Expedició a Casa Julio

22 novembre 2007

Els expedicionaris d’avui (6 en total) són gent tranquil·la. L’excursió ha començat i acabat en el mateix punt: Casa Julio, un restaurant petit i endreçat, on segurament cal demanar taula prèviament o et pots trobar en que no et poden atendre. Com veníem amb recomanació no ens ha calgut fer la reserva amb antelació, o bé algú l’ha fet abans per nosaltres.
Una altra qüestió a tenir en compte és que els aparcaments són escassos (fora de les conegudes i difícils zones verdes i blaves on costa trobar un forat).
La veritat és que tots havíem construït en el nostre imaginari el que podria ser una expedició d’aquest estil. L’acte (perquè realment va ser un acte, o una excursió intel·lectual) va començar puntualment a l’hora convocada (2 de la tarda) i va durar fins a ¾ de 5.

La recepció, per part dels amos de la casa, cordial. Perquè són persones afables i perquè ens va introduir a aquest restaurant un conegut nostre que també va ser present en aquest dia (el que no sabem és si això li proporciona alguna mamandurria conventual).
El maitre ens aconsella el que ja havíem decidit: arròs a banda, ja que és el plat de la casa. Unes tonteries per picar que pràcticament ho decideix el mateix amo i resoltes aquestes foteses anem al grà, al motiu pel qual ens hem reunit.

La trobada només (!) va produir idees i, per tant, avui no hi ha imatges ni mapes (de muntanya) de situació.
Sense perdre més temps ni espai, passarem doncs a relatar quines van ser aquestes idees que, complementàriament a una cosa sense importància (el tiberi) es van posar sobre la taula.

Des del sector convergent-astronòmic (val a dir que les idees polítiques -totes- sempre incorporen una dosi de esoterisme i màgia, el que encaixa perfectament amb la notícia que s’ha descobert un cometa que s’està desintegrant (res a veure amb la situació de la política i els polítics actuals) i expansionant al mateix temps a una velocitat inimaginable, de tal manera que aviat serà més gran que el nostre Sol. Això si, no cal patir amb aquesta expansió, perquè com es prou sabut pels comensals, per altra banda gent bastant saberuda, la cua del cometa, formada per partícules de gel de diversa dimensió, s’aniran fonent en poc temps i la temuda expansió no ens afectarà.

Entre tant aterren unes carxofes (del Prat) tallades finament i rossejades amb tota cura, i uns pèsols del Maresme passats per la paella amb uns resquills de pernil. Unes croquetes -una per cap- i vi del Penedès (Naveran) que s’acaben en un tres i no res.
Perdoneu per aquests detalls sense importància; continuo amb la narració.

Després ve el plat fort. Ara toca la Casa Gran de la Catalanitat i el Dret a Decidir. El discurs és correcte? L’estratègia és l’adequada? Comencen a desfilar les diverses teories particulars dels comensals. Els més informats donen dades i punts de vista a tenir en compte per arribar a les conclusions finals.
No hi ha acord sobre les qüestions plantejades. Hi ha qui opina que cal ser realista. Pretendre coses impossibles no és política, és una altra cosa. Il·lusionisme? Voluntarisme? Pura innocència? Demagògia? La política de “peix al cove” és una política realista. Així doncs en aquest context es podria pensar que el Dret a Decidir, possiblement no té altra final que la independència, una idea que segons el ponent no té futur ja que la població catalana (si tenim en compte la composició d’això que en diem població catalana: catalans de naixement, immigrants d’altres comunitats encara que portin molt temps residint a Catalunya, i darrerament els immigrants d’altres estats) difícilment aquesta població estaria d’acord amb la idea d’independència.
Hi ha qui pensa que tot això és cert, però les idees són les que són, fins que canvien i, encara que ara sigui una utopia, pot ser que dintre poc temps la cosa canviï i aquesta idea d’independència deixi de ser utòpica. Si això fos cert, seria interessant veure com evoluciona i enganxa aquesta idea. No la del “català emprenyat” sinó la del català que n’està fart de la prepotència de l’Estat que tenim, que n’està fart de tenir un estat que no ens protegeixi i que de forma permanent ens està tocant els collons.

Mentre s’expliquen totes aquestes coses, ha arribat una plàtera d’arròs a banda amb el seu corresponent all i oli, no molt fort, però suficientment gustós. Demanem una altra ampolla de vi, i les veus es van exaltant i les argumentacions són més apassionades.
L’arròs, no té les característiques ni donen la feinada de fer un arròs blanc, segons manen els cànons ortodoxes, però cal fer els honors que li corresponen. És gustós i abans de servir-lo el deuen haver posat uns minuts al forn, ja que el grà està solt, sec i ben cuit. Tot això incita, naturalment, a amanir-ho amb l’all i oli de la casa.
Minuts després ens arriba el peix que ha servit per fer el suquet o més tècnicament el brou de l’arròs. És una cassola caldosa amb rap, lluç i potser alguna altra bèstia que no hem identificat. Bo i suau. Tot queda sobre la taula per donar forces i seguir amb el tema que avui ens ocupa.

Entre mig de tot això sorgeix un nou punt de controvèrsia. Aquesta vegada només per especialistes. Vilassar de Dalt i Vilassar? Quina és la seva frontera? Hi ha algú que sigui barri d’algú? De rebot surten els fills il·lustres de Vilassar el que dóna peu i es torna a relligar amb el discurs del 20-N (de 2007 of course!).

Ens preocupa el lideratge dels polítics, o més ben dit, la seva absència de lideratge. Aquest lideratge és acceptat pel propi partit? Sorgeixen els “joves lleons” que pretenen segar l’herba sota els peus? S’ha desplaçat el fer país i creure amb un país, per l’única qüestió que preocupa als polítics -tenir el poder-?
No queda clar tot això i potser fruit d’aquesta confusió en surt una desviació cap a les pàgines roses i el programa televisiu de “Tinc una pregunta per vostè” amb l’actuació estel·lar del nostre actual President. Aquí no hi va haver discrepàncies: segur que aquest home deu tenir moltes virtuts, però, és tan avorrit!

Ens falta més vi. En demanem una altra ampolla que acaba per desembussar la llengua i comencen a sortir noms propis que queden dins el secret de les reunions d’aquesta mena, tot i que en algun “Post” ho podria publicar si l’ocasió ho mereix.

Arriben les postres: el gelat de llet merengada amb canyella, que és el postre de la casa, guanya per golejada. La magrana amb moscatell queda pels nostàlgics.
El rètol que tenen penjat al menjador (A les 5 tanquem el local) ens incita a acabar precipitadament la reunió.
Demanem el cafè i fins i tot algú demana un digestiu (tot i que ja hem dit que no calia, doncs l’all i oli no era gens fort). No fa al cas, però ens toca a 50 euros per càpita, una quantitat insignificant si la comparem amb el gaudi intel·lectual de la trobada. Però si ens referim a la qüestió material, també hem de dir que la relació qualitat preu ens sembla prou satisfactòria i la trobada ha sigut un èxit, amb un important inconvenient: no s’ha pogut formular conclusions, per la qual cosa se’n convocarà novament una altra per més endavant.
Fora d’aquest petit problema cal ressaltar que la conversa ha sigut absolutament civilitzada i tothom ha pogut dir la seva, amb bon humor i ironia. Per tant, tot plegat absolutament recomanable.