Montsoriu

Dia 13 febrer 2009

És la segona vegada que (els xirucaires) anem a aquest Castell. Val a dir que la primera van ser molts pocs els que ho van aconseguir. Aquesta vegada hem sigut deu (un èxit de l’organització). Per molts motius, l’excursió promet.És possible, però, que l’explicació de la primera excursió ens pugui semblar una mica diferent de la d’ara, però així serà més distret.El castell està situat a sis-cents quaranta metres d’altura, a cavall dels termes d’Arbúcies i Sant Feliu de Buixalleu. Ofereix un mirador fantàstic sobre el Montseny, les Guilleries, el massís del Montnegre, les valls d’Arbúcies i Breda i la costa al voltant de Blanes.Havíem quedat de trobar-nos a l’encreuament de la carretera d’ Hostalric a Breda, amb la desviació que va a Fogueres de Montsoriu. Allí estàvem a les 10 del matí, amb un dia esplèndid, solejat i sense vent. Suposo que l’ascensió ens devia costar una hora i mitja des d’aquest punt fins al castell i tot i que es pot anar-hi pràcticament per la carretera asfaltada que porta fins a Fogueres, vam decidir agafar el camí, ben assenyalats que hi porta.És una ascensió costeruda, per un bonic camí ple d’alzines, arboç i algun pi. Ens adonem de que les alzines estan encara en explotació surera i moltes d’elles estan escrostonades.L’ascensió de referència està molt ben indicada, els cartells no et permeten perdre’t, així com tampoc ho permet la visió que ja des de molt avall tens del propi castell.







El castell

Arribem al castell i allí ja ens esperava una guia que havia pujat des de Arbúcies. Ens va acompanyar per tot els castell i ens va donar unes interessants explicacions del que havia sigut i del que encara es pot endevinar. En primer lloc ens va situar geogràficament, la situació d’aquest castell respecte al voltant, respecte als passos naturals, respecte al port de Blanes que en aquella època devia ser important.Pel que fa al castell el cronista reial Bernat Desclot l’esmentava el 1285 com “un dels més bells i nobles del món”. Avui les velles parets del castell encara guarden l’aire del que va ser una de les fortaleses més grans de Catalunya.Hi ha diverses teories sobre el nom; unes ho relacionen amb un nom germànic com tots impronunciables i encara més difícils d’escriure (perquè ja no ho recordem); altres ho relacionen amb l’abundància de suro (mont – surio); n’hi ha que fan referència al riu (mont – so – riu); i altres com a muntanya solitària (mont – soliu). Cal triar el que més ens agradi.L’activitat constructora del castell va durar 500 anys el que es reconeix amb l’existència de diferents cercles concèntrics.La història del castell comença en l’època neolítica, ja que s’han trobat restes que així ho acrediten. En l’època medieval hi va haver una forta activitat i els Cabrera van estar vinculats al castell on vivien i a més tenien extenses possessions de terres al seu voltant. Alguns dels seus senyors van estar vinculats a determinats fets històrics, con la conquesta de Mallorca a les ordres de Jaume I.El declivi del castell va començar al SXV quan la família Cabrera es va traslladar al castell de Sant Joan de Blanes i més tard sembla que es va traslladar a Sicília on els impostos que podien percebre dels serfs eren més importants que no pas a Montsoriu. A més el castell va sofrir les destrosses de la guerra dels Remences. Més tard el castell va anar a parar a Francesc I de Montcada, al S XVI, desprès als ducs de Medinaceli i finalment l’any 1998 va passar a ser propietat del Consell Comarcal de la Selva, amb la condició que estarà a les seves mans mentre facin obres, per la qual cosa les obres estan garantides per molts anys.
La nostra guia a més de donar-nos les explicacions pertinents en diu que ella és arqueòloga i que ha participat en els treballs que s’han fet al castell. No fa massa anys (el 2005) encara van trobar un bé de Déu d’objectes medievals dipositats en una de les dependències del castell, hi havia un parament de taula per 50 serveis complerts, copes, plats, (forquilles no que no n'hi havien ni s'usaven, perquè? si tenien dits... ganivet tampoc, que només n’hi havia un pel cap de taula, ja que els nobles, com ara passa amb els nostres capitostos de tot tipus, acostumen a aixecar el colze més del convenient i moltes vegades acabaven completament torrats, per la qual cosa el que tinguessin un ganivet a les mans podia ser un perill. Altrament, el menjar és servia a la taula ja trossejat i no els calia usar ganivet). També van trobar juntament amb aquests objectes d’ús quotidià del castell, una bona quantitat de becs d’ocells, que segurament responia a que aquella dependència també era un rebost per guardar menjar (en aquest cas ocells).Vam anar visitant les dependències o el que havien sigut dependències i finalment sota el pati d’armes hi havia la reserva d’aigua, un dipòsit segellat on no hi entrava la llum, que els permetia guardar aigua en especial per cas de setge. És evident que l’aigua no la devien usar per rentar-se (no calia) doncs altrament la reserva hauria sigut insuficient. Algun xirucaire espavilat pregunta si hi havia boscos com ara. Ens diu la nostra guia que no. Era un terreny amb herbes i com a molt algun arbust, però no arbres, doncs haurien pogut ser incendiats i perjudicar les defenses del castell. Anem veient les defenses, les formes d’embut per entrar-hi i com això obligava a passar, els possibles atacants, d’un en un. Total, que tant emocionats estàvem que ens van deixar un xirucaire de l’equip tancat dintre el castell (al castell no s’hi pot entrar a no ser que algú autoritzat t’obri els cadenats -fins i tot hi ha alarmes connectades, perquè es veu que de brètols n’hi ha per tot arreu-). Sortosament el vam poder salvar sa i estalvi i no va quedar com una resta arqueològica més per ensenyar als excursionistes que vinguessin en el futur. De totes maneres l'empresonament al castell devia ser dur ja que al sortir anava dient: sóc el vescompte de Cabrera... Dels castells sempre en sorgeixen llegendes. Algunes relacionades amb els seu origen, amb els moros i cristians. D’altres amb bruixes vestides de blanc que van fugir cap al gorg Negre, a Gualba, o de trobades romàntiques de la dama Roja i el cavaller vestit de negre i també de passions i crims certs o imaginaris dels temps feudals.

