Les tines de la vall del Flequer

Dia 10 de desembre de 2009

Els excursionistes d’avui (quatre) ens trobem a uns tres quilòmetres des de la sortida 49 de l’autopista Barcelona-Manresa, seguint la carretera que va des de la població del Pont de Vilomara a Rocafort. Deixem la carretera en aquest punt en una desviació cap a Oristrell, des d’on es divisa a la dreta, molt esvelta, una casa gran. Allí esperem el nostre guia pel dia d’avui. Per una sèrie de circumstàncies que no venen al cas, tenim la sort de disposar de forma altruista d’un guia formidable, entusiasta del territori, de les tines i de moltes altres coses ja que en sap un niu. Ens havia d’acompanyar una estona i finalment ens acompanya gairebé tot el matí. Com som poquets, ens convida a portar-nos en el seu cotxe (un 4x4, que els camins ho necessiten).


L'excursió

Entrem en el parc donant un gran tomb per la val l del Flequer. Molt aviat ens aturem per veure unes tines, les primeres dels nostre recorregut. Sorgeixen les primeres dificultats. Resulta que el territori és força complicat degut a que fa més de cent anys que les terres de cultiu van ser abandonades i envaïdes pel bosc. Aquest bosc ara està format bàsicament per pins, joves i espessos, que dificulten de forma més que notable el poder caminar per acostar-se a les tines. Poc desprès en veiem unes altres juntament amb les barraques corresponents que servien als pagesos per resguardar-se, desar eines i en alguns casos fer-hi estades curtes durant les èpoques en que calia fer més treball al camp. Aquestes barraques estan fetes de pedra seca, amb una teulada en forma de cúpula, feta de t al manera que la mateixa pedra era suficient per fer que el teulat s’aguantés d’una manera ferma. Per damunt de la teulada hi havia una capa de terra amb vegetació, tot plegat feia més habitable aquesta barraca i la protegia del fred i la calor. Ens aturem per veure a distància les grans masies, algunes d’elles fortificades. Cases grans de l’entorn que en el seu temps van ser d’una gran importància econòmica. La seva força es mesurava per la producció de vi i per la quantitat de mossos que tenia al seu servei. Seguim per anar cap a les Balmes roges, unes balmes situades molt prop de la carena d’una pedra rogenca que en el seu moment van estar habitades i encara en queden restes, tant de les pròpies edificacions com d’algunes tines construïdes en el seu interior.Desprès anem cap a la masia de El Farell, situada al cim d’un turó (un far) des d’on hi ha una vista esplèndida. A l’entrada del camí que hi porta una alzina important (alzina del Pelegrí).S’ha fet tard i el nostre guia ha de canviar la professió per anar cap al seu restaurant (Cal Carter). Ens deixa al costat dels nostres cotxes i ens acomiadem d’ell de forma provisional, doncs ens tornarem a trobar a l’hora de dinar en el seu restaurant. Com sigui que l’excursió d’avui ha sigut bàsicament en cotxe, decidim caminar una mica, i seguim a peu una camí que ens acondueix per la vall. Fem un tomb sufici ent per agafar gana i desprès d’una hora (o una mica més) recuperem els cotxes per traslladar-nos a Mura, a Cal Carter.

 

 

 

Fi de festa

Teniem en la nostra memòria el record d’uns cigrons esplèndids que feien a Cal Carter, per tant, la comanda es configura amb dues racions de cigrons (amb una mica d’all i oli al forn, que no té fortor), i desprès dues racions de carxofes (una altra especialitat: carxofes, ou ferrat, i bolets, tot barrejat). El segon plat també excel·lent, cadascú demana el que li sembla. Finalment un “digestif” i ben contents cap a casa.

El pont gòtic de Vilomara

Ens queda encara una visita per fer: el pot gòtic de Vilomara. Està en el camí i decidim passar un moment per a veure'l. És força espectacular, llàstima que l'entorn per veure'l no està massa preparat.

