Lluça - Monestir i Castell

Dia 9 d'abril de 2019

 

 

Avui fem una excursió senzilla i bonica. El grup és reduït, nou en total. Anem al Lluçanès, concretament des del Monestir de Santa Maria de Lluçà, un recorregut circular, per tornar al mateix lloc. Un desnivell de 240 m. I un recorregut de gairebé 7 quilòmetres

En el camí veiem una espectacular bauma (o balma, segons) la Cova dels bous. Seguim fins arribar a la Masia de Can Vilaró, una edificació que porta molts segles a les seves espatlles i que a mesura que van créixer les necessitats es va anar fent més gran. Així i tot ses va fer molt correctament de manera que no dona aquesta sensació d’afegits, sinó d’una construcció homogènia. Prèviament veiem una espectacular alzina -l’alzina de Vilaró-.

Seguim fins a la casa del castell, abandonada i tancarà, amb una era espectacular sobre pedra.

Des d’allí agafem ja la pujada a l’ermita i el castell. Un camí que has d’agafar amb calma perquè fa una petita pujada. L’ermita és singular, rodona i des d’allí, avui es divisa les muntanyes dels Pirineus ben blanques per les darreres nevades. El Castell, una mica més amunt, són quatre pedres que no es decideixen a caure.

Retrocedim fins al monestir, on havíem deixat els cotxes i el visitem. Ens acompanya la persona encarregada d’aquestes visites, un entusiasta de les matemàtiques i sobre tot el sistema de números dels àrabs -el que ara utilitzem, perquè amb el sistema romà no hauríem arribat enlloc-. Especialment la visita es concentra en els claustre sobre el que ens fa unes completes explicacions. És un claustre petit -com també ho és el monestir- que deu ser un dels més antics del país. Té una forma rectangular que d’alguna manera es va adaptar a la forma que la pedra que el sosté. Ens parla dels àrabs que quan la conquesta van decidir continuar vivint entre els salvatges cristians que creien era més favorable que tornar a viure entre els seus congèneres àrabs. Aquest àrabs que es van quedar tenien coneixements de construcció i, sobretot, coneixements matemàtics, amb el que les seves construccions eren més fiables que les que feien els mestres d’obra cristians quins coneixements de càlcul, amb la numeració, romana, era molt complicat fer càlculs.

Entrem en una sala en la que s’exposen uns frescos procedents de l’església. Uns frescos que reprodueixen imatges de com era la vida en aquells temps, segurament l’aspecte més remarcable, tota vegada que l’aspecte artístic i l’estat de conservació els feien menys apreciables. La conclusió de la visita és que ha estat molt interessant, això sí, amb les explicacions de l’entusiasta persona que ens ho va explicar.

Ens queda la part final: hem de reposar forces. Ens arribem fins al poble del costat, Santa Eulàlia de Puigoriol, i concretament entrem a Can Penyora, on havíem fet una reserva. Un menú molt complert i variat, i una cuina molt bona. El preu 10 €.

Sortim del restaurant i tot està blanc, una pedregada que Déu n’hi do, que continua fins passat Vic, amb alguns problemes a la carretera com si fos el d’una nevada.