Nota: hi ha informació d’aquest castell a:
Suplement n. 169 de l’Avui, de gener 2009
Associació Amics del Castell de Montsoriu


Fi de festes


Acabada l’excursió toca anar a dinar. Avui estem ben orientats, tenim els nostres experts que ens han aconsellat anar a la Fonda Montseny on, com a mascaró de proa, tenen el cuiner que havia estat 23 anys al Via Veneto, lloc que tots nosaltres coneixem perquè tenim el morro fi i hi anem dos cops a la setmana. Fins i tot hi ha que recorda els plats més especials del restaurant (en aquest cas el Via Veneto) que naturalment han importat cap a la Fonda Montseny.El restaurant té un menú de 15 euros i també la carta (això si, jaa un altre preu). Perquè no sigui dit, tots ens apuntem a la carta (no la més alta) sinó una per cadascú. Desprès, quan han portat la factura hem vist la diferència, encara que cal dir que els preus qualitat són molt correctes (7o euros per càpita). Els experts ens recorden el foie passat per la paella amb no sé quines exquisideses, així com el caneton, que ve a ser (Petit Robert) un canard petit. Malauradament en Joan Coromines no va considerar estudiar aquesta paraula, la devia considerar un gavatxisme i ho va deixar per les cartes dels restaurants de luxe i, per tant, no en sabem l'origen etimòlògic, el nom potser ve de la regla mnemotècnica del picantó amb els seu parent el pollastre; canard, caneton), que és una altra especialitat que ara el nostre cuiner no ens por oferir perquè li falta la màquina de trinxar ossos. Es tracta d’un petit canard, desossat i regar amb el suc que fan els ossos trinxats i premsats davant del client, que veient el suc i la sang que hi raja es veu que es transforma (en vampir?) i comença a fer salivera.




Ara, abans de continuar, per desengreixar de tanta brutalitat medieval i pantagruèlica, uns versos de Maria Àngels Anglada:


Nascuts de sang i amb clara sang rentats,
Però no creats per un dia vessar-ne.
Perquè la sang és per batre joiosa-
Al front clar dels infants, i al cor dels vells
Molt cansats d’estimar-


(continua, però em sembla que ja en teniu prou)


Bé, com aquests plats no els hem trobar, ens hem conformat amb els canelons de capó amb trufa negra d’Osona; amb els pèsols del Maresme amb cansalada i botifarra negra, carxofes fetes no sé com, i de segon, des de la becada (plat al que ens hem apuntat dos o tres; en deuen tenir una bona collita al rebost) que te la serveixen amb el bec inclós (per fer la comprovació) i tot i l’amenaça que seria un plat particular amb un fort gust, els que l’han degustat n’han quedat molt satisfets. El maitre, per intentar desanimar-nos ens explica quan la becada està a punt de ser deglutida, i resulta que la pengen pel cap fins que el pes del cos els trenca el coll; llavors està a punt de ser guisada. Continuem amb el filet de bou amb salses de no sé què, o bé els peus de port farcits de trufa negra, o el rap (de muntanya?) amb diverses salses.
Ja havent triat tothom, s’ha produït un petit esvalot: calia triar el vi, que si de Rueda (és car), que si el garnatxa del Priorat, finalment ens hem decidit per un garnatxa del Priorat, però, resulta que només en quedava una ampolla, per la qual cosa hem hagut de rebaixar -en les ampolles següents- la qualitat (com a las Noces de Canaà). Avui, però, hem tingut la sort que amb nosaltres teníem experts en temes d’aigua, tot i que la veritat, han preferit dedicar-se exclussivament al tema del vi.
La sobretaula, distesa, pròpia de persones que tenen l’esperit tranquil i la panxa plena i de beneficiar-se dels vapors etíl·lics dels garnatxes ingerits. No hem arreglat el món, però ben poc n'hi ha faltat.
El cheff Muniesa, ens ha vingut a saludar. Un home molt amable i força jove, a qui li hem preguntat de com anaven les coses (desprès d’haver-se independitzat). La seva visió no és massa falaguera, no hi arriba gaire gent, tot i que per l’any vinent, els compromisos ja contractats (banquets) li han de salvar els mobles.

La triple expectativa del dia d'avui s'ha complert: excursió, bonica i interessant; cultura, explicació històrica i arquitectònica del castell; i gastronòmica, amb un cuiner molt experimentat i de nom.




A les 6 més o menys, hem aconseguit aixecar-nos de la taula, llepant-nos els morros de satisfacció, tant per les viandes com per la companyia. Perquè havien estat prou bé (les viandes) i la conversa havia sigut animada. No hem aconseguit arreglar el món, però ben poc se’n hi ha faltat.











































La tornada sense problemes ce circulació.