Les tines
A continuació us presento un estudi que he fet sobre el tema amb uns dibuixos que expliquen el procés (és com els estudis que encarrega la Generalitat, bàsicament amb la tècnica de copy-past de les webs que he anat trobant a la xarxa)

Els termes de Mura, Talamanca i Rocafort durant l'alta edat mitjana van ser coneguts amb el nom de "Vall de Nèspola" topònim que fa referència a la riera de Nespres que rega i uneix els tres termes municipals. El relleu muntanyós, els camins estrets i escassos i el seu aïllament respecte les grans ciutats, els van convertir en els "tres pobles de mala mort" de què parla la dita. Era, és, un territori on els boscos ocupaven la major part del sòl. Un sòl sec i pedregós que no podia admetre cap altre conreu que no fos el de la vinya.
Durant el s. XIX el Bages va ser la comarca de Catalunya que més hectàrees de vinya tenia plantades i la que més hectolitres de vi produïa. El 1860 el 64% de les terres conreades eren de vinya. Pel que fa als tres termes municipals una de cada tres hectàrees estaven plantades de vinya; i encara se'n van plantar més quan a França hi va arribar la fil·loxera (1868) i va devorar els seus ceps.
Tot plegat va fer que els pagesos d'aquestes terres plantessin les vinyes en els vessants més costeruts de les muntanyes i solucionessin el problema del transport de la verema i la necessitat d'una fermentació homogènia amb la construcció de les tines i la fabricació del vi al peu mateix de les vinyes. Aquesta característica -única a tot Catalunya- ha esdevingut, juntament amb les barraques i marges de pedra seca, un dels signes d'identitat dels tres municipis.
La majoria d'aquestes tines solen estar reunides en grups i escampades pels tres municipis, si bé la més alta concentració es dóna en el municipi del Pont de Vilomara i Rocafort, i especialment a la Vall del Flequer i a la riera de Nespres.
Les tines solen ser de forma cilíndrica -tot i que n'hi han de cúbiques-, fetes amb pedra i morter de calç, i revestides interiorment per unes grans rajoles (cairons) de ceràmica envernissada de color roig de 40 x 40 cm.i lleugerament corbades en les tines cilíndriques. Se n'han inventariat prop del centenar. La capacitat mitjana sol d'unes 87 cargues de vi (10.500 l.). En tres casos s'han trobat dates a les llindes (1828, 1875 i 1911)




Una mica d’història
En el decurs dels segles XVIII i XIX a Catalunya van créixer de forma extraordinària les terres dedicades al cultiu de la vinya, degut a l’augment de la població i de l’exportació de grans quantitats d’aiguardent cap al nord d’Europa i a Amèrica. Aquesta situació va ser especialment important encara amb l’aparició i difusió de la plaga de la fil·loxera a França que va permetre que durant uns anys el preu del vi fos realment molt alt.

Així, gran part del territori estava destinat al cultiu de la vinya. Ja no tant sols els terrenys planers i de millor qualitat, sinó que també els terrenys més abruptes i escarpats que avui no es podem ni tant sols imaginar com a terrenys aptes per a cap tipus de cultiu. Si passegen per aquestes contrades hem d’imaginar-nos els vessants de les muntanyes, avui ocupats per boscos, plantats de vinya, amb marges de pedra seca que delimitaven estretes feixes de terra aspra i difícil de cultivar. En molts indrets fins i tot els animals de peu rodó, matxos, someres i rucs, tenien l’accés difícil i els ceps es treballaven a cop d’aixada i d’arpiots. Aquesta situació va provocar l’aparició d’unes construccions singulars, les denominades tines enmig de vinyes. Són el que en altres indrets de Catalunya es coneixen com cups o trulls. Són instal·lacions per a transformar el most en vi i que habitualment estan situades a la masia o casa del pagès productor. Aquest sistema de fer el vi és un cas únic a tot el món i atrau els especialistes en el negoci del vi, en la seva producció i en l’entorn històric que ho va propiciar.