Total de visualitzacions de pàgina:

dimarts, 27 de novembre del 2007

Expedició a Casa Julio

22 novembre 2007

Els expedicionaris d’avui (6 en total) són gent tranquil·la. L’excursió ha començat i acabat en el mateix punt: Casa Julio, un restaurant petit i endreçat, on segurament cal demanar taula prèviament o et pots trobar en que no et poden atendre. Com veníem amb recomanació no ens ha calgut fer la reserva amb antelació, o bé algú l’ha fet abans per nosaltres.
Una altra qüestió a tenir en compte és que els aparcaments són escassos (fora de les conegudes i difícils zones verdes i blaves on costa trobar un forat).
La veritat és que tots havíem construït en el nostre imaginari el que podria ser una expedició d’aquest estil. L’acte (perquè realment va ser un acte, o una excursió intel·lectual) va començar puntualment a l’hora convocada (2 de la tarda) i va durar fins a ¾ de 5.

La recepció, per part dels amos de la casa, cordial. Perquè són persones afables i perquè ens va introduir a aquest restaurant un conegut nostre que també va ser present en aquest dia (el que no sabem és si això li proporciona alguna mamandurria conventual).
El maitre ens aconsella el que ja havíem decidit: arròs a banda, ja que és el plat de la casa. Unes tonteries per picar que pràcticament ho decideix el mateix amo i resoltes aquestes foteses anem al grà, al motiu pel qual ens hem reunit.

La trobada només (!) va produir idees i, per tant, avui no hi ha imatges ni mapes (de muntanya) de situació.
Sense perdre més temps ni espai, passarem doncs a relatar quines van ser aquestes idees que, complementàriament a una cosa sense importància (el tiberi) es van posar sobre la taula.

Des del sector convergent-astronòmic (val a dir que les idees polítiques -totes- sempre incorporen una dosi de esoterisme i màgia, el que encaixa perfectament amb la notícia que s’ha descobert un cometa que s’està desintegrant (res a veure amb la situació de la política i els polítics actuals) i expansionant al mateix temps a una velocitat inimaginable, de tal manera que aviat serà més gran que el nostre Sol. Això si, no cal patir amb aquesta expansió, perquè com es prou sabut pels comensals, per altra banda gent bastant saberuda, la cua del cometa, formada per partícules de gel de diversa dimensió, s’aniran fonent en poc temps i la temuda expansió no ens afectarà.

Entre tant aterren unes carxofes (del Prat) tallades finament i rossejades amb tota cura, i uns pèsols del Maresme passats per la paella amb uns resquills de pernil. Unes croquetes -una per cap- i vi del Penedès (Naveran) que s’acaben en un tres i no res.
Perdoneu per aquests detalls sense importància; continuo amb la narració.

Després ve el plat fort. Ara toca la Casa Gran de la Catalanitat i el Dret a Decidir. El discurs és correcte? L’estratègia és l’adequada? Comencen a desfilar les diverses teories particulars dels comensals. Els més informats donen dades i punts de vista a tenir en compte per arribar a les conclusions finals.
No hi ha acord sobre les qüestions plantejades. Hi ha qui opina que cal ser realista. Pretendre coses impossibles no és política, és una altra cosa. Il·lusionisme? Voluntarisme? Pura innocència? Demagògia? La política de “peix al cove” és una política realista. Així doncs en aquest context es podria pensar que el Dret a Decidir, possiblement no té altra final que la independència, una idea que segons el ponent no té futur ja que la població catalana (si tenim en compte la composició d’això que en diem població catalana: catalans de naixement, immigrants d’altres comunitats encara que portin molt temps residint a Catalunya, i darrerament els immigrants d’altres estats) difícilment aquesta població estaria d’acord amb la idea d’independència.
Hi ha qui pensa que tot això és cert, però les idees són les que són, fins que canvien i, encara que ara sigui una utopia, pot ser que dintre poc temps la cosa canviï i aquesta idea d’independència deixi de ser utòpica. Si això fos cert, seria interessant veure com evoluciona i enganxa aquesta idea. No la del “català emprenyat” sinó la del català que n’està fart de la prepotència de l’Estat que tenim, que n’està fart de tenir un estat que no ens protegeixi i que de forma permanent ens està tocant els collons.

Mentre s’expliquen totes aquestes coses, ha arribat una plàtera d’arròs a banda amb el seu corresponent all i oli, no molt fort, però suficientment gustós. Demanem una altra ampolla de vi, i les veus es van exaltant i les argumentacions són més apassionades.
L’arròs, no té les característiques ni donen la feinada de fer un arròs blanc, segons manen els cànons ortodoxes, però cal fer els honors que li corresponen. És gustós i abans de servir-lo el deuen haver posat uns minuts al forn, ja que el grà està solt, sec i ben cuit. Tot això incita, naturalment, a amanir-ho amb l’all i oli de la casa.
Minuts després ens arriba el peix que ha servit per fer el suquet o més tècnicament el brou de l’arròs. És una cassola caldosa amb rap, lluç i potser alguna altra bèstia que no hem identificat. Bo i suau. Tot queda sobre la taula per donar forces i seguir amb el tema que avui ens ocupa.

