Cèllecs

Dia 13.12.2007

Itinerari
Avui només som cinc o sis, segons com es miri i es compti, ja que em tingut durant unes hores un guia d’excepció, que ens ha portat a veure els pobladors més antics del Maresme.
Ens hem trobat a la gasolinera de Vilassar de Dalt a les 11.30 i hem fet un primer trajecte amb cotxe fins a la Roca d’en Toni o el dòlmen de can Boquet. Uns pedrots posats els uns sobre els altres, un monument funerari dels antics homes del paleolític de la comarca, del temps quan fer-se una casa o construir-se un nínxol no precisava del permís municipal.
Fem un recorregut històric pel Maresme. Temps era temps que el mar envaïa aquelles contrades i mitja dotzena d'homes i dones, eren un poble. Estem en terra de dimonis i ens corre un calfred per tota l’esquena. Era (i és) un territori endimoniat (la cabra és el seu símbol) i contra la cabra i el dimoni s’hi oposa la creu i així tot el territori està ple de creus, la de Montcabré, de Cabrera, Cabrils, Matacabres ... Marxem de pressa perquè no se’ns empelti alguna cosa dolenta.
Seguim fins a un mirador que hi ha a prop del dolmen. Es veu el Montseny, Montserrat, Granollers, Sant Mateu i molts altres punts. El dia es prou clar i la visió excel·lent.

Pugem al pic del Cèllecs on hi ha una antena i realment no hi ha cap vista, per la qual cosa ens decantem una mica més endavant fins al punt on es fa escalada en unes roques que presenten un pendent de 180º. Des de dalt no és massa espectacular (l’escalada), però és veu una bonica vista de la vall d'Orrius.
Continuem a fins a l’ermita de Sant Bartomeu, una ermita romànica petitona i una mica deixada. Des d’allí continuem fins a buscar els cotxes.

Pel camí cireres d’arboç, moltes, vermelles, grogues i fins i tot arboços en flor. Una passada.



Ha estat una excursió de manteniment físic, però molt agradable, pel Parc de la Serralada del Litoral.

Fi de festa
Dinem a Cals Frares (Vilassar-Argentona). Una vista formidable, fum de carn a la brasa, demanem arròs a la cassola i peus de porc, corder al forn o algun peix, postres i com el cafè no entra, anem a veure si ens conviden en alguna casa. Hem dinat bé per 10 euros! Fantàstic.
Ens instal·lem còmodament en una casa que ens ha obert les portes i davant de diverses ampolles de whisky, cognac de marca i algun licor estrany d’herbes suïsses, les llengües es van desinhibint. No hi ha límits per a cap tema i comencem pels més difícils. Tenim un expert en astronomia i, com no, comença el tema per les fases de la Lluna, la seva òrbita, el naixement de l’univers, el Big Bang i com estem a la Lluna, surt el nom de Shackleton, que com tots sabem (especialment des d’ara) és un cràter de la Lluna que va rebre el nom d’aquest gran descobridor (fracassat). Ens entretenim fullejant el llibre (els “sants”) de l’expedició Shackleton que ens ofereix l’amo de la casa. Sembla ser que era un individu que el 1915 se’n va anar d’excursió per l’Àrtic amb un barco (Endurance) i s’hi va passar una bona temporada (recomanable: veure exposició actual a les Drassanes juntament amb l’exposició dels “bodies”).
Seguim les primeres lliçons respecte a les revolucions/òrbites de la Lluna, la sinòdica, la tròpica, la sideral, la draconítica, ... i resulta que segons com es defineixi aquesta òrbita dura 27 dies 7 hores, 43 minuts i, uns quants segons, que varien d’acord amb la definició escollida.
Passem al moviment de rotació, al de translació, ... entre tant les ampolles es van buidant i les hipòtesis són cada vegada més agosarades, de si hi ha un Big Bang, que si n’hi ha un cada dia, que si l’univers s’expandeix ràpidament, com s’entenen els seus límits,... El sol d’hivern ens escalfa el cap, les ampolles es buiden més. Ara parlem de l’origen de la Lluna. Sembla que la Terra es fa fotre un gran hostión amb alguna cosa i se’n va desprendre un tros: la Lluna. Els materials sembla que són els mateixos de la Terra, per tant, si hi haguessin selenites segurament serien tan rucs com nosaltres.

Segueixen temes més polítics i també sobre el paper de la premsa. Alguna referència al triomf de la mediocritat i a la trivialitat dels opinadors, que gairebé sempre parlen d’oida sense ni haver-se molestat en llegir la informació d’origen. És el que deia aquell periodista americà (Abbott Joseph Liebling, de meitats del segle passat) que moltes vegades la gent confon el que diu la premsa amb notícies.

Ens posem deures. Cal llegir La història més bella del món, de Reeves, Rosnay i altres, un llibret petit i didàctic molt recomanable, editat ja fa uns anys però suposo que encara es pot trobar a les llibreries. Explica el naixement de l’univers, el naixement de la vida i el naixement de l’home. Ho fan uns científics en forma de diàleg, d’entrevista, però amb molta consistència i de forma pedagògica.

Com estem en temes elevats, també es recomana, pels que van per nota, llegir Hablemos de Dios, de Victòria Camps i Amèlia Valcárcel, Ed. Taurus 278 pàgines, 19 euros. En tot cas cal fer una lectura lenta, pausada, reflexiva, que resulta molt gratificant per aquells qui estan mínimament interessats en la matèria. Parla de Déu, de la secularització, de la moral, de la laïcitat, del mal i el bé, de la fe i la creença, del cristianisme. Per aquest segon llibre cal conèixer llengües, ja que està escrit en castellà.

Finalment es fa una prospectiva per les properes excursions, de la que ja se'ns enviarà propostes concretes.