plaça molt tranquil·la i un restaurant que no està gens malament. Ens hi estem una bona estona, xerrant i menjant (no gaire, doncs tots procurem fer bondat). A final, per allargar la vetllada ens prenem un digestif que dispara les eloquències i acaba d’allargar aquesta bonica vetllada. El preu del sopar devia rondar els 30 euros per cap, però repeteixo, vam estar molt a gust.
És costum dels comensals de criticar els que no hi són presents, però també ho és parlar de literatura i de llibres. Pels que estiguin interessats en història, La España imperial 1469-1716, de John H. Elliot, Vicens Vives; i per temes més de cultura general
Déu i déus: història de les recerques religioses de l'home, d'Antoni Bentué, Editorial Claret, aclarint que un i l'altre són especialment recomanables per qui estigui interessat en el tema, altrament poden resultar una mica durs.


Dia 10 juliol
Ens llevem al dia següent de bon matí (a les 8 ja estavem esmorzats i a dalt del cotxe) i, com que en sobra temps, ens arribem fins al Monestir de Sant Miquel de Cuxà, passant pel poble de Tourinyà, i fins ni tot seguim una mica més amunt, per veure si el pas cap al Canigó no estès barrat, com efectivament va resultar.
Per tant, decidim agafar la ruta tradicional que és una carretera sense asfaltar, que surt del poble de Villerac. Es pot pujar, molt bé amb cotxes 4x4 i més complicat amb cotxes normals.
Són 22 km. De camí i això fa que el trajecte duri una hora.
L’ascensió en cotxe és important, ja que des de Prades (uns 400 metres), fins al refugi (2150 m.) és una ajuda inestimable per fer una ascensió amable i possible.
Finalment arribem al refugi de Cortalets, on deixem el cotxe (és un dir ja que no hi havia lloc i el xofer va haver d’anar a deixar-lo 200 metres més avall.
El Refugi està a una alçada de 2150 m., la qual cosa fa que l’ascensió sigui de 634 metres. Des del refugi el pic es veu bastant llunyà, però deuen ser coses de les visions. Fem números, si cada 166 metres d’alçada hi ha un grau de diferència, i si cada 300 metres de pujada suposa una hora,... fem comptes i ens surt dues hores (en les indicacions posa 1.45 h, però és mentida, ho si més no ho és al nostre pas).

Mentalitzats ja, comencen a pujar. A la sortida del refugi hi ha una petita vall força oberta, amb un petit llac , l’Estanyol, i a partir d’aquí... enveja i cruixir de dents per tots els que no vau poder venir... un paisatge com mai més veurem a la vida! El bàlec (vulgo escobes, un arbust de la família de la ginesta), amb un groc resplendent, el neret (rododèndron) florit i estenent-se per tota la muntanya, verds, grocs, rosats, vermells, un festival de colors i de flors com difícilment tornarem a veure. Totes les flors, tots els arbusts, estaven en el seu moment més esplendorós i, a més, s’estenia per tota la falda de la muntanya, per tot arreu, amb una gran abundància i amb una perfecta combinació de colors, talment com si fos un jardí japonès. El resultat queda mal reflectit (deficitàriament) en les fotos que podreu contemplar aquí mateix.
Sense cap tipus d’exageració, només veure aquesta sortida des del refugi paga la pena de tot el viatge.

Emocionats encara pel que estem veient (gairebé durant una hora sencera de camí), emprenem la dura tasca d’aconseguir el cim. No estem sols en aquesta comptesa, està ple de jaios i no tant jaios, et vas creuant amb la gent, bon jour, bon dia, res un seguit de politesse.

Quan ja portem una hora i mitja sorgeixen els primers problemes. El mal del Canigó, les primeres pàjaras, que resolem deixant un parell d’excursionistes poc abans d’arribar al coll de la Portella just on comença l’escalada final de la piràmide del Canigó.
Els tres restants, com en el cas de los Diez negritos, continuen, però un d’ells prefereix quedar-se per dos motius, li sembla que baixar i pujar sense recrear-se amb temps suficient no li val la pena, i per altra banda, confessa que també té una lleuger, molt lleuger, malestar.
Segueixen dos que volen arribar al cim. I ho aconsegueixen. Però com veureu al final, ho paguen car, però encara no és el moment del relat.
La vista des de dalt el Canigó és magnífica, i a més, el dia d’avui també ho és. Bona visibilitat, bon temps, tot ens bufa a favor.
Des d’allí contemplem les muntanyes, un angle de 360 graus, el Carlit, i altres pics que ja no recordo. El que si recordo és la referència dels pingüins de l’Antàrtida i els excursionistes a dalt del Canigó. Dues imatges paral·leles. A dalt de tot, com feia bon dia la gent no tenia pressa en marxar i ens anàvem acumulant excursionistes i més excursionistes. Sense molestar però amb alguna dificultat.
Ens quedem 5 minuts a dalt del cim, fem fotos i reemprenem la tornada, amb la satisfacció d’haver complert el repte i amb una certa pressa, doncs el dinar el tenim encarregat al Refugi amb un topall límit de 2/4 de tres.

Ens retrobem tots plegats. Cap incidència i la tropa sembla ferma i en molt bon estat. Ens asseiem davant una bona vianda. Embotits, cervesa freda, vi del país, que no falti de res! I per arrodonir-ho, magret amb múrgules i civet d’isard. Molt bo. Bona conversa, bon ambient, però...
Un dels valents que havia pujat a dalt del cim, de cop i volta sent com li flaquegen les cames, com el cap se li en va, es torna blanc com la cera... el posen damunt una taula i li aixequen les cames (perquè la sang li arribi al cervell, doncs sembla que tota havia anat a parar a l’estómac per digerir el civet amb el vinatxo). Ve la mestressa del refugi, una dona molt amable -la Montserrat- d’edat avançada, que li enxufa una coramina. L’excursionista es recupera, però llavors li agafa la pàjara al cinquè (que era el darrer que faltava). Cames enlaire, coramina i avall. Tot resolt, fins i tot havien fet venir els pompiers que estaven per allí per si calia algun servei d’urgència.
Passat l’ensurt, projectem el retorn. El xofer fa una mica de migdiada, i emprenem el retorn. Més o menys sobre les 5 sortim des del refugi. Tonada sense cap incident i per la nit tothom a casa, contents i alegres per haver vist el que havíem vist i celebrant que havíem tornat vius.



Horaris:
8.50 sortim de Prades camí cap al refugi
10.28 comencem l’excursió des del refugi
11.37 coll del Portalet
12.45 Pic del Canigó
12.50 inici del retorn
14,24 arribada al refugi
15,04 estem ja al segon plat
16.40 sortim del refugi en direcció al cotxe.









"Final" del Canigó (per si la placa no es llegeix prou bé)


Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l'odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l'altívol Pirineu.