Entre mig de tot això sorgeix un nou punt de controvèrsia. Aquesta vegada només per especialistes. Vilassar de Dalt i Vilassar? Quina és la seva frontera? Hi ha algú que sigui barri d’algú? De rebot surten els fills il·lustres de Vilassar el que dóna peu i es torna a relligar amb el discurs del 20-N (de 2007 of course!).

Ens preocupa el lideratge dels polítics, o més ben dit, la seva absència de lideratge. Aquest lideratge és acceptat pel propi partit? Sorgeixen els “joves lleons” que pretenen segar l’herba sota els peus? S’ha desplaçat el fer país i creure amb un país, per l’única qüestió que preocupa als polítics -tenir el poder-?
No queda clar tot això i potser fruit d’aquesta confusió en surt una desviació cap a les pàgines roses i el programa televisiu de “Tinc una pregunta per vostè” amb l’actuació estel·lar del nostre actual President. Aquí no hi va haver discrepàncies: segur que aquest home deu tenir moltes virtuts, però, és tan avorrit!

Ens falta més vi. En demanem una altra ampolla que acaba per desembussar la llengua i comencen a sortir noms propis que queden dins el secret de les reunions d’aquesta mena, tot i que en algun “Post” ho podria publicar si l’ocasió ho mereix.

Arriben les postres: el gelat de llet merengada amb canyella, que és el postre de la casa, guanya per golejada. La magrana amb moscatell queda pels nostàlgics.
El rètol que tenen penjat al menjador (A les 5 tanquem el local) ens incita a acabar precipitadament la reunió.
Demanem el cafè i fins i tot algú demana un digestiu (tot i que ja hem dit que no calia, doncs l’all i oli no era gens fort). No fa al cas, però ens toca a 50 euros per càpita, una quantitat insignificant si la comparem amb el gaudi intel·lectual de la trobada. Però si ens referim a la qüestió material, també hem de dir que la relació qualitat preu ens sembla prou satisfactòria i la trobada ha sigut un èxit, amb un important inconvenient: no s’ha pogut formular conclusions, per la qual cosa se’n convocarà novament una altra per més endavant.
Fora d’aquest petit problema cal ressaltar que la conversa ha sigut absolutament civilitzada i tothom ha pogut dir la seva, amb bon humor i ironia. Per tant, tot plegat absolutament recomanable.

dimarts, 6 de novembre del 2007

Turó de l'Home

Dia 8 de Novembre 2007


La ruta:
Des de Sant Celoni en direcció a Santa Fe del Montseny. Allí ens trobem tota la colla (avui som 6) i emprenem la pujada cap al Turó de l’Home.
El viatge en cotxe ha resultat força agradable. Un dia soleiat i lluminós. Els arbres estan en un punt de color molt bonic, però de seguida ens lamentem de la poca aigua que ha caigut en el Montseny. Això no obstant, algun revolt de la carretera t’incita a parar a fer fotos, tot i saben que mai la foto pot substituir l’original.



