Pou de glaç de Canyamars

Dia 16 d’abril 2009

L’excursió d’avui promet ser curta, entre altres coses perquè el temps no està massa segur (coses de la primavera) i a més, el nostre xerpa particular està encara una mica tocat (no ho explico perquè com és llarg potser no em quedaria espai per l’excursió). Així doncs, per diferents motius, avui som 5 excursionistes.

L’objectiu és doncs el Pou de glaç de Canyamars. Es tracta d’una construcció del segle XVI o XVII que ha perdurat fins avui, curiosa de veure, que ens transporta a l’era preindustrial. Ara està reconstruït i sobretot a l’estiu és usat per fer-hi activitats culturals, com petits concerts o altres (tampoc és tant gran per permetre activitats més multitudinàries).El pou està a la sortida de Canyamars i, per tant, no és la típica excursió en la que al final arribes a allò que vas a veure, sinó que ho trobes de seguida. Desprès, però, continuarem per la pista forestal fins a Can Pau de la Rosa, uns quans quilòmetres més enllà.

Itinerari
Hem quedat de trobar-nos a les 10.30 a la plaça de l’església de Canyamars, punt de sortida i ben a prop d’Argentona. Canyamars és un cul de sac i la carretera s’acaba (o comença) al quilòmetre 0. En aquest punt hi ha un indicador ben visible a l’esquerra i aleshores la carretera es bifurca en dos carrers estrets. Hem agafat el de l’esquerra, i a la plaça hem deixat el cotxe.
Per arribar fins a Canyamars, des de Barcelona, hem agafat l’autopista que va de Barcelona a Palafolls i després la que va de Mataró a Granollers. Hem anat fins a Dosrius i a continuació fins a Canyamars. Està molt ben indicat, no hi ha cap problema.
A deu minuts de l’aparcament ja trobem el pou de glaç, fem la visita i continuem per la pista forestal caminant una bona estona més.
Es tracta de passejar (mai més ben dit) per una pista forestal que puja lentament fins arribar a una espècie de coll con ja es veu Arenys de Munt.
El camí és prou entretingut, sobretot aquest any que hi ha hagut abundoses pluges. Tot és verd, els ocellets canten i només de tant en tant et trobes algun altre excursionista que o bé simplement ha anat a fer una passejada o be ha anat fins al Santuari del Corredor (que no queda pas massa lluny).
Una passejada que ha durat 3 hores i que al final fins i tot hem hagut de mirar el cel diverses vegades ja que amenaçava pluja, però no ens ha plogut fins al viatge de tornada quan ja estàvem dins el cotxe.


El pou de glaç
El pou de glaç es troba molt aviat i allí ens esperava un empleat de l’Ajuntament que molt amablement ens va obrir elm pou i ens va donar unes quantes explicacions.

Una cava o pou del glaç, és un forat a la muntanya, generalment circular, realitzat amb el propòsit d'omplir-lo de neu o gel a l'hivern i disposar-ne durant la resta de l'any. La part superior es tancava amb una coberta en forma de volta que tenia unes obertures per permetre la introducció i l'extracció de la neu o el glaç; tot i que de vegades disposaven d'una entrada inferior per a l'operació d'extracció. Es van construir entre els segles XVI i XIX durant la petita Edat de Gel, que va portar la neu a indrets on avui dia no acostuma a nevar ni un sol dia a l'any. Durant aquella època l'emmagatzemament i distribució de gel va arribar a ser un negoci important que involucrava una part significativa de la població rural. Se’n troben exemples al llarg de tot el Mediterrani oriental.
Hi ha exemples de pous de glaç repartits per tot el territori. Així queden restes interessants a:
Maçanet de la Selva, pou de glaç de Buscatell, recentment restaurat, un dels més grans que resten. Com gairebé totes els altres venen del segle XVII i es van usar fins a mitjan segle XIX.
Ametlla del Vallès, pou de glaç de can Draper (s XVII S XVIII)
Ares del Mestrat: Nevera “dels Regatxols”, prop d’Ares del Maestrat (Castelló)
Tagamanent, pou de glaç d’Avençó, en la mateixa riera d’Avençó, una de les valls més fredes del Montseny.
Mazaugues, Provence: Museu de gel, a la Provença en el massís de la Sainte-Baume.
Oliana: Pou de gel, es troba a llevant d’aquesta població de la comarca de l’Alt Urgell.
Solsona: Pou de gel, amb notícies d’aquest pou des de 1683

Reposar forces
El dinar l’hem fet a Can Baladia a Argentona. El restaurant és una casa modernista que és a on estiuejaven els Baladia. La Teresa Baladia fou la dona que va inspirar La Ben Plantada d’Eugeni d’Ors. En Ramon Casas la va pintar d’amagat mentre retratava la tia Ramona (que no era tan guapa, ni tan atractiva). Tota aquesta informació i més la podeu trobar al llibre d’En Xavier Baladia “Abans que el temps ho esborri”, que va publicar Edicions La Magrana no fa gaire (2004 ).

A banda d’aquestes coses culturals (sense massa interès) el restaurant té una bona cuina i ens hem apuntat al menú que no arribava als 20 euros per cap (estem en temps de crisis). Desprès, com sempre, si hi afegeixes el vi els cafès i alguna altra cosa, hem hagut de augmentar una mica el pressupost.


Horaris:
10.35 sortida des de Canyamars
10.45 arribada al pou de glaç
11.00 continuem per la ruta
12.20 arribem al coll
13.45 arribada a Canyamars
14.00 restaurant Can Baladia d’Argentona

Corol·lari
L’excursió ha sigut ben bonica i interessant, relaxada i amb força xerrera que, a més, ha sigut instructiva, doncs sempre hi ha qui coneix coses de primera mà. Per primera vegada no hem criticat els que no han vingut, però que no serveixi de precedent...