Sant Segimon

Dia 11 de gener de 2007


Introducció:
Desprès d’un llarg període sense excursions, finalment el cap de colla ens convoca per anar a Sant Segimon. L’objectiu és agrair al Sant la curació miraculosa del dit gros del seu peu, dit al que tots hem fet un seguiment de molt a prop.


Ruta:
Ens trobem a Coll Formic a les 10 del mati on aparquem els cotxes i començem a caminar arribant al Santuari de Sant Segimon al migdia. El camí fins al Santuari segueix una pista forestal, no ofereix cap dificultat i va planejant sense grans pujades ni baixades. Travessem alguna fageda com és natural, sense ni una fulla, pelades completament, però així i tot boniques. Ens aturem per contemplar un magnífic boix-grèvol ple de boles vermelles. Seguim incrementant els nostres coneixements, i algú que en la seva vida anterior devia haver sigut llobató, ens diu que de les “escobes” se’n diu bàlec (genista purgans), i és que la cultura mai no està de més.
El Santuari està mig derruït i per accedir-hi hem de superar la vigilància d’uns pobres gossos que només borden i ni tan sols fan respecte, que donen la sensació d’estar maltractats (si més no, abandonats).
Com som excursionistes de veritat vam voler “escalar” el darrer tram, curt però dificultós i vam pujar fins un cim rocós on hi ha la capella de Sant Miquel dels Barretons i des d’ on hi ha una vista magnifica de la comarca d’ Osona. El dia no és massa clar i l’horitzó es perd. El que si es veia clarament baix la vall era Viladrau. Després de fer un mos i descansar una mica reprenguérem el camí de tornada cap a Coll Formic.





Horaris:
Sortida Coll Formic 10.00
Arribada Sant Segimon: 11.21Sortida Sant Segimon: 12.18
Arribada Coll Formic: 13.37
Arrribada Sant Bernat: 13.52
A partir d’aquí, els horaris es descontrolen.









El fi de festes:
Estava planificat anar a un restaurant seleccionat per aquest aconteixement, però el Josep M. es va preocupar per esbrinar si estaria obert. Justament començaven a treballar el diumenge següent, per la qual cosa vam decidir anar a dinar al restaurant de l’Hotel Sant Bernat situat a la serra del Montseny (en el terme del poble de Montseny).
Som pocs clients, ja que els dies entre setmana només hi acudeixen gent desvagada o bé gent pecadora (al respecte anotem que entre aquests pecadors hi havia una convenció empresarial. Perquè cal allunyar-se per planificar estratègies empresarials?).
Ens atén molt amablement el Jordi (maitre, cambrer, cap de sala) que, desprès d’una estada llarga a Barcelona li va semblar convenient tornar cap a la reclusió i silenci de les muntanyes.
El dinar transcorre com està previst, menjar i beure tot el que podem (cal recuperar forces), entre mig de converses ben variades on, els polítics s’emporten la majoria de les garrotades.
Finalitzat l’àpat, el cuiner, Rashid, ens ve a saludar (ei! hem gastat 45 euros per cap). Ens explica els seus orígens (saharians), que se’n va anar a França, on va aprendre l’ofici. Va treballar a la Coupole a Paris i ara ja porta temps al St. Bernat. Coneix els cuiners del país i és un tio espavilat que ha sapigut fer-se un lloc en aquest espai complicat on el disseny i la xorrada van moltes vegades juntes.



Historia de Sant Segimon:
Les esglésies i les capelles El santuari de Sant Segimon de Montseny es troba a 1.230 m d'altitud, en un contrafort de Matagalls, entre els torrents de Rentadors i de l'Oratori. Fou un dels santuaris més importants de Catalunya entre els dedicats a un sant, però el culte se suprimí el 1936 i, encara que conegut i visitat pels excursionistes, ha perdut el caràcter de centre devocional. És documentat des del 1290, que sembla que es construí la primera capella sota una gran balma on, segons tradició, recollida literàriament al segle XV, havia fet penitència sant Segimon, rei de Borgonya, que fou mort el 523 pel rei franc Clodoveu (que s’havia convertit al catolicisme!). Des del segle XIV la capella esdevingué molt popular, i des del segle XV fins al XVIII l'església fou regida per deodonats o ermitans que vivien sota un estatut canònic, controlat pels rectors de Viladrau, i que recaptaven per al santuari per les diòcesis de Vic, Girona i Barcelona. A mitjan segle XVIII s'inicià la construcció d'un nou santuari a l'extrem de la costa, dit l'Obra Nova, ampliat successivament el 1647, el 1663, el 1681 i el 1732 fins a formar un important casal amb cel·les per als pelegrins i altres dependències, obres que culminaren amb la construcció d'una nova església el 1775. En el cim rocós que corona el santuari, l'ermità Miquel, procedent del regne de Borgonya, hi bastí vers el 1550 la capella de Sant Miquel dels Barretons, dita així per uns petits barrets que penjaven dels murs i que segons creença popular guarien el mal de cap. El santuari pertangué a la parròquia de Viladrau fins el 1837, que se n'apoderaren els amos del veí mas de Cal Gat i en tingueren cura fins el 1936. Entre el 1959 i el 1961 aquests propietaris emprengueren grans obres de reconstrucció i reforma que restaren posteriorment interrompudes. La capella de l'Erola, en una vall afluent al torrent de Sant Segimon, existia ja el 1580 i fou restaurada entre el 1641 i el 1659, ja que havia sofert un greu incendi el 1630, i novament el 1940. Té un gran atri o reposador al seu davant i prop seu hi ha un casal, ara abandonat. Dedicada a santa Maria de l'Erola, advocada contra el mal de verola, Guerau de Liost li escrigué uns goigs. A la petita serra de Montagut o de Puig-l'agulla (810 m), es troba el santuari de Puig-l'agulla, refet el 1975, el qual, encara que ja fora de l'àmbit de les Guilleries, hi és molt vinculat com a centre de devoció.