Desprès de Santa Fe i a cosa d'un quilòmetre hi ha el camí de sortida (la font de Passavets). El camí està molt ben marcat, un GR amb uns ferros de color verd que t’ho van indicant. Potser com a petita dificultat, les fulles dels faigs ens tapaven el camí, talment com si fons una catifa i de vegades havies d’anar en compte.
Dins l’expedició avui portem un membre de la wilderness society, que bàsicament es dediquen a netejar els boscos (altrament dit escombriaires). Total, que de tant en tant havies de fer veure que plegaves algun paper de terra (per cert, alguns excursionistes són bastant porcs i deixen deixalles per tot arreu). A final del dia havíem omplert una bona bossa de deixalles.
El camí de pujada és relativament suau i molt bonic. En aquest temps les fulles dels arbres són essencialment de color marró (de grogues n’hi ha poques), i en tot el camí l’arbre que predomina és el faig. Més amunt travessem un petit bosc d’avets, que dura poc, fins que ja deixem els arbres poc abans de fer el cim (1.706 metres). En determinats paratges fora del bosc abunden els brucs i ginebrons i les falgueres (totalment seques ara quan hi hem passat) i els esbarzers. La molsa totalment seca o molt seca (no arribarà pas pel mercat de Santa Llúcia). Per la carretera cireretes d'arboç i en el camí de Les Agudes alguns exemplar del fantàstic boix grèvol.
Ens entretenim una bona estona identificant (els que ho coneixen) els diferents indrets i muntanyes. La visibilitat és força bona.
Reposem forces perquè l’hora de dinar és encara llunyana. Surten, com no! Uns formidables carquinyolis, una espècie de coc ràpid, xocolata negra, tot fet a casa (a casa d’algú).
Tenir amics és bo i així hem entrat al refugi on el guardià i contemplador del temps meteorològic ens ha fet un cafetó que no té res a envejar al cafè turc, però ens l’hem pres molt a gust. Aquest nou amic (Miquel Turo) ens ha ensenyat algunes fotos esplèndides que ell ha fet i ens ha donat una adreça que val la pena entrar-hi (www.lacoctelera.com/miquelturo).
Amb tot això el temps ha anat passant, però encara no renunciem a fer Les Agudes (1.703 metres) que es veuen al mateix costat del Turó de l’Home. El tema és el temps horari, ja que el Fernando ens espera amb uns canelons acabats de gratinar a les 14.30.
Engeguem de nou per veure fins on podem arribar. El camí segueix la carena i ens acostem fins pràcticament el primer pic de Les Agudes, però el temps horari ens apresa i decidim que arribaríem massa tard a dinar. Per tant ens queda una excursió per un altre dia.
Intentem baixar directament des de les Agudes, però ens fem un petit embolic i finalment decidim tornar pel mateix camí.

Fi de festa:
Sap greu en la descripció d’una excursió haver de parlar de la manduca, però és que al Fernando no el vam trobar, però si en canvi algú va trobar un amic de l’Argentina -el José Luis- amb qui finalment tots vam fer confiança.
El lloc (hostal) és realment bonic, ara es de la cadena HUSA, i sembla ben a propòsit per una novela de la Aghata Christie, en la que al final hi ha algun assassinat.
Al menjador estaven sols, amb vistes a Les Agudes. Què recordem? Canelons, sobre els quals els experts van dictaminar que potser no eren excel·lents, però en canvi no va quedar ni una mica de beixamel. Bacallà, botifarra, ah! i el vi. Protos crianza. Postres i café al saló-biblioteca. Tot això va fer allargar la sobretaula i, com sempre, se la van carregar els pobres polítics que tot i fer el millor que saben (ben poca cosa) se la van carregar de valent. Són coses del Protos!
Quan finalment ens vam poder aixecar de les butaques els de Barcelona vam decidir que era millor prosseguir per la mateixa carretera en direcció a Tona i la veritat és que aquesta vegada la cosa no va sortir malament.



Horaris:
10.10 Sortida des de Passavets
11.25 sortim del bosc de faig
11.56 arribada al cim del Turó de l’Home
12.40 sortim en direcció a Les Agudes
13.10 albirem les Agudes a tocar la mà, però ho deixem per un altre dia
13.55 desprès d’entretenir-nos donant tombs pel bosc i per corriols, decidim que el millor és no deixis mai el camí per molt bona que sigui la drecera, i tornem pel camí d’anada.
14.47 arribem al punt de sortida
15.00 arribem al restaurant de Can Marçal, on ja perdem el rellotge i l'oremus i no sabem a quina hora vam sortir del Restaurant ni a quina hora hem arribat a casa.

Ens queda un bon record de la tardor al Montseny. Llàstima que les fotos no siguin com va ser la realitat.


COCA "Turó de l'Home"

Mesurar els ingredients amb el pot del iogurt buit.

Ingredients:

2 mesures de sucre
3 ous
3 mesures de farina
1 iogurt natural sense sucre
0,5 mesura d'oli
0,5 mesura d'anís
1 sobre de llevat "Royal" (barrejar amb la farina)
una mica de llimona ratllada

Preparació:

1. Al pot de la batedora, o el Turmix, poseu-hi els ous i el sucre. Bateu-ho una estoneta.
2. Incorporeu tots el altres ingredients. Barregeu-ho bé amb la batedora o el Turmix.
3. Unteu amb mantega, o unes gotes d'oli, un motlle rodó d'uns 22 cm. Posar una mica de farina i repartir per tots costats. Folrar el fons amb un paper.
4. Aboqueu-hi la pasta i entreu-lo al forn.

Forn elèctric: 180 ºC
Temps de cocció: uns 30/35 minuts

Una vegada desemmotllat i fred escampeu-hi per sobre el sucre en pols amb l'ajuda d'un colador fi.

Opcional: Guarnir amb pinyons abans d'entrar el forn.

Coll de la Marrana

Dia 18 d’octubre de 2007


Ruta:
Per carretera es tracta d’anar a Ripoll, Camprodon i Setcases. Des de Setcases hi ha nou qm fins a Vallter, encara que sembla un trajecte més llarg. Aparquem a l’últim revolt, al punt a on hi ha un rètol que marca l’inici del camí cap al Refugi d’Ulldeter. Ens trobem més o menys a les 10 i comencem a caminar 20 minuts desprès. Hem tingut un primer entrebanc: el refugi on havíem de dinar està tancat (desprès veurem que això va ser una feliç coincidència, doncs la manduca va millorar amb el canvi).
L’excursió consisteix en des de l’estació de Vallter (2000) pujar al refugi d’Ulldeter (2.200 m.) i desprès arribar-nos fins al Coll de la Marrana (2.515). Ei! són 515 metres d'alçada...

Avui hem arreplegat 7 excursionistes (no està mal). Hi ha un camí GR-11 força ben assenyalat amb les marques blanques i vermelles que puja per la vall seguint el curs del Ter (un rierol encara petitó i miserable però prou bonic). El camí passa per mig del bosc de pins i fins ni tot hem de travessar un pont de troncs (aventura, risc,...). Al cap d’uns 30 minuts de pujada arribem al refugi d’Ulldeter, que com ja ens havien avisat a Vallter està tancat. Els documentalistes de l’excursió ens informen que aquest refugi (el que hi havia abans) va ser el primer refugi de tota la península ibèrica (data del 1909), tenia formes noucentistes i era un símbol d’admiració per a tots els muntanyencs i amants de l’arquitectura.
Per altra banda aquest sembla ser el punt de naixença del riu Ter.
Recuperem forces i continuem per camí assenyalat, de moment bastant fàcil i sense massa pendent, fins i tot segueix per una sèrie de prats que van pujant fins al peu del coll de la Marrana. Ens creuem amb uns excursionistes que baixen bastant depressa que ens diuen que el coll és practicable (a la sortida uns excursionistes ens havien dit que la neu glaçada no permetia pujar sense grampons). A més d’aquestes tonteries de quant falta per arribar i si el camí és practicable, ens informen que a Setcases, per dinar, cal anar a Restaurant Tiranda.
Veiem els primers isards, una mica lluny, però que no fugen.
Comencem l’ascensió del Coll que com està a la zona obaga està la neu (poca) bastant glaçada, però per nosaltres això no és problema.
A un company li agafa una pàjara i el deixem abandonat al mig de la muntanya esperant que a la tornada ja el recollirem.
Seguim amb l’ascensió fins arribar a dalt del coll. El dèficit d’oxigen fa que algú proposi arribar-nos fins a Bastiments (una muntanya mítica dels Pirineus, que sembla estar al costat mateix, tot i que encara falten gairebé 500 metres -2.881 m-. Finalment, en una atac de seny decidim deixar-ho per un altre dia). Ens entretenim comentant el Pic del gra de Fajol (2709 m.). El tema és la muntanya i el sentit etimològic d’aquests noms. Què és un gra de fajol? La Wiquipèdia parla de blat negre, blat cairut (Fagopyrum esculentum) és una planta de la família de les poligonàcies. No es tracta des del punt botànic d'un autèntic cereal (no és pas una gramínia), però se'n fa el mateix ús. I de la Marrana què? Doncs els Marrans són els jueus espanyols i portuguesos convertits per força al catolicisme a finals del segle XV; el mot que prové de l’àrab mahram , vol dir prohibit. I això té alguna cosa a veure amb el coll de la Marrana? Doncs no ho sé, però tot això hi queda bé.

Des del coll la vista és formidable. El dia és prou clar i la vista bonica, d’un costat i de l’altra. Teòricament hauríem de veure el Canigó (que si és veu). Recreem la vista una bona estona i ens interessem pel company de la pàjara que resulta que està prenent el sol al davant del refugi. Ja més tranquils emprenem el camí de tornada. La baixada és més ràpida i poc abans d’arribar al refugi tornem a veure isards, aquesta vegada ben a prop que fins i tot s’hi posen bé perquè els fem una foto.
Passem pel refugi i avall que fa baixada, fins als cotxes.
Ens canviem les botes i cap a can Tiranda on ens van donar un bon dinar a un cost relativament assequible. El que tenen memòria històrica es recorden que el vi de la casa era ben bo i fins i tot recorden el primer i segon plat.

Ens acomiadem i cadascú a casa seva, doncs la tornada serà dura (les caravanes a l’entrada de Barcelona són fatals).



Horaris:
10.25 sortida de l’estació de Vallter
11.00 refugi d’Ulldeter
12.00 pujada pel coll de la Marrana
12.07 arribada a dalt del coll
12.30 emprenem la tornada
13.15 arribem al refugi
13.40 arribada al punt de sortida